El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dissabte surto del Coll de Ferreries. Són les vuit del matí i els cims malden per conservar els llençols de núvols que embolcallen son dolços sons.

Xino-xano i sense presses, emprenc el dreturer camí que, fent marrades, flanqueja les esquerpes Agudes tant aïmades. Els llençols es separen tant aviat intento enxampar-los amb el peu. Quan me n’adono, ja sóc fent el darrer pas per atendre el coll de les Agudes, collada ampla i amiga del repòs. Una pujada i ja hem fet cim. Un cim solitari en aquestes matineres hores. Em miro el món encara adormit i sorprenc uns boscos massa verds pels temps que corren.

Després de veure el Matagalls
amb faldilla blanca, emprenc el camí que, de roca en roca, permet
gaudir d’un entretingut descens farcit de roques. Els Castellets,
possiblement, siguin la cara més alpina del Montseny. Desgrimpar-los suposa una càrrega elèctrica que omple d’energies el cos de l’atleta que, avui si, es veu preparat per vèncer la plaent atracció de les afraus que l’envolten. Ara pujant, ara baixant, hom cerca
els millors passos possibles entre les roques. En un punt, dalt d’un
roc, obro els braços en creu i em deixo gronxar per aires tant
agradables. Pels aires que em fan sentir viu.

Un cop al camí, faig passes llargues i, quan hi paro atenció, ja sóc corrent i saludant la gent que inicia la pujada.

De nou, al coll, faig un bocí de carretera i ràpidament m’enbosco
Montseny avall fins una pista ampla i plana. Els peus, confiats, tornen
a emprendre una cursa que em deixa a Sant Marçal.

Sant Marçal, vell ermitatge
passat a hostal, és farcit de cotxes. No m’hi aturo i just sota la
taula de la Ratafia, torno a arrencar el vol per damunt d’un
parell de boletaires i de tres segarrencs que pugen tot parlant d’aquella travessa alada.

Sense volguer
espanto una mossa i un gos, que em veuen encalçar-los portat pels aires
de bruixots i bruixes i éssers alats que m’empenyen amunt, amunt.

Coll Pregon, la meva llar!

Quin lloc tant bell i quin silenci que
dóna. La pau, com una metzina bona, se m’escola per les venes i m’omple
l’enteniment de l’eternitat més plena. Xino-xano i sense presses, volto el màgic cercle verge de bosc.

Pujant al Matagalls, em sento ple, hercul·líi senyor del món i de les meves condemnes. Al Collet de l’Home Mort, em veig hereu d’aquests cims que em son tant amics i familiars a l’hora.

Uns cims que em retenen i em porten a la Font dels Cims i a jugar
amb la boira que puja pels torrents i les barrancades. Perdut en la
boira em sé feliç. Perdut en la boira em trobo a mi i els pensaments se
m’envolen i em veig composant cançons plaents per orelles senyores.

Dins el pessebre de la Font del Matagalls faig un mos tot arraulit i amb l’ull a les fondales i als arbres.

Font Pomereta em rep amb el somriure de les seves aigües cristallines.

A la pista, tot baixant, un ciclista i un genet i un motorista d’aquests que volten per aquestes contrades.

Més avall, esquena-torts, els boletaires cerquen pacients els pocs bolets que vam deixar-los els veïns ahir a la tarda.

Pujant cap a Creu de Pedra, m’entretinc, fent de nou l’ós, amb les cireretes d’aquell arboç que m’espera per atendre’m:

– Quantes cireretes voleu?
– Ja me l’has agafo, en vull les mans ben plenes.

Després, ja en pista de casa, m’en vaig a la Collada i, per asfalt
sorollós, baixo corrent com el vent que enrosca els núvols en aquelles
alçades, tot just abandonades.

De casa estant, em miro els cims i em veig volant com un aucell que gaudeix amb el Montseny que l’ha tornat persona humana.