El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A les quatre de la tarda, el taxi que ens torna d’Izaba arriba al pàrquing de Torla. Acabada la penúltima setmana, m’acomiado d’en Joan i la Paller i prenc el cotxe amb intenció d’anar a fer nit a Coterets.

La primera idea era pujar a San Nicolás altra vegada i fer el Port que porta a Gavarnie, però el cotxe és massa vell i urbanita per a fer pistes forestals i em decideixo per canviar l’agenda altra vegada.

En passar per Sallén, em sedueix l’aroma del Casino i m’endinso a la
capital de la Bal de Tena per a fer-hi estada. A l’Hostal del Centro
trobo una habitació a les golfes que se’m fa força avinent per format,
qualitat i preu.

Un bany calent, recomposició de fòtils i samarretes, un volt pel
poble, quatre compres per tornar l’endemà a muntanya, un sopar de pizza
immensa i deliciosa que em fa deixar propina per atenció, plaer i
servei i… Au cap al llit, que l’endemà ens llevem d’hora.

És fosca nit quan encaro el Portalet i baixo pels revolts que es
dibuixen a llevant de l’emblemàtic Pic de Mieidia d’Aussau.
Autocaravanes i cotxes indiquen que hi ha gent voltant aquestes
contrades. Potser dormen a peu de carretera, potser bivaquegen o
s’estatjen en algun refugi d’alçada.

El sol em fa l’ullet tot remuntant el coll d’Aubisque, un d’aquests
mítics colls pirinencs farcits de corbes i que, posant-me els ous per
corbata, em fan veure més titànics encara els ciclistes que s’hi
embranquen.

La boira m’atrapa pujant al Pont d’Espanya. Crec que ja vaig contar
que, de menut, a Coterets, hi vaig anar a veure un cosí de ma mare,
pròfug del servei militar en temps d’aquell que es feia dir Franco.
D’aquella visita en recordo aquest pont i unes cascades farcides
d’aigua. Els ulls se n’anaven més enllà del pont i el meu magí es
preguntava: D’on baixa tota aquesta aigua tant tronada?

Potser és la cerca de resposta per aquesta pregunta el què m’hi
torna aquesta vegada. Em calço les botes, em carrego la motxilla a
l’esquena i faig tentines de cec entre la boira, tot remuntant les
costerudes pistes d’esquí nòrdic que, un cop suavitzades, et deixen al
llac de Gaube.

El llac, amb la boira i el bordar d’un ca proper, es dibuixa misteriós i seductor.

Entre fites de pedra i salts aigüa, entre fresca herba i xiscladores
marmotes, m’arribo al refugi de les Oulettes de Gaube. Una llar
acollidora amb unes impagables vistes a una de les cares més glaçades
del massís del Vignemale.

Me’l miro i n’admiro la corprenedora distància que el separa de
l’acolorida fesomia que em mostrava allà on se’l coneix com a Comachivosa.

A les portes del refugi, estudio el camí per a fer el coll de les
Mules i, ben ensenyat per un bon mestre, escurço desnivell i distància,
tot travessant una tartera de grans rocs i sol un xic inestable. En
arribar al camí “oficial”, la pujada es fa costeruda i un aire glaçat
anuncia la proximitat d’un pas entre valls fondes.

Dalt de tot, un abric de bivac, m’ajuda a mantenir l’escalforeta.
Veus amigues i de coneguda parla em fan xerrar un xic amb uns
valencians –potser de la Plana- que van de travessa per aquests
voltants.

Per un moment, em sento temptat de saltar el coll per fer un
flanqueig que mena el pas que porta a la vall del Mercadau. Faig un
glop d’aigua i prenc quatre ganyips. L’aire fred i els núvols que
dançant i s’entortolliguen al Vignemale me’n fan desdir.

I salto i baixo com un isard fins al refugi. Allà, torno a
contemplar una de les glaceres del Vignemale i la seua espadada paret.
Amb la cervesa a la mà, dino un xic i torno cap al Pont d’Espanya.

En aquestes primeres hores de la tarda, el Pont és franc de boira i
farcit de turistes que, diguem asocial si vols, em fan molta nosa.

Prenc al cotxe amb intenció de fer nit a Gavarnie i voltar pel circ
que li dóna nom. En arribar-hi, però, la munió de cotxes i turistes me
n’expulsa. I decideixo deixar-ho per una altra ocasió.

Fugint de la gentada, faig un Tourmalet emboirat i farcit de xais.
Fins i tot en cotxe, sento la sensació de vertigen de les carreteres
perilloses i els revolts increïbles. Al cim tinc temptacions de fer el
Miedia de Bigòrra, aquell cim que vam veure des del Montardo amb el seu
observatori al cim. És tard, però, i baixo del Tourmalet amb la vista
posada ja en el coll d’Aspin i el Peyresourde que el segueix.

Emborratxat de colls, corbes, paisatges d’asfalt verd i benzina, em trobo creuant
les senyorívoles avingudes de les Banyeres de Luchón. A San Mamet
tombem cap a l’Aran, remuntem al Portilló i, amb la dolçor d’un cotxe
savi, aterro al sud de Bossost, camí de Vielha.

A Es Bordeta, alguns camions aparcats vora un restaurant m’indiquen
bon sopar. M’hi aturo i… la traça del camioner no enganya! Bon sopar
i força económic.

Amb la panxa plena passo Vielha i surto de l’Aran pel túnnel nou. La
son m’atrapa a Vilaller, però no hi trobo lloc per dormir. És massa
tard i he espantat uns hostalers.

Dues caravanes d’alemanys m’acullen al seu redós un xic avall. Són
vora les 12 de la nit i les primeres llums del dia encara m’hi troben
ben adormit.

Any rere any des de ja fa cinc anys, un servidor es pren una setmana de vacances per anar travessant el Pirineu a poc a poc i en immillorable companyia.

Fa cinc anys que vam sortir de Portbou, vila ferroviària i marinera, i enguany hem arribat a Izaba, allà on el Pirineu es torna humit i suau, i fa olor a mar salada.

Per aixó, el diumenge al matí el cotxe sortia de Gorpegui i travessava Nafarroa per aturar-se a la bonica vila de Torla. Allà, en un bar força amagat feia entrepà i cerveseta per a fer temps.

Al vespre, a San Nicolás de Buxargüelo feiem un sopar més muntanyenc
en un entorn privilegiat.

De San Nicolás a Panticosa, el camí supera
valls d’immenses pastures i colls que ofereixen vistes meravelloses de
muntanyes tant acolorides i pictòriques com el Comachivosa, aquell cim
que ha fet més fortuna com a Vignemale i que té, des del coll on el
mirem, una riquesa cromàtica que la fa única entre les muntanyes del
Pirineu.

Panticosa és una ciutat fantasma que té la fesomia de campus
universitari en ple estiu. Enfonsada en un clot profund, presenta un
bon resguard a la Casa de Piedra, refugi que, en aquestes dates, és
farcit d’excursionistes desitjosos de rondar pels cims que l’envolten.

La segona jornada, ens mena de Panticosa al Refugi de Respomuso per
uns paratges encara més encisadors. La bellesa dels ibons de Bachimaña o del sorrenc Ibon Azul,
contrasten amb les tonalitats blanques i grises dels esquerps Infiernos.
L’entorn, màgic i misteriós, compta amb un dels passos més bonics del
Pirineu. Tant bonics que, si hom no té cura de les passes, es pot veure escopit als peus de la tartera que s’obra
cap als peus del Balaitús.

Respomuso és refugi de muntanya. A tres hores escasses de Sallén de
Galligo és base de pas cap al coll de Sant Martí, un dels grans passos
que agermanen els pobles del Pirineu; i de mil-i-una vies d’accés al
darrer dels grans massísos que superen els 3.000 metres d’alçada: el
gran Balaitús, ample i pagat de si mateix per llur grandària.

Quin
contrast més gran el del Balaitús amb els Infiernos i el Comachivosa!

El tercer dia és de descans. Després de dues intenses jornades de
muntanya, toca baixar a Sallén i remuntar l’horeta curta que separa la
capital de la Bal de Tena de les pistes d’esquí de Formigal.

A Sallén
no ens estem de fer el got al Casino, el bar de referència que
encara comparteix edifici amb l’Ajuntament, tal i com passava en el Pirineu d’abans.

Després, a mitja tarda anem
remuntant el camí a Formigal on fem bany de piscina i nit d’apartament.

El dijous, gaudim de l’espectacularitat de dos cims que
s’emmirallen. Des del llac del mateix nom, l’Anayet sembla el reflex
exacte del Pic de Mieidia D’Osseau que el contempla des del Bearn.

El
paisatge és tant encisador que ens captiva i ens reté vora les seves
aigües durant una bona estona. Fins i tot, oblidem l’intens fred ventós que baixava del Portalet a les hores petites del dia.

Entre roques ens alcem fins al coll, per arribar a la llarga Canal
Roya d’arbres immensos i contes de fades. De fet, és un paisatge que
s’engruna i es reparteix sovint per les parts més baixes d’aquest
recorregut.

El tram final, remunta un xic la vall de Canfranc i ens deixa en una
ciutat tan o més fantasmagòrica que els Banys de Panticosa. Candanchú a
l’estiu no deu tenir ni els militars de l’Acadèmia que obra les portes
de les pistes d’esquí. Un remenut bri de vida, s’obra en els dos
refugis que conviuen porta a porta al centre de la desèrtica urbanització. Allà,
a cavall de l’un i l’altre fem el got i aprofitem per dormir.

Divendres, la jornada ens portarà als peus del Castillo de Hacher,
muntanya impressionant i amb cim enfonsat en el seu interior.

Sortim
doncs de Candanchú per treure el nas a la Vall d’Aspe. I, amb una
esgarrapada, som en un llac farcit de bestiar i de turistes. L’Ibón
d’Estanés conserva la bellesa del d’Anayet, però els seus cims no tenen
tanta volada.

Després de dinar, tornem a saltar de vall i ens endinsem en un
paisatge més propi de les grans praderies americanes que no pas del nostre
Pirineu. Enlloc de bisons, vaques i cavalls. Però les Aguas Tuertas
tenen l’ampla fesomia de les pel·lícules d’índis i vaquers. Una bauma
ben posada ens serveix de marc incomparable per admirar-la a plenitud.
Després, els peus ens demanaran unes aigües més rectes, car el camí
s’allarga i s’estira i no sembla tenir final.

La nit la fem en un Alberg regentat per un rastafari nostrat i
carregat de dread-locks. Una hamaca entre dos arbres, ocupa el pati de la vella escola de
Siresa i el reggae sona a totes hores i ens fa bambolejar mentres descansem a
l’hospici siresenc.

Siresa, diuen els que en saben, és el lloc on va néixer el Regne d’Aragó.
Disposa de Monestir vell i, juntament amb Echo, donen una sensació de pau
que fa més passadores les hores i més bona la recuperació.

Una recuperació que serveix per a una de les jornades més boniques
d’aquesta travessa. Remuntar per les restes d’una via romana,
enfilar-se per un bosc espés i ombrejat, passejar pel Barranc de
Mazandú, el Rincón de Alano i l’Achar d’Alano és un festival
excursionista dificil d’igualar. De feixanc en feixanc es va remuntant
per darrera la Serra d’Alano.

A llevant, el Castillo d’Acher va
desvetllant el seu secret més ben guardat. Després d’haver fet la via
romana, hom té la sensació de moure’s per un terrer on els alans, car
la serra en té el seu nom, s’amagaven i iniciaven els seus atacs
llampec en contra de les forces imperials que venien de Roma.

De fet, una ramada d’una cinquantena de sarrios –els isards en
nomenclatura autòctona- ens ofereix un espectacle digne d’aquests
exercits de l’avior. El soroll de les seves potes ressona en els cims que
envolten la solitària feixa on els hem anat a emprenyar. Un feixanc
farcit de lliris i florida orella d’ós.

Al collado d’Estriviella fem parada i fonda i admirem els espadats
de la Serra d’Alanos. Aquí, podem contemplar com la verticalitat de
llevant obra pas a l’horitzontalitat de ponent. S’acaba el gran
Pirineu i comença, de nou, la humanitat del Pirineu arbrat que juga
amb la mar salada.

Des d’aquí, podem veure l’Ori, el darrer dos mil. I,
enfilant-nos a l’Estriviella, la resta de dos mils navarresos que tenim ben a prop
d’on sóm ara.

El cel es cobreix de núvols tant bon punt arribem a la pista dels
pastors. Narinan i sense torbar-nos anem baixant per corriols que van travessant la pista.

Finalment, el càmping de Zuriza ens indica que,
ara sí, ja som en terra basca. I és que, al bar del càmping-refugi,
l’euskera domina a pleret, malgrat ser encara a Ansó. L’euskera i el català com a segona llengua de l’indret.
Dues llengües que ens fan sentir com a casa.

El darrer jorn és un passeig de tres hores escasses per un entremés
de la Selva d’Irati, un entremés farcit de bruixeria i fagedes
misterioses. Bruixeria amb un gorg negre espectacular a les portes
d’Izaba, la vila dels locos.

A Izaba, mentres esperem el transport que ens torni a casa, fem el
got amb un tastet de formatges. I un servidor aprofita per fullejar una
edició del Berria, car val més començar a familiaritzar-se amb la llengua
que ens acompanyarà en la darrera setmana de travessa, la setmana del 2010.

Em imatges a Can Pepitu: Et fa?

La idea feia temps que em rondava pel cap i el fet de trobar dos apunts de dos menjamuntanyes a Internet, em va acabar de decidir a provar-ho. En Xesc Cots, l’autor de Ropits, l’anomena Gran Olla de Núria; en Joan d’Alpens prefereix dir-li Olla Grossa de Núria. Jo, fent-ne algunes variants que em semblaven força interessants, l’anomenaría El Manelic de Sant Gil, en homenatge als pastors d’aquestes terres. Uns pastors que, representats pel protagonista de Terra Baixa, tenen com a patró aquell Sant Gil que va arribar pel coll d’Eyna a les valls de Núria en temps de llegendes que es perden enllà de la història.

Ells, acostumats a viure a muntanya, recorrien llargues distàncies per necessitat. Nosaltres les fem per pur esport.

M’acompanyes a caminar amb passa llarga?

I vols música? Serveix-te:

A quarts de sis del matí deixo el cotxe a l’estació de Vallter. És fosc encara i el frontal em fa servei per a remuntar la Portella de Mentet. El roig encés perfila els cims del Canigó i, sense contemplació, enfilo cap al Pic de la Dona amb passa llarga i segura.

A quarts de set del matí baixo per l’ampla llomada que separa el Pic de la Dona del seu veí i remenut Puig d’Ombriaga.

Narinan i sense torbar-me avanço per l’esquena d’ase, mentres el sol comença a daurar el cim del Bastiments. D’una esgarrapada faig el nou cim a quarts de vuit i, sense torbar-me segueixo carenant per un espai encara buit d’ànimes excursionistes. 

Gaudeixo com una criatura amb roques noves en fer els passos de les Collades de les Comes de Malinfern, llaçades que ara em deixen sobre Comamitjana ara sobre la Coma del Freser.

Narinan i sense torbar-me m’enfilo com un isard per les roques del Freser i baixo tot deixant a l’esquerra el Pic de l’Infern. Ací, veig els primers isards que fugen esporuguits cap a l’espectacular circ de Carançà. 

I com gaudeixo amb els seus salts, mentres m’entretinc amb els darrers trams de roques per m’apropen al coll de la Vaca.

A quarts de nou ja he deixat els Pics de la Vaca enrera i baixo cap al coll de Carançà. Una excursionista puja dels llacs amb motxilla grossa i s’hi atura a descansar. Jo no m’hi aturo pas i remunto amb bona passa el Pic de la Fossa del Gegant. 

Narinan i sense torbar-me faig un glop tot caminant amb passa ferma pel Coll de Noucreus. Però no em torbo i m’aixeco en pujada cap al pic del mateix nom. Els isards van fent de les seves, tot anant d’una vall a l’altra en catalana contradança.

La barraca del Noufonts em fa la gara-gara, però la deixo per una altra ocasió en què la festa ja sigui acabada. És així com, a quarts de deu, m’aturo al coll de Noufonts a fer quatre mossades i fer un nou traguinyol d’aigüa. 

De nou toca pujada per guanyar el pic d’igual nom, després vorejo el Pic d’Eina, car la marxa es va notant i el Pic es pot fer tot flanquejant.

Al Coll d’Eina em saluden un parell d’anglesos que em demanen si és difícil la pujada al cim suara esmentat i els dic que no deu ser-ho, tot i que jo no l’he guanyat. El Coll d’Eina, o de Núria, és una collada ampla, un dels colls de pas més fàcil, un camí tradicional. Al nord, la blancor d’Eina ens parla d’un poble ceretà. 

El sol ja fa de les seves i jo, enlloc de pujar al Puig del mateix nom, prenc un xic del sender que baixa a Núria i, tot just passat el cim, m’enfilo amb les dents clavades a l’herba i les roques, per recuperar la carena i seguir-hi anant. És així com faig el Puig de Núria i em preparo per muntar-me al Finestrelles.

Narinan i sense torbar-me, pujo al Finestrelles amarat de suor i amb la gola ben seca. 

El temps se’m desfà com rellotge dalinià, perdo les hores i els pensaments es desfan en imatges i sensacions d’àguila imperial. Damunt el Puigmal un parell de núvols es van acostant i ennegreixen un xic el cel. Al fons encara hi veig el Pedraforca, els cims de Sotlló i la Pica d’Estats, el Carlit. Als peus, la Cerdanyà i les comes que porten a Núria.

Al coll de Finestrelles, bec com un esquimal perdut en un desert, però no m’aturo encara. D’esma i potser fent tentines i tot, roquejo fins al Puigmal de Segre en un paisatge que se’m mostra lunar.

Un xicot em demana referències del Finestrelles i li ensenyo en la distància. Crec encertar-la, però n’estic poc segur. Al cim del Puigmal de Segre, una parella de francesos es miren un mapa i l’horitzó.

Els núvols s’inflen i es fan grans. El sol s’hi amaga al darrera i, abans d’arribar al Puigmal Petit de Segre, un parell de fites m’ajuden a fer camí. 

Som al pic del migdia i, baixant – baixant, passo pel costat d’una creu perduda en un indret on va deixar-hi la vida algú que s’estimava massa les muntanyes. De la creu estant, veig l’ampla traça del camí de la Coma de l’Embut. Només haig d’anar seguint el torrent i enganxar-m’hi a l’alçada dels pluviòmetres.

Grups de gent que puja i baixa del Puigmal que no he visitat, el gran, el d’Er, i jo nariran que fa baixada. 

A la una sóc creuant els edificis de Vall de Núria, farcits de turistes i juganera quitxalla que ara van damunt d’un cavall, ara espanten quatre oques.

La pujada a l’Alberg se’m fa més eterna que totes les altres que he fet avui, però deixant la ment en blanc, vaig fent pista amunt fins a passar per davant de l’edifici. Una font. Cantimplora plena. I prenc el primer camí que veig. Un xic avant, miro avall. He pres el del Torreneules i volia fer els Enginyers. Fent llargues esses, perdo alçada i poso el peu al camí triat just dessota la Pedra Dreta. 

Són tres quarts de dues de la tarda. A tres quarts de quatre, en Xavier de Coma de Vaca m’acull entre els seus estadants.

Bones lectures sobre vells oficis a les Gavarres, la contemplació de les corredisses de núvols damunt Coma de Vaca, la xerrada amb el pastor de Tregurà i el seu parell de cans, un suculent sopar com només saben fer en aquest refugi, un amable llit i la platejada color de lluna plena, cauteritzen la suada d’aquesta primera jornada. 

És així com a quarts de vuit del matí surto del refugi cap al coll de Tres Pics i remato l’escapada tot dançant per l’estricta carena que separa aquest coll del de la Marrana. A les deu em miro el món des del gran Gra de Fajol. Els ulls veuen, avui sí, el camí per anar al Petit, però ho deixo per una altra jornada. Ara toca la baixada.

I, a les 11, sóc al cotxe mudant de pell de muntanya amb una ploma de corb penjada al barret de palla.

Mari corre de cova en cova
feta bola d’ardent foc,
si l’alcances dins la gruta,
de pedra et torna,
son amor

Apa, que ja són vacances i m’en vaig a tocar el corn a Gorbeia i ha fer castells com els Mairu …

… eta ongi pasa!!!

La Setmana Tràgica la passarem entre Ordesa i Izaba, trescant com cabres.

Després, si tot va bé, anirem a voltar pel Parc Nacional dels Pirineus, el germà gran d’Ordesa, i recordarem la visita que, de ben xic, vaig fer a cal cosí de Cauterets. Un cosí de ma mare que va cardar el camp de la pell de brau per a no fer el Servei Militar: Objector de conciència? Pròfug? Eren temps d’en Paco i anar a fer el soldat es veu que era obligatori.

A la tornada, suposo que portaré experiències vàries i un munt de notes d’una passejada.

D’una passejada per la Chazetania, la llar que va parir als tossuts aragonesos. Aquells nostres cosins pirinencs. Aquells que, com catalans, bascos i occitans, sóm parits d’un mateix ventre, el ventre d’una serralada que ens fa de columna, de columna vertebral d’un món que ens estima a cor obert.

Apa, siau … eta ongi passa!

A les set del matí deixo al cotxe a Ulldeter. Fa fred i el torb fa de les seves als Plans de Coma Ermada. Malgrat tot, jo tinc per costum no anar a fer d’altres muntanyes sense haver-ne demanat el parer als dos cims que m’han fet la vida.

Així, en la darrera setmana he vist el Matagalls ben emboirat –dissabte passat- i, pocs dies després –dimecres per la tarda-, somrient sota un sol de justicia. El Matagalls és el cim de la infantesa, aquell que pujava de menut. I les seves dues fesomies m’han parlat d’una setmana màgica per l’alta jacetania.

Però per trobar-ne confirmació, avui, he volgut demanar-li el parer a l’altre cim, el cim de joventut. I, per aixó, malgrat el furient torb i la boira que, per ell, dançava, m’he endinsat a la Coma Ermada per cercar el Costabona.

La jornada ha estat tan espectacular que, si com m’ha passat d’altres vegades, el seu rostre em parla de futur, el que m’espera d’aquí una setmana al Pirineu d’Osca pot ser simplement deliciós.

I és que el dia s’ha despertat amb una batalla de vents que feien dançar els núvols. Uns núvols que, com ramats de xais gegants, pasturaven els prats que s’extenen entre l’Ull del Ter i el Canigó. Al cim del Roca Colom m’he vist corprès d’humanitat rodejat de boira espesa. De cop, però, el Costabona s’ha il·luminat com far en una tempesta per indicar-me el rumb a seguir.

La Coma del Tec estava preciosa. Les esquerdes, els rocs de la Mort de l’Escolà i el mateix Roca Colom feien de pantalla al torb i el sol s’ensenyoria de la vall més bella del Pirineu més nadiu.

En la sol·litud de les hores primeres, he passat el coll de Pal i les tres pujades que, com en el Matagalls, conformen l’ascens al cim. El sol era just damunt les creus que el senyoregen i, agraït, m’he ajupit a descansar.

El ramat de boires canvia de direcció i se’n va cap a Ponent, els dragons de la Pica del Canigó i el Set Homes treuen fumerel·les pels queixals, les llàgrimes d’Hèracles encara són ben vives a mitjans de juliol, i el refugi de la Portellà brilla al sol del matí, atraient la mirada del caminant.

Fent el circ del Tec amb parsimonia, al suara esmentat refugi he anat. Un ramat de cavalls ha canviat l’emboirada vall de Roja per la del Tec i mengen herba fresca enmig del camí. Els menuts s’aixequen i les eugues barren el pas d’un servidor que s’enfila un xic per vencer l’amor de mare. Tot just, passada la colla, la menudalla pren moma.

En girar-me, un ramat d’isards corren com esperitats muntanya amaunt sota la batuta d’un capitost lleuger i alegre. 

Són quarts de deu del matí i, amb la feina feta, em tanco al refugi per esmorzar. A fora se sent la furia del vent picant les parets del farreny edifici. Dins l’escalforeta del record em fa escriure quatre notes en una llibreta. A les parets, algú hi ha deixat un escrit de l’USAP i el seu planxot; un xic enllà, tres escrits recents em recorden l’Equador. No m’agraden els escrits en les parets dels refugis de muntanya, però aquests darrers m’han recordat que fa un any que vaig voltar per aquelles terres de bona gent i natura immensa.

Surto del refugi, tot enfilant-me vers ponent. Ja no fa vent i vull fir un xic el funambulista entre les roques de la Mort de l’Escolà. Em diverteixo cercant els passos en aquest final de les esquerdes de nom tant cristià. En acabar-les, no resta més pas que baixar avall, però em criden els estimballs de Les Conques i els ressegueixo tot mirant la vall llunyana.

Quan me n’adono sóc en cim verdaguerià. Bé, és cim i contrada, contrada oblidada pel transeünt habitual. La Pomarola fou triada pel geni vigatà per escriure les seves memòries en forma de vers. La tria és curiosa, la Pomarola sembla haver fet un pas enrere de la carena principal. Ves que el Mossén de Folgueroles no s’hi sentis identificat.

Val a dir que, sortint del peu de la Mort de l’Escolà, una nou filat i un camí fitat, faciliten la tasca de qui vulgui baixar al coll de Mentet i a la població del mateix nom que hi és ubicada.

Jo m’assec al cim més alt de la Pomerola i m’estudio la distància i el desnivell fins a vil·la. Tinc un xic de gana i se’m passa pel cap d’anar-hi a dinar. Però els 1000 i escaig metres de desnivell per arribar-hi i els 1000 i escaig que hi ha per a pujar a la Portella de Mentet pels Alemanys, em fan deixar-ho per una altra vegada. En què, com un reconegut gegant de la muntanya, podria fer-hi parada i nit.

Faig doncs volta cega per la Pomerola, momés guiat per les traces del bestiar. I, seguint aquestes empremtes, al riu vaig a parar. El riu de Mentet neix als peus del Roca Colom i jo no m’en puc estar de fer-hi una parada i, torrat de calor, estassar-m’hi a descansar i deixar que la corrent de l’aigua el meu cos faci fimbrejar.

> Vols veure la jornada en imatges? Les tens aquí <

El matí d’aquest dissabte de juliol em troba pujant a Coll Formic. Sí, sí, ja sé que aixó anava de castells, però els castells són a la tarda i, abans, vull fer un emboirat cim.

El matí d’aquest dissabte de juliol em troba pujant a Coll Formic. Calça curta i samarra nòrdica. Estirem bastons, posem el cronòmetre en marxa i…

A pas de gegant, enfilo el Matagalls i amb 45 minuts toco la creu.

La boira corre per aquestes alçades i la gent va força abrigada. No pas jo. El calor d’una cursa en pujada no em deixa notar el fred. Ans al contrari, l’escalfor de l’adrenalina de les passes llargues em fa morir de calor.

25 minuts després sóc assessorant uns nouvinguts sobre les condicions del cim. Tenen dubtes en pujar-hi. I, si tingués més temps, no tindria dubtes en acompanyar-los-hi, però el rellotge va corrent.

El metro és ple d’estrangers, alguns porten samarretes negres i bambes del mateix color. En arribar a Jaume I surto just darrera les natges d’una valquíria de roba lleugera i maromo de bíceps de gimnàs i closca amoniacada de cabell curt.

A la plaça Nova, em trobo una parella de Xiquets del Serrallo, que ben aviat són tres. Avui és vepsre d’històriques: Els castellers de Barcelona, amb els nostres quaranta anys, convidem dues grans colles que tenen la seva edat. D’una banda, castellers de la Vella -que com diuen per allà a Valls, “la Vella és la Vella” i porten els xiquets a la sang-. De l’altra, els Minyons de l’Arboç -colla històrica d’un Penedés que, de castells, en sap un tros -.

Poca gent enara a plaça i, esperonats per una xiqueta, fem el pensament d’anar a fer el café en un basc que és proper. Una taula a la terrassa. Ens hi atansem tot seguit, però, ja ho diuen, que més se sap per vell que per diable, i un comando de iaies ens burla i ens pren el lloc. Mare de Déu, quina vergonya! Poc després trobem taula i la vergonya es dilueix.

El dia és gris i ennuvolat. Bé, sí, ho és. Ho és fins que l’anxaneta saluda de dalt d’un 4 de 8 que sembla lent, però molt segur. Quina mania la meva de tancar els ulls quan sóc a la pinya i amb el cap abaixat en l’esquena del paio del davant. En obrir els ulls, la llum m’emprenya i una gota de suor em provoca coïsor just a sota la parpella.

La plaça és farcida de guiris que s’entesten en aplaudir qualsevol cosa que passi. Sigui bona o no. En aquestes diades, la novetat venç la qualitat i el públic que s’hi fixa, no s’està d’entrar a les pinyes sense saber gaire on es fot.

En vermell, la diada és gloriosa. Certament, xafogosa. La suor no para de regalimar. Però l’actuació, que comença amb una torre de set, acaba amb un cinc de set lleuger i que, no ho sé, però ho escriure, promet quelcom més.

Després, la tècnica s’entesta en imitar U2 i anem al centre de la plaça, perquè el pilar es vegi bé. 360º pels espectadors.

I que dolços que són els peus de les cinc persones que em trepitjen a la pujada, i poc després en la baixada d’aquest pilar de sis. És tant bonic participar en la feina ben trabada!

El pilar de sis ja és una realitat evident: Dos caps de setmana, dos pilarets. Bonic! Certament bonic i esperançador, també.

Des de la rengle de mans del darrere, jo l’he vist molt segur. Bona feina que es repeteix i que ens pot permetre dir que, ara sí, ara sí, que el pilar ja és aquí. Content d’haver viscut una jornada històrica, torno a agafar el metro.

El metro, ara sí, és farcit de samarretes negres, texans curts, bambes fosques i rocking heads, alguns amb enyorades grenyes, bona part amb cabell escurçat.

A la nit, escarxofat al sofà de casa, prenc la dosi dels Simpson, mentres acaricio la gorra del Sant Jordi del 92, i em deixo portar per les llunyanes notes metàl·liques que em recorden temps de goig:

Passada la tamborinada –en un altre indret narrada-, fet el frugal sopar dels bons refugis d’alçada i superada la càlida nit que hom dorm dins de llit compartit amb armònica gentada, les primeres llums del matí, em troben recollint els estris i posant-los dins la motxilla.

Avui volia pujar al Torreneules i, un cop al cim, anar fent solitària carena fins al Puigmal. En sortir fóra, però, he pres una altra decisió.

Acompanyes la lectura amb música?

Damunt Tres Pics i el Balandrau el cel és blau i net com una patena.

Les Serres del Catllar i les Borregues són empolsinades de núvols prims i blancs com els que nien just damunt la jaça des d’on me’ls miro.

El coll de la Marrena és tapat de boira que baixa Freser avall com ramat mesell de llanudes ovelles.

La Serra de la Vaca és força neta i, fent honor al seu nom, estatja el bestiar rumiaire que li és tan propi.

El cel, però, és ben negre damunt el Pic de la Fossa del Gegant. I un tel espés de núvols foscos senyoreja el Torreneules i el serrat que l’uneix amb el verdegarià cim suara esmentat.

Hi ha derrotes que valen més que cent victòries, em diu la veueta d’en Kiko a cau d’orella. I, prenent-m’ho al peu de la lletra, deixo estar els meus propòsits, i començo a remuntar cap al Pedró de Costa Rubí.

Són les vuit del matí quan el sol llepa els verticals rocs dels Duis. Del Pedró estant, em miro la corrua de formigues que travessen el pont allà baix a la vall. Segueixo fent camí, amb el renós de no haver intentat el Torreneules.

Em retrec amb la punxa de què la pujada era curta, i el sol hi fa de les seves donant a entendre el seu domini sobre vent i núvols. La visió dels rocs i un avantcim del Torreneules encara afegeixen arguments a la tempesta de retrets que jo mateix em llenço al damunt. Però el senderi s’imposa, i la furient bellesa de les esbullades aigües del Freser picant arreu i saltant enlaire, ajuden a refermar la tria d’aquesta jornada.

Quan el sol em pica l’esquena, em trec la samarreta i avanço a cos nu entre arbres, gespa i gent.

Els prats tenen una verdor viva, empolsinada de flors de colors i juganeres papallones que desperten somnis lisèrgics. La Molsor, el prat del pont que creua un Freser un xic menys juganer, ja té aquests efectes. Uns efectes que, diuen els entesos, són germans de les experiències místiques que la natura porta en el seu ADN.

Vençuda la temptació d’una migdiada a mig matí, segueixo fent camí entre ombres i arbres. Els cims van cuinant una nova tempesta, però el sol encara ajuda a farcir de màgia les vores del riu.

Al pas de la Palanca, deixo el camí a Daió i prenc el que porta a Fustanyà. És d’hora. I la tamborinada es cou a foc lent, encara. A més, com deia el gran Flynn, “en el meu cas, la curiositat és una malaltia” i encara no he prés mai el camí que neix en aquesta raconada. Aprofito, doncs, l’avinentesa i baixo a creuar de nou el Freser.

És una pista, ampla, apta per vehicles, que flanqueja els peus del Balandrau pel bosc de Carboners. Els cotxes hi són esparços, car només s’hi pot accedir si s’és autoritzat.

Aquest camí, canvia la perspectiva de les coses. Les vistes sobre les roques per on transcorre el camí dels Enginyers són de gran bellesa. Al fons se sent la remor del Freser llunyà i hom veu, de dalt estant, la remenuda central de Daió, i les fogonades dels vidres dels cotxes que descansen als peus de Queralbs.

A l’ombra d’un gegant, m’agafa un xic de fred i em cobreixo cos i espatlles.

Un tros enllà, després d’uns quants revolts i d’una forta baixada coberta de ciment per evitar les relliscades, s’arriba a un torrent. En un mur de contenció, algú hi ha escrit “A La Farga” amb lletra blanca.

Quin camí més bell i salvatge!

Hom baixa per dins d’un bosc de terra humida, tot vorejant un torrent, fins arribar a una sèquia. En véncer el desnivell s’aterra a una pista morta que deixa al caminaire just a la Mina Yellas, a quatre passes del camí principal.

Els cims, ara sí, són ben tapats de núvols negres. La tempesta va prenent cos. Em miro el rellotge i penso que avui arribarà un xic més d’hora.

A la tarda, l’aiguat em ve a buscar a Taradell. El d’ahir tot just es va desfer damunt de Vic. El d’avui m’ha vingut a trobar a casa.

Si vas llegir l’apunt d’ahir, potser recordas que ens vam quedar al Pedró de Costa Rubí, tot contemplant la Jaça de les Eugues, allà dalt a la Coma de Vaca.

El cel, ara, ja és farcit de núvols, núvols negres que encara no deixen caure l’aigua. El vent, un bon pastor, els ha anat portant des del cim del Puigmal fins aquestes raconades, tot reseguint els cims més alts d’aquestes valls encaixonades.

Assegut al porxo del refugi, trec el fuet, quatre nous i una poma. Començo a menjar, tot sentint l’alegre xerrera d’uns companys de resguard que, asseguts en uns rocs propers, masteguen entrepans. Entrepants pujats d’aquell país on el pastor va conéixer la sirena.

Quatre gotes mal comptades em fan compartir tros amb el grup que era fóra. Els núvols, que aguantaven bonament les gotes dins sa panxa plena, ja no poden més. El cel comença a tornar al terra, l’aigua que l’hi ha pres a cops de sol.

Havent menjat, deixo la bossa dintre, trec gorra negre i jaqueta, i me’n vaig a cercar traces de camí per a remuntar el Torreneules l’endemà.

La pluja, fina encara, ompla els narius d’aquella aroma de terra molla que tan m’enamora.

Primer, cerco pas al torrent de Coma de Vaca, però les aigües, ja cabaloses, obliguen a descalçar-se. La mandra de treure’m les sabates em fa pujar unes quantes corves de nivell amunt fins una alçada on sembla cómode de caminar. A pas lleuger, vaig descobrint caus curulls de marmotes. Són sàvies. I, si plou, es queden a casa i no van a tombar l’aire.

A les envistes de la Cabana de l’Eugasser, giro cua amb la caputxa ben posada i amb l’aigua caient jaqueta avall. És bona la jeca, l’aigua llisca i no penetra ni un xic dins la roba que es manté seca.

En tornar a ser al pla, el pastor d’aquestes contrades m’ofereix un recital de xiulets i crits manaires per un gos jove i ros que corre cap a les vaques. Les mena a lloc segur i l’espectacle em fa gravar-ne algunes imatges.

Tot just arribar al porxo del refugi, la tamborinada apreta i el cel comença a roncar amb forces renovellades. Un llamp esberla l’aire i il·lumina el paisatge. A cada llamp, un tro cada cop més proper. A cada tro, l’aigua baixa amb més força encara. Pedres grosses com monedes d’euro repiquen i salten i emblanquinen prats.

Els cims de les muntayes més altes s’amaguen dins dels núvols. De cop, el llamp fendeix l’aire i espetega damunt d’un Pastuira que queda espaordit per la fuetada i engega un crit a l’instant.

La tormenta, damunt dels nostres caps, ha deixat les vaques ben parades. Quietes com estàtues, es possen d’esquena al vent i resten d’empeus amb la testa mig baixada. Pacients, aguanten la furia del temps, resguardant els ulls i el mussell dels embats dels aires que porten la tronada.

Al refugi, pocs s’estan sense mirar l’espectacle dantesc d’aquestes primeres hores de tarda. Galledades d’aigua i glaç pareixen nous saltants a les roques. Mil nous torrents baixen d’arreu, car l’aigua res no l’atura.

De cop, arriba un xicot, moll com un pollet i entra a l’estada. En surt amb una corda a la motxilla, car té la família aïllada entre dues torrentades al Camí dels Enginyers.

Són vora les sis de la tarda, quan la cosa sembla que es calma. Les muntanyes són ben blanques de gel caigut del cel, i el Freser baixa molt més ple que quan hi he fet arribada.

Poc després, el xicot arriba al capdavant d’un grupet de quitxalla xopa fins al moll de l’ós, dues dones més molles encara i un altre xicot que treu aigua d’arreu. Els gots de cacau calent corren a balquena, la roba surt i, amb la secada, la quitxalla torna a riure i a correr i a explicar-se els detalls del pas d’un torrent furient que els deixava penjats en aquelles alçades.

El pastor, que volia tornar a Tregurà, també s’ha trobat atrapat per la tormenta. Murri com tots els de la seva raça, ha trobat, però, bon resguard per a passar la tamborinada. Després, ja hem tornat a sentir el seu xiulet per manar el ramat que, un cop passat l’aiguat, li fugia Freser amunt, maldant per trobar un bri d’herba seca.

“ONE of the pleasantest things in the world is going a journey; but I like to go by myself. I can enjoy society in a room; but out of doors, Nature is company enough for me. I am then never less alone than when alone” (“On going a journey” by W. Hazlitt)

Després d’una nit al ras sota el Pedra, em faig el propòsit de tornar a visitar un d’aquells refugis on et tracten a cos de rei i pots aprendre un xic més de ramats i natura.

Així, tantost arribo a casa, reservo nit a Coma de Vaca.

Pujar al Manelic sempre m’infla de grans gestes i el cap s’envola per carenes del meu Pirineu més estimat.

Divendres, però, en mirar-me les previsions de Barrabés, llegeixo:

“La tarde (del dissabte) será tormentosa, especialmente en el valle de Boí o en la Vallferrera. Se formarán tormentas en la Pica d’Estats y cimas próximas, Besiberris, Punta Alta y también en el valle de Nuria y proximidades. Domingo tranquilo por la mañana y menos caluroso, con aumento de la nubosidad por la tarde. Tormentas a mediodía en el Puigmal, Canigó y en vertientes del Pirineo leridano y andorrano.”

I, en mirar les del Meteocat, em diuen que la festa de llamps i trons es preveu tant per la tarda de dissabte com per la de diumenge.

Dissabte, doncs, esmorzo de forquilla i ganivet i a les deu ja sóc al cotxe camí de La Farga, allà sota Queralbs mateix.

A
quarts de dotze, em miro el cel des de l’aparcament del cremallera de
Queralbs. El matí és asolellat i el cel té aquella boirina que indica
força humitat. Tant sols un núvol prim s’enrosca al Puigmal. Un torb
lleuger, si és que n’hi pot haver, es passeja per damunt les closques
dels grans cims de la contrada. El vent va aplegant les gotes esparces
i va fent nuvolets força prims. Exercint de pastor, els va aplegant en
el punt esmentat més amunt. De mica en mica, el Puigmal es va ennegrint
i apareix el primer cotó fluix que indica tamborinada.

Sense
saber exactament per què, dóno un parell d’hores de màniga a la
bonança. I, amb aquest pensament, avanço xino-xano, vers la palanca de
Daió. La pista és empolsinada de vehicles, cotxes i furgones,
d’excursionistes que han anat a fer natura.

Les gorgues del
Freser són un d’aquells indrets la màgia dels quals fa mal a la retina
i t’obliga a obrir la boca per intentar deixar anar una part menuda
d’allò que t’ofereix al tacte i la vista. El sender que surt de Daió va
remuntant el riu contracorrent. En aquest indret, el Freser fa honor al
seu nom i la fressa de les saltironejants aigües dónen musicalitat a un
camí que, no em cansaré de dir que, és especial.

El Salt del
Grill és un fil prim en un indret de bellesa esfereïdora. M’hi aturo un
moment i suco el foulard amb les aigües que baixen saltant avall.

Després
d’aquest punt, el camí pren pendent forta per vencer un saltant del riu
i aterrar en prats verds i plens de flors i papallones.

De fet,
les gorgues són aixó: Una succecció de roques, boscos i prats que van
remuntant el riu fins a un roquissar que cal vencer per descobrir una
de les terres promeses, un dels paradissos que esguarden ulls atents
que els sàpiguen valorar.

En aquesta raconada, el Freser marida
amb el Coma de Vaca en mig de prats verds i curulls d’herba fresca. El
Freser, aquí, també fa honor al seu nom. Però ho fa de manera diferent,
car, si un s’hi fixa bé, pot veure-hi com algun peix hi pon els ous. És
a dir, hi fa la fresa.

Sempre el mateix oferiment, sempre la mateixa subtil pregunta. Per què m’haig de tancar dins d’un tros de tela quan sóc al ras, quan sóc a muntanya?

Aquest cop, dormir al ras, porta afegit un màgic entorn. Som a Gòsol,
rere el Pedraforca. Al nord, el Pic de Costa Cabirolera; al sud, el
Portell de l’Ós i el Cap de Gallina Pelada. Just damunt del càmping
–anar amb gent ja ho porta això dels càmpings i les zones endreçades-,
la torre de l’antiga esglèsia del castell d’un poble de teixidors.

Si em coneixes, ja deus saber de qui et parlo en parlar de teixidors,
sinó és així, t’animo a fer camí entre el comtat de Foix i Berga o ha
fer estada a Montalhó, segur que en sabràs trobar alguna raó.

Fent el got a plaça, ens tornem a presentar tots. La cervesa fresca
–menys un que tira d’orxata- llisca gola avall en una sortida on, a més
dels osonencs habituals, s’hi afegeix un servidor –novell en aquest
equip d’excursió-, un suec, un italià, una italiana i una francesa d’ultramar. La
conversa s’anima, és el toc que hi dóna el rialler xoc d’internacionals cultures.

Ja de fosc, a les tendes, m’enfundo dins del sac. Un sac que és damunt
d’un matalàs i que, conjuntament amb la motxilla de l’endemà i el
calçat que em tocarà portar, dormiran dins la funda amb mi.

La meva funda és vella. És força vella i treballada per nits de muntanya glaçada, però
encara serva aquell aire que la fa càlida i agraïda. Li agrada sortir a
muntanya. Estima el refugi lliure sense portes, s’enamora de les nits
d’estels o de pluja. Sempre, en tornar a la llar, és ben humida per
l’amor de la rosada i li agrada amarar-se del ventet dels vespres de la Plana. Gronxar-se en l’aire que l’eixuga i li treu les quatre herbes que ha pescat durant la nit.

Dins el llit més agraït, em miro el cel de la contrada. La lluna, un
tall sarraí, s’amaga rere un tel humit de boira. Els estels juguen a fet i
l’amagada amb els núvols en una nit que s’anuncia força humida. Els
ulls fan pampallugues i em tanco dins la funda. Caic en mans del
son beneït. La curiositat, però, pot vèncer el dormir i, en un càmping
de silenciosa nocturnitat, faig forat a la funda per mirar el cel ben
estelat.

Els núvols ja són fora. I la lluna, novella encara, no amaga
l’espectacle d’estels, satèlits i constel·lacions que cobreixen el
sostre d’aquesta raconada. Trec el nas fora el sac i la fresca de la
nit em diu que encara sóc ben viu.

Com m’agrada viure la nit a muntanya!

Després, torno a endormiscar-me un xic, i és l’alarma qui em fa treure el cap
del coixí. Les primeres llums del dia han fos estels i lluna. A
Ponent, un fil daurat comença a engalanar algun cim.

Faig per
sortir del llit, però s’hi està tant calent dins encara!

És en sentir moviment a les tendes, que surto del meu resguard preferit. Passo revista als estris. La humitat tant sols s’ha
ensenyorit de les puntes de la funda de bivac. Nit seca, poca rosada.
Els camins seran eixuts i això ens farà més fàcil la pujada.

A la tarda, quan tornem a casa, recordarem l’ascensió. L’ascensió i les
converses de frase curta. Xurriacades de verb breu que animen la grimpaada. Com recordarem, atmbé, les corredisses dels cabirols, que no
persones, que fan el cim corrent. I és que, dalt del Pedra fem de
claca, d’una d’aquestes curses d’hèrcules moderns.

A migdia, tot dinant a l’ombra de quatre arbres, ens recordem la terra. La terra i els costums. Sembrem el record amb espurnes del Pedra, del
Pedra i del seu entorn. I ho fem amarats de vida, de la vida
que dóna l’haver esgratinyat un cim!

Parts d’un relat:
La fita: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/136735
La familia: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/136744
Les aficions: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/136750

La marmota treu en Jeroni del tros. Bé, la marmota i l’aigua. I és que, un nou ruixat, li xopa cabell i entranyes.

Fora la Coma, el ruixat es calma.

En Jeroni aprofita el moment per fixar, de nou, els ulls en les fuetades de Bèbrix. Són farcides de blanques llàgrimes. Les llàgrimes d’Hèracles, en grosses congestes glaçades, malden per no deixar el seu tresor, per no deixar-lo encara. De fet, la més llunyana de totes ells, és grossa i altiva com l’ull gegant que l’ha deixat caure.

Un xic enllà, un cimet anuncia lo Canigó proper, del cap de Pyr potser l’estada. Més lluny, però no gaire, una munió de serralades, fan olor de mar. Una mar que, de tant acostar-se, s’amaga. I és la dolça marinada que li bada els llavis per a treuren una inventada tonada.

De cop, s’atura.

S’atura i s’ajup, s’ajup i venera el neret florit, l’or més preuat de les altes muntanyes!

Com en el més gran dels estadis, els nerets fan voleiar ses roges banderes. I ho fan des de l’immensa grada de l’obaga. Al solei, a l’altra banda, són les ginestes qui animen amb grogues ensenyes, parides pel voravui de ses entranyes.

A baix, vora el riu, potser un equip de marmotes, potser d’isards, potser de gotes d’aigua, juguen una aferrissada partida de cartes.

– Bun dia – em saluden, ja dins del bosc, dos homenots de la contrada.
– Bon dia – els dic amatent a creuar quatre paraules.
 
– Senyú, que queden lluny les xalets?
– Doncs… hi podeu tenir uns quinze o vint minuts a molt estirar. Veieu aquell cim d’allà? Just damunt les ginesteres? Des d’allà ja els veureu. Per cert, n’hi ha uns que hi són preparant-hi la dinada.
– Ben segur. Nusaltros també hi anem a fer dinada …, però passeu, passeu qu’esperem les dunes.
– Doncs segueixo fent camí i bona jornada.
– Buna jornada, sí, buna jornada.

Un xic enrere, les dunes, potser més afrancesades, parlen, encara avui, de l’USAP i ses jugades:

– Més, fixat en l’USAP. És amb la gent de la terra qu’a gunyat le championá!
– Si, ben segur, però…

En Jeroni perd la conversa, distret per una merla que xerroteja entre els arbres.

Assegut sota una roca, tanca els ulls i escolta els arbres: ginestes i nerets, nerets i ginestes que murmuren, a l’ensems, de Vicent Andres, dolces paraules:

La Lola d’Arran empeny en Jeroni muntanya amunt.

Ho fa amb la força d’un personatge capaç de vèncer la fosca d’un cel prenyat d’aigua a gabadals i espetecs salvatges.

Posa-hi música per continuar!
Només has de prémer el play i, potser, et plaurà el maridatge!

Baixa als prats i remunta, tot seguit, una carena ja coneguda d’altres caminades.

De la carena, al flanqueig. El cim, ben amunt, a l’esquerra; el riu, ben avall, a la dreta. Penjat a mitja alçada, segueix la sendera pelada per un terrer eixorc i clapejat de pedres i flors ben joves i regalades.

Un remenut ocell li volta la testa, piulant-ne la descoberta. Un crit tomba de roca en roca i confon l’espai i la muntanya. En Jeroni somriu. Abans sentia por, ara sap que la marmota és sàvia.

Un plugim fí li amara camisa i cara, però ell segueix endavant empès per un nou aire. No pas per fer cim, no. No pas, avui. No pas, ara. I és que l’esgarip de la marmota l’hi ha fet recordar un altre indret farcit de màgia.

Baixa i puja i torna a baixar. Una marmota fuig esperitada i desapareix per un forat sota una roca. Un xic enllà, dos plançons d’isard corren lleugers darrere sa mare. S’amaguen del nouvingut, però ho fan en direcció errada.

En apropar-se a la cabana, ja surt la mare saltant i botant i fent escarafalls per cridar l’atenció de l’hereu del caçador. En Jeroni la segueix rostos avall amb la mirada.

Un soroll l’hi atrau els ulls. Són los menuts que ja corren, però no segueixen pas la mare, no, se’n van en direcció contraria. La curiositat pot més que la por i, de tant en tant, s’aturen per veure quina és la bèstia que fa córrer la mama.

Després, assegut a les portes de l’eterna cabana enrogullada, en Jeroni treu la bota i traginyoleja amb prestància. Després, calmosament, para taula rural amb vistes regalades:

Són aiguamolls del Tec, clapejats de roques, i voltats de muntanyes. A l’esquerra, el Costabona; a la dreta, les fuetades de Bèbrix. De fons, els silencis. Els silencis trencats per trafagudes marmotes que passen gana.

En Jeroni queixala pa, beu a galet, queixala formatge. I a cada queixalada, un esgarip de marmota emprenyada. Quan en Jeroni queixala, la marmota canta i, a cada crit, s’apropa una passa:

– Que fa aquest malparit, menjant en les meves contrades?

En Jeroni es mira el cim del cotxe estant. La frissança de la fita l’ha tret del llit en aquelles hores petites on, els carrers, són pels escombriaires i, la soledat, s’ofega en alcohol i oli de cuixa.

És d’hora i, el sol, que l’havia saludat amb l’espectacle d’un rogenc camí sucat en aigües de plata, sembla que s’ha vist vençut per un tel de núvols que fan més fresca la matinada.

Posa-hi música per continuar!
Només has de prémer el play i, potser, et plaurà el maridatge!

En Jeroni té la intenció de fer cim per una
via nova. És un camí intuït en antigues passejades, una traça que ja ha
resseguit amb llapis, regle i brúixola damunt del full trencat d’un vell mapa de la contrada.

Repassa els fòtils d’una revolada (menjar, abric, bon calçat, aigua, …). Pren cura de recordar el dibuix marcat en la seguretat de sa casa. I repassa el funcionament de  brúixola i mapa abans d’encarar-se, ara sí, amb la muntanya.

Les primeres passes l’endinsen al prenyat ventre d’un bosc encatifat de fulles. De fulles xopades per les juganeres aigües. Les aigües de mil-i-un torrents drets i salvatges.

I en Jeroni xala com un infant jugant a plaça. Tan aviat s’ajup per superar un munt de branques, com s’enfila
damunt d’un tronc que, ferm i segur com era, descansa en terra, partit per la força de les
hivernades. Tan aviat enfonsa el peu entre un mar de fulles traïdores,
com salta de roca en roca per vèncer un torrent de panxa ampla.

Un
turonet li endureix bessons i cuixes, i els bufits de brau que llança
es confonen amb la remor forta i potent d’unes aigües que li semblen
llunyanes.

Les aigües són del Tec, el riu més memorable. Aigües que cauen rostos
avall convertides en crineres de plata. Un xic amunt, el bell prat, vinclat de curiositat, vessa sa verdor damunt els pastorívols resguards de l’Ullat entranyable. En Jeroni resta immòbil, la sang, regalada de plaers, se li glaça en la mirada.

La cabana, l’orri rodó, la menuda tenda de campanya. El prat més verd que mai i els enturonats boscos que l’emmarquen, s’arrupen damunt joves crineres de plata. Les joves crineres que, enclotades i alegres, donen vida a un terrer salvatge.

El Ter, el Tec i la Tet, tres fills d’un mateix paisatge: el d’aquesta serralada que s’ajup amorosament per besar els llavis de la mar mediterrània.

El
cant dels ocells, l’olor de la ginesta, el magnetisme de l’indret,… tenen en Jeroni pres, atrapat amb sa dolça parla. Fins i tot, el cel hi posa un fil ferreny, tot
ennegrint-se un xic, per inocular la metzina del dubte en la ment del
nostre aguerrit caminant que res no l’espanta.

En Jeroni sap que aquí s’acaba el seu camí. Entén que, malgrat llurs il·lusions, la fita de la jornada era un altre. Per això, s’asseu en una roca ampla, penja els peus al buit i contempla…

Contempla un país fet hostalatge. I, amb els peus enlaire, es perd en la lectura dels darrers mots d’un maniqueu viatge, entestat, com ell, en maridar rius i paisatges.

Sabia que acabaria passant. Algun dia havia de ser. No sabia quan. No sabia com. No sabia on. Però sabia que acabaria passant. I, potser tu, també ho sabies.

– Ei, tu. Hola. Estàs per aquí aquests dies? No marxes a fer-ne de les teves?
– No. No marxo pas. Aquests dies em quedo per aquí.
– No tenies pas pensat fer res demà?
– Psé! Tenia pensat d’anar a remuntar un torrent que li tinc força ganes.
– Et fa res que vingui?
– No, dona, no. Tu mai sobres en una passejada.

Quan em passes a buscar, jo, esmorzat, sóc repartint lletres entre amics per aquest palantir
modern que en diuen Internet. Prenc la jaqueta d’una revolada i baixo els
graons de dos en dos, per rebre’t i marxar a muntanya. No t’ho he dit,
però et porto en un lloc de màgia mística i força espiritualitat. Et duc en
un món on la vida no es veu, es viu amb intensitat!

Comencem a
caminar, ben a poc a poc, per no despertar del tot la natura que ens
envolta. Els ocells encara fan de les seves, i saluden el nou dia que
comença a esclatar. El sol, jove i vigorós, fa del bosc un espai de
feridora realitat.

A mesura que pugem, ens deixem endur per tots
els colors del verd. I saludem aquells que, ahir va fer dotze anys, van
rebre tot l’amor de la natura que ells tant estimaven. La natura, si se
l’estima massa, torna amor amb amor i un hom s’hi queda per sempre. La
seva família encara puja sovint i neteja aquest pedrís encimbellat per
una cristiana creu que hi van deixar en sa memòria.

Un xic més
amunt, els ocells callen, el silenci es trenca, la remor és forta i
intensa. Jo, que en conec el secret, em deixo portar per l’alegre
cantarella de la  goja riallera que s’encaua en aquest gorg meravellós que encara no veig, però ja sento.

Empès per la rialla, caic saltant de roca en roca, com un jove amant que sent el goig de s’aimada eterna. Amb els ulls humits d’alegria, caic rendit a la bellesa de la seva blanquinosa cabellera eterna.

Babau
pel retrobament, l’ànima se’m despulla i es llença dins del gorg,
oblidant cos i sexe, per fer-hi una banyada. L’esperit dança i balla
entre els amorosos braços de la goja rentadora que, amb amor sobrer
encara, pren també l’ànima nua de ta dolça companyia. Un esperit que, juganer
també, s’endinsa entre les transparències del vestit suara blau,
suara verd, suara del colors dels somnis inconfessables que la goja tornasola amb el ball dels raigs de sol.

Avui,
també ens deixa marxar. I, amb l’ànima neta i brillant, com la llum
que tenyeix de tots els colors del verd, les muntanyes que ens embolcallen, desfem camí i seguim pujant, muntanya amunt, per la pendent que, cada
cop, ens deixa veure més els blanc gegants que ens saluden del cor del
país estant. Sota els peus, exèrcits d’arbres segueixen la muda batalla
de les Guilleries.

Les
nostres ànimes s’aixequen de nou i s’envolen pels aires i fan
pessigolles als ocells i a les capçades dels arbres i visiten el puig més alt i la goja del Balandrau i el gegant i la geganta units per l’esquena d’ase.

El drac del Canigó, rabiós com sempre que se l’oblida, rebufa amb força i ens retorna tot fent giragonses
de nou al nostre pany de Montseny. Jo caic daunt dun arbre. Un arbre que em punxa… i em
surt un bri de sang. Sanf verda i enganxosa com la reïna de les plantes.

Un
xic després, en el bosc més encantat d’aquestes contrades, els passos
se’ns perden entre els fajos. Els camins ens tornen i ens retornen
sempre a les jovenívoles aigües del torrent. I sentim les veus fotetes i silents de les menudes fades de daurats cabells que, tot fent-hi estada, juguen amb nosaltres.

Per fí, ens deixen atànyer el roquissar proper. I ens aturem i traguinyolejem
aigua, abans de remuntar, tot endinsant-nos, de nou al bosc, per caure
vora el torrent on els peus s’aturen i ens mirem i … passa el que
havia de passar!

De primer: rius. Després, a mig fer, et sorprens. Et sorprens i et llences i lluites i et rebregues i em vols ajudar, però …

… la feta ja és feta!

I
somric cofoi d’energia! Somric farcit de gaubança! Somric quan, per fi,
em veig sent part de la natura: Essent substància d’arbre