El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dilluns, 5 de la tarda. El retorn a Taradell després d’una laboriosa i pesada jornada de treball, s’il·lumina tot just deixar el Congost i recuperar la Plana vigatana. I és que, seductora i coqueta com és, se’m despulla amb aquell carnós color que li dóna el sol de tarda hivernal. A l’horitzó, el Pirineu vesteix de blanc nival. A Llevant, el Montseny li fa la competència amb un vestuari que es va ataronjant a mesura que el sol s’enfonsa entre els cims de Ponent.

Amb malla llarga i paravent vermell, l’ós avança per un camí clapejat de blanc sobre un terra humit i ardent.
El calor de la duresa exprimeix gotes de suor que es glacen damunt la roba, tant aviat com les expulsa la samarreta tèrmica. La duresa d’una terra glaçada ajuda a trepitjar i fer la passa llarga pels camins de la contrada.

L’alé de l’ós gairebé és gel a flor de llavis. Respira fort i salta bassals glaçats camí del pantà. Les vores de la Riera són glaçades i un cabdalet d’aigua corre per no gelar-se. L’ós el salta sense gaire esforç i segueix remuntant un camí que es queixa en trencar-se el gel dels bassiots a cop de sabata. Ara gel, ara neu. L’únic só que se sent és el dels elements que els seus peus aixafen.

En arribar al Pantà, se’l troba glaçat. Paisatge finés a l’Osona. El sol gairebé no hi toca, i les aigües, immòvils, criden a l’eternitat del silenci. Ni un ocell, ni una salvatgina. Res. El silenci li fa baixar el ritme de les petjades. Si el bosc dorm, perquè ell el desperta amb les seves fermes passes?

Pujant a Mansa, el terra és neu. Córrer sobre neu li agrada. Feia tant de temps que no ho feia, que els records se li esvaloten en les entranyes i no acaben de deixar-se sortir, empenyent-se els uns als altres. Barreja d’altres temps, d’altres moments, d’altres contrades.

Mansa és un raconet voltat de neu. Li sembla una postal de Nadal, un bocinet del pessebre que, enfarinat, encara és ben viu en alguna casa veïna.

Per la carretera, segueix sorprenent-lo el paisatge blanc. I, tot baixant, se sent protagonista d’un d’aquests films americans, d’aquells que sempre comencen amb el personatge principal entrenant-se en un remot lloc enmig de muntanyes nevades.

Reconeix la fesomia de Taradell, però la blancor del moment i l’alè que li surt dels llavis, li fan pensar que el seu poble, la seva vila, ha estat traslladada, fruit d’algun encanteri, en algun lloc remot d’Alaska, la Lapònia finesa o, perquè no, la més que dura Sibèria, que tant l’atrau per llur ferotge paisatge.

Transportat d’aquesta manera, li sembla sentir l’udol del llop, i els lladrucs dels haskis que tiren del trineu d’un Amundsen de temps moderns o d’un esquimal tornant cap a casa.

Després, en sentir el campanar de Taradell, retorna al món d’aquí i segons com, li sembla sentir també com canta la Marieta del campanar de Gràcia.