El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Assegut al balconet de la Fonda, gaudeixo de la fresqueta d’un país on el sol s’entreté a jugar amb els barrancs del Port.

Davant dels ulls, la caseta blanca que marca el cim de l?Oratori. A cau d?orella, l?aigua que saltironeja juganera pel ventre d?un poble afaiçonat per les sàvies mans d?aquells que van saber treure tot el suc del Matarranya.

El Matarranya.
El Matarranya és un país de fesomia ruda, però alegre; pausada, però
desperta. Una terra de gorra vella i pantalons girats on la gent encara
viu la parsimònia de les terres de bon viure, allunyades del voler més
que s’encasta com una paparra a les pells dels ciutadans.

Vam arribar a Beseit al pic del migdia.
En aquelles hores on el sol és amo i senyor del cel, i esberla closques
i roques. Fins i tot, hom creu que podria fer bullir l’aigua dels rius,
si aquesta es deixés i no corregués tant.

Empesos per la calor ens endinsem Matarranya endins i ens enclotem al Parrisal.
El Parrisal
és un sublim regal que el Port ha fet als amants de Beseit. Engorgats
entre rocs i aigües joves, arribem al trencall del Pas del Romeret i traiem el cap a les agradoses Gúbies d’aigües pures i cristallines.

Les Gúbies s’agraden i fan fresc. Les Gúbies s’admiren de dins estant.
És impossible arribar a les Gúbiesi no fer-hi un bany. Un bany
d’aquells que, a qualsevol humà converteix en gegant. Un gegant relaxat
i taujà que ja no pot deixar d’admirar un país que l’atrau i no el
deixa anar.

De nou a Beseit, quatre notes alegres
ens atrauen vers la plaça de l’Ajuntament i l’Esglèsia. Allà,
directament baixats de Perpinyà, la fanfàrria més canalla del Roselló fa sarau i xeinol·la i remou els més menuts entre els somriures dels més grans.

La Butifanfan és de vacances, de vacances al Parrisal.
El Pirineu que em cerca, em ve a trobar vora el Port. És la màgia del
Matarranya, del Matarranya i la Terra Alta, de la Terra Alta i la
Ribera, de la Ribera i la propera Morella, de Morella i d’un país que
del Port i de l’Ebre en fa el seu més gran encís.

Però, tornem un xic enrera. Què hi fem a Beseit? Què hi fem a les terres més altes del país de l’Ebre?

Som a l’Orta -avui Horta de Sant Joan-, terra del Temple i d’acollida des de temps molt reculats. Allà, a l’Orta,
havíem quedat amb nebots, fillola i pares (els meus, que no els de la
quitxalla ja granada que suara he esmentat). Tres generacions, de bell
nou, veient país tafanejat en d’altres descobertes personals. I, egunay, tocava el Port. Un homenatge, potser? Un retorn a un país tant estimat com el que em té captivat?

L’Orta
és la terra de la llum. I és la llum el que em troba fent l’entrepà a
quarts d’onze a un bar de nom castís i servei eslau catalanitzat. L’Orta té plaça. Plaça oberta, plaça de pas, plaça traginera que fa aturar els passavolants des dels temps de la Comanda que els del Temple hi van estatjar.

Després d’esmorzar, Santa Bàrbara em crida, em crida i m’estira. I
és que fa 10 anys que no la munto i avui no me’n sabré estar. Des del
Convent em miro el cim i em calço les sabates que m’han d’ajudar a
pujar.

Santa Bàrbara és història, és llegenda, és misteri, és mística, és
… Santa Bàrbara és maternal muntanya de sobrepujada feminitat. Una
feminitat altiva, potser. Una feminitat engalanada amb joiells de dura
roca i afaiçonada per l’aire d’un Port que se li manté distant.

Empès per la frissança de la santa,
deixo estar el camí que volta la muntanya i prenc el sender que,
dreturer, puja i s’enfila per ponent, a voltes lliscós, a voles grimpaire i necessitat de mans.

Un cop al cim, les restes d’un vell ermitatge
que, com tants d’altres, la muntanya s’ha espolsat, marca la primera
fita, el colofó del sender d’altius xiprers, alguns ja morts.

Santa Bàrbara no vol ermites. No vol ermites ni xiprers.
Santa Bàrbara es vol ruda. Ruda i
salvatge i poca cosa més.
Potser així també la volen els seus veïns.
I és que la muntanya, així pelada, és
ja un misteri que se t’enfonsa ben endins.

Dins l’ermita, una trinxera. Dolç descans per carenar fins l’esparracada bandera que, en pas de funambulista, a la creu et fa arribar.

Anar de l’ermitatge a la creu demana d’equilibri, calma i
temperança. És un pas curt, però volat. El pas just que demanen els
cims que, com aquest, són especials.

Un cop d’alt, hom no pot estar-se de sentir la impotència dels remenuts
humans davant la força de les maltempsades.

A cap lloc, com al cim de
Santa Bàrbara, hom pot ser més conscient de l’infern que nia a les
barrancades del gran Port. I és que, des d’aquí, els verds dels arbres
i els marrons del roquissar, es veuen trencats per la munió de
rossejats dels arbres socarrimats.

M’assec a peu de creu i em miro l’infern abocat als contraforts del
Port. Fins i tot, el Gos hi dóna l’esquena i els Rocs de Sant Benet
semblen més greus i llunyans per l’esgarrapada.

Després, m’hi giro d’esquena i admiro el Convent dels Àngels -avui, a Sant Salvador dedicat- Em miro el convent i l’Orta, que vessa del turó on era encimbellada. La vida, avui, viu al nord de la muntanya. La mort nia al sud d’aquesta santa. Avui frontera. Demà, de nou, pas volat entre l’Orta i un nou Port.

El cim em reté i m’esmunyo pels camins de la llomada.

Després, enyorat ja de Santa Bàrbara, m’esmunyo pel camí menys dret. Els
records de fa deu anys prenen vida pel camí evident: noves ermites, la
cova del sant, un bosc espés, …

Assegut de nou a plaça, faig el got mentres espero els parents. El magí capta la llum que enamorà Picasso. I em reenamoro de l’Orta. De l’Orta
i la Terra Alta, de la Terra Alta i el Matarranya, del Matarranya i les
terres parides per aquest Port.

Un país que, de nou, em retorna al record d’una llarga caminada que, temps ha, feren uns Mauri que fugien d’una croada, una croada al país d’Oc. A l’Orta hi trobaren resguard. A l’Orta, i a Tortosa, a Tortosa i a Morella, a Morella i al Port sencer. En aquest pais de gent afable que no s’estant de dir ?bon dia? des de la llinda d’una casa, mentres la quitxalla juga a fet i l’amagada.