El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dilluns, al pic del migdia, ja en feia 34 anys.
Vital com una falzia, ella comença a maquinar.

És dissabte ben d’horeta i a Barcelona vaig anant.
Els llavis dibuixen un somriure, i és que l cap va recordant.

Recorda aquells ulls que brillen, encesos per la il·lusió.
La il·lusió de teixir un dia per què els amics s’ho passin millor.

Tot xino-xano faig el camí per segona vegada. Avui ja no cerco vies
noves ni passos diferents, teixeixo tant sols el camí per on portaré la
gent.

Del Mirador al Forat, del Forat al Portell, del Portell al Turó, del
Turó a Magarola, de Magarola a… Anar-hi anant, tot baixant, ja caic a
la Vil·la Joana.

Al Baixador ja hi ha els primers convidats, però no tots. El cap, em
fa repassar els caminants i, amb els seus tarannàs, llimar mentalment
el camí per posar-lo a ses botes.

Ja arriba feta un llamp. És un torrent d’energia. Xino-xano tot
caminant, fa 34 passes, una per any. Allà, es gira en rodó i crida a
processó.

Presentats tots i en rotllana, es treu els versos de la butxaca i, amb veu clara, ens diu:

– Verdaguer,
insigne poeta, tenia 34 anys quan, als peus del Canigó, aquests versos
es va treure del pap. Ara que jo en tinc 34, els llegirem 1 a 1.
Cadascú llegirà una ratlla, fins a tenir-lo conclús.

El cor se m’infla de veres en sentir-los recitar. I és que és en
aquestes rodes on el català fa integrar. Parla rica i variada,
carregada de vint accents, car cadascú que recita ve d’un indret
diferent.

¿Com podré jo agraïr-li, a la fada que fa anys, aquest moment primer que inicia una jornada tant gran?

Alço els ulls i veig el poeta que em somriu de dalt estant, i em
sembla sentir pels aires com refila el barretinaire sens deixar de
treballar.

Xino-xano fem camí, tot sortejant bicicletes, i ens plantem a un
Turó que ens mostra la ciutat sencera. A Magarola niem i aprenem un xic
d’ocells, aus que en aquestos temps migren com tots nosaltres.

Busquem en l’horitzó, ara aquest punt, ara aquest altre. I ens mirem
tot Barcelona, La Mola i el gran Massís que serva la meua Montse, la
meva estimada negra.

Arribats al Mirador, i amb la taula ben parada, la gana ja ens
empeny, i el beure ja ens fa córre. Ara un mos, ara un tros de carn,
ara riem i parlem encara. Passem, doncs, un bon migdia que acaba amb
jocs i regals, per la fada més despresa, per l’hereva més compromesa
del més gran de tots els poetes catalans i universals.

Les hores que s’escolen i el dia que es va tancant, quan marxo
m’agraeix la jornada i jo encara em pregunto: per què carai ho fa?