El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Per les llars de Prats de Molló encara es conta la llegenda de l’ós ferestec i rabiós i la xiqueta de Can Pubill.

La història, que mai ha tingut en compte la opinió de la mossa, assegura que un ferotge ós, que rondava les muntanyes de l’Alt Vallespir, va apropiar-se de la noia i la va portar a un dels seus caus per a fer-se-la per muller.

La llegenda continua parlant d’uns pastors de la contrada que la van deslliurar de les urpes de la salvatgina i la van tornar sana i estalvia a les mans dels seus pares, entristits i a punt de cementiri, en saber-se òrfes de filla.

Fins i tot, la història ens diu com l’ermità de Nostra Senyora del Corall, un temple ocult en els boscos d’aquelles terres, en propicià la mort, valent-se d’un estratagema i aprofitant-se de la golafreria del pobre animal.

Aquests dies, però, he voltat per aquelles contrades i n’he pogut veure una versió un xic diferent.

I és que és justament al Corall on hi ha el cau de l’ós en una de les estances més enlairades. I l’ermità no mata pas l’ós, sinó que el farceix de bones viandes, en una taula rica i variada, on, amb la xiqueta de Can Pubill, el mamífer hi fa la gran menjada. I és que la xiqueta de sa casa al bosc va tornar per retrobar-se amb el seu xicot, un ós de principis nobles i de tracte senzill i amorós.

Jo els he vistos aquestos dies, trescant tots dos a l’una per valls i comalades d’aquelles terres tant nostrades.

I els he vistos parlar amb un tuixó, ben viu i rodanxó, que dels temps passats, llargs relats contava. Fins i tot, me’ls he trobat tot fent companyia amable al solitari de Les Conques que, en vell llemosí encara parla. També, els he descobert pel voltants de Boadella, sorprenent un rat campestre que, en creuar una carretera, gairebé hi perd cos i esperit. I encara els he vist més cops, ja sia darrere d’un cabirol enramat i juganer que els ha fugit pels volts de la bella Costoja; o descobrint un gat mesquer, bèstia quasi extingida i difícil de contemplar.

Vet aquí, doncs, que la història que contàven d’aquell ós, no era veritable i mentien, car l’ós encara es viu i per aquelles contrades nia. Essent això tant cert, com que, amb la mossa de Can Pubill, des del cim del Roc de Frausa han vist un espectacle immens.