El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Torno a repassar la bossa per enèsima vegada i, per fi, escullo la samarreta que m’acompanyarà tota la nit. Finalment, opto per la samarra oficial, car estava entre una de màniga llarga, però amb un fort percentatge de llana –massa gruixuda- i una d’acolorida i lleugera, que m’ha semblat massa prima. La de la MataMontse 2009 és intermitja i em dóna bones vibracions. Esperem encertar-la.

Els nervis se’m mengen. Les ganes de començar em fan viure en un estat de manifesta inquietud que no em deixa atendre a res. Em repasso les ungles dels peus, escolto l’estat del cos, torno a repassar el contingut de la bossa, ordeno, de nou, les peces de roba que he decidit vestir aquesta nit, i em miro el recorregut, tot resseguint-ne els desnivells i els temps que vaig fer fa tres anys. Enguany, hauríem de rebaixar aquell temps, car porto més entrenament acumulat i un cos un xic més esportiu que no pas aleshores.

La sortida ha de ser a pas ràpid, però
sense córrer. Prendre velocitat de creuer i oblidar-me del ritme dels
altres per no forçar en excés la marxa. Si més no, en el flanqueig fins a Coll Formic i en la pujadeta fins al Pla de la Calma.

Al Pla de la Calma es tracta de seguir amb el mateix ritme, potser
amb un punt més de velocitat fins al primer control. Allà, comença la
baixada per pista. Aquesta, cal fer-la trotant i –si el terra ho
permet- fer de la mateixa manera la baixada de Tagamanent a Aiguafreda.

A Aiguafreda, glop a la parada del CET
i, apa!, a travessar el poble, tot recuperant el ritme del principi.
Ritme que, amb més o menys regularitat, m’hauria d’acompanyar a la
pista que puja al Pla de la Garga i Can Janot.

De Can Janot
a Coll de Poses hauria de seguir amb la velocitat de creuer. Crec,
però, que els canvis de ritme poden anar força bé per combinar l’esforç
entre diferents muscles i articulacions, però la idea és seguir fent
marxa a cop de pal i no córrer gaire, ja hi haurà temps per fer-ho, si
cal.

Després bé una pujada potent fins el Coll de Matafaluga, on hi ha
control i comença el tram negre del recorregut. Aquest tros, però és
força exposat. Si plou és un xic perillós, car la baixada a Sant
Llorenç és llarga.

Si sóc amb forces, a Sant Llorenç haig de fer un simulacre de sopar
i estar-m’hi uns 10 minuts, no massa més. Fer uns estiraments i encarar
el tram més perillós de la travessa.

Surto del poble per unes escales i un camí ampla que serveix per
païr el menjar fet a Sant Llorenç. Després del cinquè control, el camí
s’espatlla i remunta. Camins estrets i amb pujada que em faran carregar
el pes en braços i bastons per pujar. El recordo com un lloc força
solitari, pel què caldrà estar molt atent als senyals de la travessa.

El sisè control, el de coll de Grua, marca l’inici de la sortida
d’aquest tram i d’una pista on, si les forces acompanyen, podria
accelerar un xic el ritme de marxa.

Després venen dos avituallaments seguits: un de l’organització al capdamunt de l’urbanització i un altre a peu de carretera del CET.
Al primer potser farem una esgarrapada i al segon, el d’en Castells i
en Camps, ens hi aturarem un xic més per fer una coca-cola, quatre ganyips i una fruita.

Després, bé un tram força bó per córrer,
la pista a la Casa Nova de l’Obac. Si hi ha forces, la farem a bon
ritme. Ull! Amb el trencant al Pou de Glaç!! Passada la Casa Nova de
l’Obac torna a venir un tram fomut per senders, és el tram de Les Vendranes, on l’Òscar es va quedar sense aigua i hi ha els arbres caiguts i tota la pesca (si no ho han solventat). Aquí cal prendre cura i aprofitar per descansar el cos amb un ritme més moderat.

Després d’esmorzar a Vacarisses, potser podré fer la baixada corrent fins a la via del tren, travessar-la amb molta cura i córrer
fins a l’avituallament del Centre. Aquí, ens aturarem un xic per fer un
got de coca-cola i donar-li força al coco per la pujada final.

La darrera pujada és força de voluntat i ritme mental que s’emporti
el cos endavant. La idea que m’haig de fotre al cap és que ja hi som.
La part més important és la de les escales que hi ha després del desè
control. Allà és fonamental donar-li al coco i deixar que la Moreneta
guïi les passes.

Un cop dalt, ja veurem com baixem. Però les ganes hi són, i crec que
aquestes ratlles també marquen l’estrategia de la jornada. Serà bo
llegir aquest escrit, un cop feta la travessa per segona vegada.

Comentari post-travessa:
El resultat ha estat guanyar dues hores i quart a la participació del 2006, amb un temps final de 15h13′, tot i les desviacions amb aquestes previssions.