El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Remuntant la carretera que mena de Gavà a Begues, i ja a una certa alçada, hom topa amb un remenut llogaret on sembla que hi ha més restaurants que no pas cases. El seu nom és Bruguers. I el seu punt més encisador, l’Ermita de Nostra Senyora de Bruguers.

Justament és en aquest punt, a les portes de la susdita Ermita on comença una caminada que, en un matí de dissabte, ens menarà al castell d’Eramprunyà, primer; i a la cruïlla de camins on el GR-92, que passa més proper al mar, retroba la variant de Santa Susanna, per seguir fent camí junts fins a terres d’Andalusia.

L’excursió, doncs, comença per camí molt fressat, que, pujant de manera
constant, es caracteritxa per la vermelló de la seva terra i les seves
pedres. Així, a mida que hom guanya alçada, la mar es va despullant del
vestit del verd rural i del gris urbà que, un xic avall, el tapàven.

Després d’una pujada ben enllaçada, hom arriba a un prat verd entre
pins. Un cartell ens avisa que, si sortim del camí, les canilles de
gossos senglaners poden venir-nos a l’encalç. Nosaltres, però, seguim
remuntant vers les evidents ruïnes del vell castell, que serva
l’horitzó a quatre vents des dels temps de Lluís, el
Pietós.

L’indret, farcit d’insolits racons i màgiques raconades, serva,
encara, esgratinyada en roca, una inscripció signada per Jaume March I.
Una senyal que ens recorda la seva propietat sobre aquest indret ja fa
més de cinc segles. Per cert, gran família, la dels March. Gran i
noble. Cavallers i poetes de renom que han arribat als nostres dies a
través de la lletra impressa del més gran dels seus membres, el sempre
cortès Ausias March, autor d’aquell “la carn vol carn” que n’Estellés
va saber utilitzar tant bé per iniciar el seu més dolç, suau i tendre
poema.

De família dels March, també ho fou en
Joanot, l’autor del Tirant, obra
immortal i immensa.

Però tornem a temps moderns i obrim els ulls a la bellesa que ens
envolta. A llevant, l’ampla mar, avui tranquil·la, senyoreja l’horitzó.
Un xic al nord, hom pot jugar a reconéixer indrets de la Gran
Barcelona, veure els avions com s’alcen i tornen i imaginar-s’hi dins,
camí de l’Àfrica més salvatge i humana. Després, la excurionista d’ull
viu, pot girar-se a Ponent i contemplar el Matagalls i, si apura la
vista, potser els rics colors que el fan proper i viu com sempre.

Un cop sortim d’Eramprunyà sadollats de bellesa, podem seguir la
pista que, en vorejar per marina, no perd mai el
mar de vista. Un mar que
brilla al sol d’un cel enterenyinat de núvols. En un punt indeterminat
del camí, hom s’escola entre mates per un sender rocós, que voreja, ara
ja, sota una calor de justícia, un turó d’aquest massís costaner.

La cruïlla de camins on desemboca el sender és un lloc viu,
d’aquells que fan dubtar, d’aquells que, en oferir diferents direccions
al vianant, permeten el repòs a mitja caminada. La temptació
d’apropar-se a Begues hi és, però més encara la de fantasiejar en
arribar a Santa Susanna o més enllà, si cal.

Nosaltres, però, desteixirem el camí fet i assavorirem, ara de cara
al mar, tota la dolça salabró que la vista de la gran bassa de les
sirenes ofereix al bell pastor atret pels bessos suaus de la marinada.