El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“A la muntanya, l’esperit esportiu pesa molt menys que el sentiment de llibertat, de solitud, d’aventura. Molt menys encara que l’anhel de penetrar en els secrets sagrats de la natura” – citat per Louis Audoubert a “La Gran Travessa dels Pirineus”.

En tornar de vacances, vaig assistir perplex a la mort d’en Toca-sons, el bandoler de Taradell. Enguany, les passarà magres a les mans de la Mort.

En acabar la Festa, em vaig plantejar anar a plorar el nostre bandoler al cim del Perdiguero, un d’aquells racons de món on encara no he tret el cap, i en tinc força ganes. Però, dos dies a la feina, i quatre hores previstes de viatge en cotxe fins a Benàs, em van fer ajornar aquesta fita i em van decidir a quedar-me un xic més a prop de casa.

Si la mort s’havia endut al bandoler, quina millor manera de plorar-lo, que la fosca de la nit en un paratge ben bonic.

Després d’acomiadar el nebot i la fillola amb un bon dinar a cal
germà, prenc, doncs, el cotxe i a Sant Llorenç Savall vaig a petar.

A Sant Llorenç hi arribo massa d’hora i estan de festa. El carrer és
tallat, hi fan curses de quitxalla i s’anuncien concerts de Festa
Major. Arreu, pintades nacionalistes (sobre la unitat d’Espanya i
contra els immigrants) em fan dubtar de començar el camí aquí. Malgrat
tot, aparco el cotxe i segueixo les marques vermelles i verdes per a
conéixer una sortida de poble que, en la darrera Matagalls, em va costar de trobar.

Després, torno a prendre el cotxe i vaig fins al Cavall Bernat. El Cavall Bernat és el nom d’una urbanització de Matadapera on, en la travessa, et donen de menjar. Ara sí que se’m fa fosc i deixo el cotxe al Camí Moliner.

Em calço les sabates -amb doble mitjó-, em carrego la motxilla a
l’esquena -amb doble carrega- i començo a baixar tot xino xano pels carrers buits i en penombra de l’esmentada urbanització.

D’aquí tres setmanes, el pas per aquest indret l’hauria de fer a les
petites. Ara, però, se senten els televisors
de les cases i la fraternitat de la gent que s’hi allotja m’atura i em tempta. Els gossos,
curiosos, treuen el nas pel reixat, tot tafanejant al foraster i els peus comencen a prendre ritme de marxa.

Els carrers de l’urbanització se’m faran llargs la nit del 19 de
setembre. Però la visita em serveix per trobar el lloc on creuar la
riera, un altre dels punts negres d’aquella altra edició, i arribar a
la carretera de Talamanca. Allà, una pista, breu, em porta als carrers
de les Pedritxes, l’altra urbanització d’aquest sector. Gossos, veus, encara no són les 12 i la gent està desperta.

Un xic enllà, un sender es desvia a mà dreta i una pista ampla permet agafar ritme de creuer per a pujar al collet
del Queixal. Per aquí, hi haurà un dels controls. La fosca em permet
provar els frontals. Avui hi ha força lluna, però tot i així puc
comprovar que el frontal amb tres posicions pot arribar a fer més llum,
però pesa un xic més que el tradicional. Els dos permeten seguir les
marques i, si fos necessari, llegir croquis i mapes sense problemes.

Arribat al coll del Queixal, hom veu la fesomia de Montserrat, mig
desdibuixada per la mateixa boira que cau damunt Sant Llorenç del Munt
i l’Obac on sóc ara. Enmig de la muntanya, però, es veu aquella
lluminària que, en plena travessa, absorbeix la mirada del senderista. És el Monestir,
el final del camí. I davant de la muntanya, un xic més a prop, la Casa
Nova de l’Obac s’alça per damunt dels arbres que l’envolten.

Recordo que fou justament en aquesta zona on se’ns va fer de dia fa tres anys. Enguany, hauria
de mirar d’arribar-hi de fosc, encara. Les previsions, però, es fan abans d’hora i, quan arriba l’hora d’executar-les, és el moment de saber si s’han encertat. En arribar
a la Casa Nova de l’Obac cerco el camí a seguir. Aquí, la pista esdevé
sender, sender que es va corriolejant en baixada no gaire pronunciada.

La segueixo un xic a les palpentes i amb els llums apagats. Fa
lluna. El dia de la travessa no en farà. Quan veig la carretera, giro
cua i torno a pujar.

Desfer camí és més difícil que fer-lo, les senyals de la Matagalls-Montserrat, com el seu nom indica, van de Matagalls a Montserrat i no de Montserrat a Matagalls. Malgrat tot, deixo les pistes que es creuen i segueixo bé al camí de tornada.

En ser a la Casa Nova de l’Obac sento veus i els llavis dibuixen un
somriure. Vaig amb el frontal apagat i espanto tres futurs participants
a la Matagalls
que fan el mateix camí que jo. De nord, els dic “bon dia”, potser per
estar despert tot i ser negre nit. No. Negre, no. Mës aviat ataronjada. Ataronjada
pels llums de Terrassa i Matadapera i del poblat Vallès que viu per allà baix.

Un xic endavant, m’en trobo tres mes, també motxilla a l’esquena, però sense frontal al cap. Tres ombres que xerren i fan camí.

Dalt d’una pujada la pista es bifurca. Jo hauria d’anar cap al sud,
però és d’hora i vull provar la pujada que mena al Pou de Glaç. Crec
que em puc prendre aquesta llicència. Hi arribo, però en ser tant
fosc, no veig massa res. Aquí, el bosc és espés i el terra del camí no
és pista sorrenca, sinó que és ple de rocs. Bona prova pels dits dels
peus!

Tornat de nou al camí bo, em deixo gronxar pel ventijol i les ombres,
les ombres i la lluna, brillant i propera. Després, ja gairebé a
l’entrada de les Pedritxes,
un senglar emprenyat em fa obrir el frontal i es remou esporuguit entre
les mates. La llum, l’home, tot li fa por a la pobra bèstia.
Inconscient! És gros com un bou i n’estic segur que, si saltés al camí,
podria fer destrossa de la fragilitat humana que se’l mira amb el
frontal damunt dels ulls.

En deixar-lo, dos nous senderistes es creuen pel camí i s’endinsen en la nit.

Peu a l’asfalt de nou. La urbanització ara és una mar de silenci
només trencada pels udols defensius dels gossos de llar. Xino xano i
sense presses, torno a la riera i memoritzo de nou el pas, abans d’enfilar-me
Cavall Bernat amunt fins al Camí Moliner.

Prenc el cotxe i marxo cap al coll d’Estenalles, Talamanca,
Navarcles i, per l’Eix, de nou a Taradell. Hi arribo de
matinada i amb el dubte de la resposta d’un cos més afinat que fa tres
anys i, segurament, un xic més entrenat i acostumat a les llargues caminades. Però el dubte hi és: ¿aguantarà el cos la caminada? ¿i el cap? ¿aguantarà una MataMontse solitària?

Amb el dubte, em miro el video del 2006 i espero acabar-la amb la mateixa cara.