El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Una de les sortides més agraïdes que hom pot fer per Tots Sants és la que, pujant Les Agudes i el Turó de l’Home, enllaça el Coll de Té amb la Font de Passavets.

El camí, per una fajeda de tons tardorencs que festeja amb avetoses aïllades, és n regal pels sentits de la gent un xic sensible i humana. El passeig és un gaudi pels esperits necessitats de natura i bellesa modernista. El dia, amb un cel pintat de núvols i clarianes, és perfecte per moure’s per un terreny tant espiritual com carnal i humanitzat.

Deixem, doncs, el cotxe al bosc màgic que envolta la casa de coll de Té. I, amb pas constant, avancem per la sendera que remunta un bosc vell que encanta els peus i fa avançar amb passes reposades. La pujada es fa suau si s’agafa un bon ritme i, el camí, ben marcat, guanya alçada constant fins a la Font del Rabetó, indret idíl·lic per a fer-hi una berenada.

A quatre passes de la font, i després de pujar un xic més, un mirador de vistes amples sorprent el nouvingut que visita el tros per primera vegada. La boira, que desdibuixa l’horitzó, fa de l’entorn, un espai farcit de llegendes i misteris.

Seguim pujant i el vent ens ve a cercar al coll de Les Agudes.

Davant per davant, el Matagalls ens saluda. Als nostres peus, els mil tons de tardor de la vall de la Tordera ens mostren una natura de tons benignes i propers. Remenut i allunyat, Sant Marçal es mostra com un punt de repòs en la cinta d’asfalt que llepa el Santuari. Un xic enllà, el Càmping de les Illes sembla buit de tendes a les portes de l’hivern.

Em miro el Montseny amb ulls nous i m’agrada. M’hi sento millor que mai i, per un instant, em veig com un tendre ocell que hi fa niada.

Les Agudes, a quarts d’onze, encara són buides de gent. I fer el cim en aquestes condicions, ajuda a estar-s’hi i a viure’l millor encara.

Després d’un minso descans, tirem de nou avall i ens creuem amb una família, un grup de joves, una … La travessa fins al Turó de l’Home és senzilla de fer i força plana. Es tracta de flanquejar turonets, ara per una banda, ara per l’altre, fins a la pujada final al Vèrtex Geodèsic que indica el cim de la serralada.

Aquí, l’aire és fred. I les vistes, sobre el mar i d’altres serralades, més belles encara. Empesos per l’aire, però, cerquem refugi a les portes del vell observatori montsenyenc. Taronges de Xerta. Taronges i pau. Pau i silenci que només donen les alçades.

El camí que baixa a la Font de Passavets pot ser un passeig llarg i distès per una pista forestal. Però també pot fer-se de manera un xic més salvatge si hom va a cercar el pou de glaç –antiga nevera pels temps pre-elèctrics – i s’aventura entre faigs i fulles seques, tot cercant els passos de pista que creua agosaradament.

De cop, si hom encerta el camí, s’arriba a una raconada intensa. Allà, un faig trapella s’ha escolat en l’avetosa. S’hi ha escolat i es recargola, ajuntant troncs i compartint saba, amb un avet de proporcions eternes. L’avet i el faig s’enllacen com amants de vida eterna. L’avet, de fulla perenne, i el faig, de fulla caduca, juguen a mantenir-se ells i estimar-se. El joc, en aquestes dates de Tots Sants, venç amb intensitat per la diversitat cromàtica de les fulles i les branques.

El descens final al Torrent de Passavets és un passeig tranquil i repossat. Un passeig seguit per mil-i-una cames. El tram fins la carretera és una diafana juguesca que permet repassar, possiblement, una de les sortides més fresques i boniques que un excursionista pot arribar a fer en terres catalanes.