El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Una de les tradicions excursionistes més arrelades a Catalunya és la dels pessebres. Es tracta de pujar un pessebre, normalment de fabricació casolana, a un cim d’especial interès i, potser, veneració per part de qui el puja.

Enguany, no vaig poder coincidir amb les pujades que fan els dels Centre Excursionista de Taradell. Ni el cap de setmana de la Puríssima, ni el de Santa Llúcia, vaig poder-los acompanyar al Balandrau i a Les Agudes, els dos cims on es porten pessebres taradallencs. Suposo que, per aquest motiu, no em va costar gents participar en sengles portades de pessebre a dos indrets força bonics del país.

Dissabte al matí érem acabant de fer les figuretes abans de desplaçar-nos a Santa Fe. Allà, a la Santa Fe del Montseny vam fer una passejada amb bona companyia i vam passar el testimoni pessebril al representant de la jove generació de poblenovins de mirada ampla i territori allargassat.

Jornada freda, paisatges espectaculars, caramells de glaç a la Tordera, un bon dinar en un un bon restaurant. Una jornada parsimoniosa i tranquil·la per un país, el del Baix Montseny, força bonic i proper.

Avui, diumenge, ha estat la segona portada. Més propera, més sincera, més dolça i tendra, si es vol. Pessebre de fabricació casolana, també, i un punt de sortida assolellat: el Coll Formic. No et diré pas on hem deixat aquest pessebre. Si el vols veure, hauràs de voltar pels cims més alts de la banda del Matagalls. El racó és bonic, dolç, suau i tendre i la blancor de la neu hi comença a fer estada. L’hivern, adorm ja aquest racó de Montseny, l’adorm per fer-lo reviure a la primavera, l’adorm per a resguardar-lo del fred que, en aquest finals de tardor, ha près una força descomunal. Pocs anys ha fet tant de fred en aquestes terres. Les canonades exteriors –i en aquest país són preparades- s’han glaçat com feia anys que no passava. Els somriures forçats, doncs, són a flor de pell.

La pell d’un hivern on viuran dos pessebres: L’un, a Santa Fe; l’altre, en un lloc dolç, suau i tendre del sempre deliciós Matagalls.

Un Matagalls del que, des d’una certa dstància, m’acomiado pel 2009, car enguany el pas de l’any el faré en unes terres que, hores d’ara, ja sento un xic meves i amb força per estimar.