El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A les sis és fosc encara. A Taradell, però, els llums del carrer s’han decidit a il·luminar-me les primeres passes de camí. Un xic enllà, a la Serra, és la lluna qui juga a fet i l’amagada entre les ombres i m’obliga a obrir el frontal per a veure-m’hi quan la fosca s’imposa i m’envolta.

Caminar de matinada és un plaer que encén els sentits: les roques, els troncs, les plantes, la sorra mateixa del camí semblen prendre vida un xic enllà d’on hom camina. Llavors, és l’estat qui fa d’un roc un gos manyac esperant l’os o una bèstia salvatge que l’encalça.

La llum de l’alba em visita tot baixant cap al Molí dels Sorts. El
Gurri, farcit d’aigües roges en d’altres temporades, és sec i esmirriat
i fa cara d’assedegat en aquest final d’estiu.

A Seva, tothom dorm i els carrers són ben buits. Són quarts de vuit
del matí i el sol encara deu ser rentant-se la cara dins del mar, car,
aquí, només hi arriba un xic de llum, i la palidesa d’una lluna que es
va desfent amb la claror del nou dia que creix i dóna forma estàtica al
món.

Mai havia fet el tram de GR que travessa Seva i se’n va cap al
Brull, però les marques són ben fetes i clares i, allà on manca un
senyal –en passar per l’Estanyol-, la lògica, la orientació i les
caminades per anar a esmorzar a Can Pasqual, fan el fet i em porten pel
camí correcte.

– Però que és això!

Una pinya, llançada amb perícia, em colpeja la motxilla i, quan miro
amunt, l’esquirol es fon de branca en branca i desapareix per algun
desconegut costat. Un xic endavant, a l’alçada de l’estany, un nou
esquirol creua el camí corrent per terra perseguit per la seva llarga i
esponerosa cua. L’emboscada esquirolera és servida, però les bestioles
em deuen saber fort i em defugen, car no em tornen a emprenyar més.

Un xic enllà, els caçadors del Brull van distribuint les parades. És
cap de setmana senglaner i van per feina. Jo també, ens saludem, però
deixem la xerrada per moments menys atribolats.

Encara no són les nou i ja m’enfilo cap als Esqueis del Brull.
Comença la pujada vers Font Pomereta i les vistes sobre el Pla de la
Calma i les serres més llunyanes prenen forma i textura, com en un
quadre que un descomunal artista dibuixi davant dels ulls novells del
caminant.

El sol m’apaga la vista en arribar a la pista de Sobrevia, i trec
les ulleres fosques per a poder seguir gaudint de l’espectacle. L’astre
sembla que ja s’ha rentat la cara i s’aixeca brillant en l’horitzó.
Sota els peus, al capdamunt del torrent de Rentadors, el Montseny
tardoreja i els colors daurats i marronosos s’en senyoregen dels arbres
d’aquest immens racó de món.

Amb pas ferm i segur, arribo a la pista de Sant Segimon i la
travesso en direcció al Pla de la Barraca. Retallades en l’horitzó,
quatre figures humanes carenen, més o menys, en la mateixa direcció.
Els encalço i…

Un, ben pitof, intenta aguantar-se la tita, mentres pixa amb la
mirada perduda ves a saber on. L’altre, balandreja com un buc després
d’una ferma tempesta en mars d’aiguardent. El tercer, se’n riu dels
companys i els titlla de burros per ensenyar la pelleringa a
l’excursionista que ve. El quart, crida: “Cony, segur que al darrera hi
porta en Pep XXX” i tots riuen a balquena quan un salta amb veu
sorneguera i pastosa amb un “si encara deu ser dormint, aquell gat
podrit de mam!”.

En trobar-me amb el camí que puja de Coll Formic, avanço grups de
matiners que, tot xino xano, van a fer el mateix cim que un servidor.

Amb quatre salts i tres bots, sóc tocant la creu i faig un glop
llarg d’aigua, mentres miro la boirina que cobreix els horitzons. Allà,
entre la gent que sempre arriba abans de les 10, en veig tres de
Taradell, però, murri com sóc, me’n faig escàpol, no fos cas que em
quedés enganxat en l’esmorzar que faran a la Font del Matagalls. Jo,
emulant el conill d’en Lewis Carrol, em miro un rellotge sense manetes i
fujo esperitat vers Saprunera.

Camí de Sant Miquel del Barretons avanço a dos adults parlant de
feina davant un xiquet que s’avorreix amb la xerrera dels grans i no
para de rodar al seu voltant demanat l’atenció que no li acaben de
prestar.

La baixada de Sant Miquel, la faig en quatre bots entre roques
cabiroleres i, quan m’hi fixo, ja sóc esquiant damunt les fulles seques
que cobreixen la fageda de sota Sant Segimon.

Quatre salts de roca, un xic de bosc, el pastor de la Sala que puja,
el riu que baixa, un grup que bufa, l’oratori del Sant que no es mou ni
un instant, … Les vistes de la vall de Can Gat són verdes i regalades.

Els castanyers, ja un xic més avall, fan respecte ancestral. Un
castanyer caigut al terra i ben buit de dintre, però, ens marca que,
fins i tot ells, són mortals. Quan el passo pel damunt, car és en mig
del camí, em dóna la sensació que els fills se’n riuen, se’n riuen de
l’arbre caigut. Ells es veuen joves i plens de saba. La mort els sembla
tan lluny!

L’embruixat bosc s’omple de perversa màgia. El silenci s’hi fa
pregon i, fins i tot, la xiulada que intento treure dels llavis se’m
glaça al cor. De cop, una ermita. És l’Erola que em visita i un dubte
em deixa al cap: I ara què? Me’n vaig cap als Molins o baixo a Can Gat
per anar a treure el nas a la Sala?

Faig un glop. Faig un mos. I baixo per la pista que em porta als
lladrucs d’un gos, del gos de Can Gat, sempre emprenyat amb qui es
belluga pels seus entorns. De Can Gat a la Sala cal saber-ne els
camins. Moltes pistes, algunes mortes, no són aptes per a forasters
pelegrins. És un país per ús de veïns i desagraït amb els forasters que
s’hi entortolliguen. De fet, sembla fet a mida de bandolers.

De La Sala a la Hípica, de la Hípica a la carretera. Desfaig quatre
passes i m’enfilo pel camí vora riera que recordo de la primavera i que
tant bonic i ombrejat era.

El camí, però, ja no hi és. Un mar d’ortigues i bardisses n’ha tancat
el pas. A cops de bastó aplano bardisses, bardisses i ortigues i
m’esgarrinxo i batallo amb força per recuperar un pas esgarriat.

Però la natura, les ha posat a mans plenes, i les garrotades,
semblen animar les esgarrinxades que em nafren les cames i l’esperit
contrariat davant la resistència de l’exèrcit de bardisses i ortigues.

Cansat de picar fred, m’enfonso al rierol eixut i m’aixeco als camps
del costat de la carretera. Vorejant els camps, arribo a un caminoi
obert de bell nou i que s’enfila entre torres elèctriques, obligant-me
a enrampar de nou els bessons per a vèncer el desnivell creat per
alguna mà destre.

Al cim, el bosc se m’entortolliga al cervell i em fa fer unes
quantes marrades. Els voltants d’Espinzella encara deuen servar el
misteri de segles de llegendes i l’atractiva metzina de les bruixes que
hi niaren encara fan l’efecte en el vianant que, ferreny i confiat,
s’hi endinsa amb infantívola ment oberta.

La dança del bosc s’acaba tant bon punt es troba el terra roig. Bona
terra! Bona terra i coneguda que ja no em pot enganyar. Refet de
l’embruixada batalla que hom disputa entre Viladrau i Taradell, els
bastons piquen al terra i les cames tornen a fer passa llarga i ferma
pel país més dreturer.

De pista en pista, veig el Puig Grifó que em saluda des de
l’horitzó. A fí de províncies, dos avis nien en una ombra, taula parada
i saludo rural. Miro el rellotge.

Quarts d’una. La carretera, el camí de Creu de Pedra, la Collada, el
camí del Pantà. De nord, però amb el cos més sencer del què esperava,
arribo, de nou, a Taradell, vila d’Osona.

Dins la banyera, estic content de les set hores i els quaranta
minuts esmarçats en aquesta quarantena de quilòmetres de passejada que,
m’agrada pensar, m’apropen un xic més a la gesta d’un Mossèn que
vull reproduir d’aquí un parell de setmanes.