El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dilluns tarda
Surto de casa i vaig a comprar quatre coses per carregar piles a mesura que hi pugi. L’angoixa m’encalça, mentres faig la bossa. Torno a mirar les previsions del temps (són bones), però no deixo de donar voltes a una solitària sortida a un dels grans del Pirineu. Em fa por, perquè no dir-ho. I la por em genera angoixa. Una por i una angoixa que batallen amb la curiositat i el repte d’una fita que e fa peça.

De fet, crec que serà el primer tres mil del Pirineu en solitari. Però una veueta em diu que m’erro i que ja hi tinc el Montcalm i la Pica, però en unes altres circumstàncies, car són cims més concorreguts.

Estirat al llit, repasso de nou el planillo:

“dimarts dino a casa i pujo fins la boca sud del túnnel de Vielha. Allà, faig nit al cotxe per a poder sortir ben d’hora. La idea seria fer cim cap a les 10 ó les 11 del matí i dinar al refu lliure abans de baixar, de nou, cap a l’Espitau. Si estic cansat, dormideta al cotxe; si estic molt cansat, nit al Sant Nicolau; si estic pletòric… manta i carretera.”

Dimarts
Dino i torno a repassar la bossa. Quantes vegades ho he fet ja?

Vull fer la migdiada, però no em surt gaire bé. Així que prenc el cotxe i…

… de Taradell a Calaf, de Calaf a Ponts, de Ponts a Tremp, de Tremp a la Pobla, de la Pobla a Pont de Suert, de Pont de Suert a…

… a les 6 de la tarda sóc a l’Espitau i em miro el lliure del
Mulleres des de la distància. Diuen que hi ha dues horetes i mitja de camí. I, per un moment, penso que encara hi podria fer cap.

I si
me’l trobo plé?
I si està en mal estat i haig de tornar avall?
I si…

… Ho deixo estar i reservo sopar i nit a l’Espitau.

De l’aparcament estant, em miro el Mulleres i ens prenem les mides. Per passar l’estona,
faig un tros de camí en espardenyes. Pujo al capdamunt del primer
saltant d’aigua i torno a l’Espitau amb passes de gegant. L’angoixa i
el neguit del dilluns comencen a disoldre’s i la curiositat i el repte prenen volada èpica.

Dimecres
Són les 6 del matí quan deixo el llit i surto fora. Fa fresqueta. Esmorzo galetes
de xocolata i formatgets, mentres despunta la llum de l’alba. Carrego la
motxilla a l’esquena, allargo els pals i començo a avançar amb passa ferma i segura. La que em demana el repte i la curiositat i les ganes de conéixer una vall que, avui per avui, m’és encara desconeguda.

El sol, tafaner de mena, em ve ha trobar tot just guanyat el primer
llac. Ja hem passat les dues cascades i les cames ja van prou calentes i a ritme de roc. Sortir
d’hora, té premi: un ramat d’isards fuig en direcció a la Sarradera de
Pleta Naua (la del port de vielha).

Arribo al segon llac i em sorprèn un tercer llac encara amb traces de glaç surant en aigües
blaves.

Aquí, la pujada pren una nova dimensió i les fites juguen a fet i
l’amagada en una mar de rocs immensos. Saltant de roca en roca, arribo a una clapa
de neu força migrada. La passo per sota i em miro la paret que s’aixeca
al davant. Damunt d’ella diuen que hi ha d’haver el collet (coret que en diuen per aquestes terres), però des d’aquí només es veu un muret de roca. Com carai s’hi puja allà dalt?

Guardo els bastons a la bossa i començo a fer mans.

El camí es va
fent evident a mesura que es puja. De fita en fita, hom arriba a tenir més blau que marrón roquer damunt del cap. Quan me n’adono, em
saluda l’Aneto i la seva migrada glacera. Les Maladetes riuen i jo
també.

Fent carena, segueixo camí. La carena és força evident, però evoluciona a
cop de roc altra vegada. Un bivac ben tramat descansa just sota el pic del Mulleres.
Un pic que em ve a trobar quan menys l’esperava.

Són les 10 del matí i certifico que aixó no és ni el pla Montcalm ni
la concorreguda Pica. M’assec a la fita gegant de l’avantcim del
Mulleres i contemplo l’espectacle de la serralada de Ponent:
Vallivierna, Russel, Margalida, Tempestats, Aneto, Maladeta, …
Els gegants més altius del Pirineu es tapen les vergonyes. I és que els he
enxampat que encara no han esmorzat i s’estaven rentant la cara.

Al nord, les valls d’Aran i Luchon són un mar de blanca boira i a
llevant una munió de sorollosos cims aixequen pit per rivalitzar amb
les Malaïdes. Són els Besiberris! Els Besiberris i el Comaloformo, el Comaloformo i els cims de Sant
Maurici. Al fons de tot, aixeca la seva emboirada testa la Pica d’Estats. A Ponent, el cap m’hi fa veure d’altres cims més allunyats.

Avanço un xic per l’allargat cim del Tuc de Mulleres i em tempta la
vall de Salenques. De fet, la baixada hi sembla molt menys compromesa
que la del collet suara deixat. M’ho penso mentres menjo.

Però ho deixo estar.

Ho deixo estar i torno al collet de… Però , on és el collet? Vaig
traient el cap a cada escletxa i no acabo de veure la traça del camí
pujat. Per moments, un dubte.

Per fí! Ets aquí!

Començo a desgrimpar. I em sorprèn la senzillesa d’uns passos que el meu enginy havia fet més complicats.

A quarts de dotze, em faig l’europeu i dino a recer del refugi lliure de Mulleres.

El refu del Mulleres és una d’aquestes llaunes taronges que marquen
els indrets on et poden enxampar les tronades i és difícil baixar
més avall. La majoria els van espigolar pel Pirineu català, d’allà els
anys 70. Aquest em diu que és del 74 i m’ho crec. De fet, me’l trobo
amb el terra força brutot, però amb les lliteres molt ben parades i
temptadores.Em tempta la migdiada després de dinar, però, a quarts d’una, segueixo el descens i vora les dues em torno a
mirar el cim i el veig de nou ben amunt i sense cap pas per abastar-lo.

Foto:
La vall de Mulleres des del cim del Tuc de
Mulleres. Al fons es veu l’Espitau de Vielha i els
cotxes aparcats.

El video de la història a YouTube: 60 imatges valen més que una paraula