El Cau de l'Ós Bru de Taradell

M’agrada el vi. Sobretot, el negre. M’agrada beure’n un got per acompanyar el sopar. Diuen que va bé per la circulació. I deu se cert, perquè no tinc problemes de tràfic.

No fa pas massa que he descobert que bec a l’hedonista. També he après que, si encerto el plat, faig una cosa que se’n diu maridatge. I, encara més, m’ha sorprès trobar-me sentits que creia difunts, com ara l’olfacte i el gust en entorns refinats.

Aquest apunt va de vins. De tast de vins. M’acompanyes a l’aula?

Arribem un xic tard al curs. Som colla i hem d’aplegar-nos abans d’entrar a l’aula. En fer-hi cap, ens miren amb un cert aire d’altiva reprovació. La professora va destil·lant els seus coneixements amb el suport d’una acurada presentació. El curs va de nous vins d’Espanya: Produccions emergents, zones de vinya innèdita, cellers innovadors, … i unes nocions de tast tècnic que clouen amb l’exercici d’aquest ofici.

Els coneixements se succeeixen en un relat que se’m fa un xic feixuc i pesat. Suposo que la cultura vitivinícola particular marida millor amb el català que no pas amb el castellà un xic senyorial de la mestressa que sap del tema.

Parant atenció, però, descobreixo que el tempranillo, l’ull de llebre i la tinta de Toro són noms diversos donats a una mateixa varietat de raïm. Tasto dues garnatxes que tenen unes característiques gairebé oposades. Em presenten Robert Parker, un paio que pot convertir en or qualsevol vi si s’ho proposa. I acabo coneixent que un vi saborós és aquell que fa salivar la boca.

Ens dónen apunts per si ens volem fer els saberuts de la cosa en les trobades d’amics o sopars socials d’aquests que tant es porten. I…

… passem a la pràctica: El tast demana de fons blanc per la primera fase, la visual. Seguidament es passa a la fase olfactiva, la més aromàtica. I s’acaba amb la fase gustativa, la més curiosa.

Un dels vins que tastem està cultivat a partir dels principis de “l’agricultura biodinàmica”. Es veu que és el súmmum dels cultius ecològics. N’hi ha d’altres que són vins de garatge, és a dir, vins de caves que focalitzen els esforços en la vinya i la bota, són de producció més menuda i, tal com solen indicar els seus preus, són de més qüalitat que els vins convencionals.

En acabar el tast, ens dónen un platet amb dos tipus de formatge de cabra. Són dues varietats d’olors i gustos totalment diferents. També hi ha una micona de pernil que, acompanyat del darrer vi –un caldo de Toro amb força cos-, es desfà a la boca i desperta plaers gustatius que creia inexistents.

Això si, a aquestes alçades de la nit, la panxa fa un rau-rau intens i n’hi ha que potser han fet un tast més hedonista que no pas tècnic i no poden treure’s el somriure de la boca.

Marxem del lloc amb uns complerts dossiers d’aquesta cultivada cultura. Dossiers per llegir i fer l’snob en trobades i aplecs al voltant d’una taula.

A les hores que són, però, més que l’aprenentatge obtingut, el què ens fa córrer és la gana. Una fam intensa que ens porta a un frankfurt proper on maridem cerveses amb hamburgueses, bradswurts i malaguenyes.

Si divendres vaig esmerçar la tarda revisant el tros per tenir-lo preparat per la ciclònica ponentada, que les altes temperatures anunciaven, i dissabte em parapetava entre els records del Cau per deixar passar la ventada, diumenge –amb el sol i la calma d’un jorn memorable- m’abocava a la recerca de camins per les alçades.

I és així com a quarts de nou del matí deixo el pot que em serveix de cotxe a l’aparcament del Brull. No es veu ningú. El silenci, mana. M’apropo a la pista del GR
que puja d’Els Estanyols, allà a sobra de Seva. Pocs metres després, un
carrer asfaltat es desvia a la dreta, vers llevant El prenc i vaig
deixant entrades a finques particulars a banda i banda.

Sóc sentit que és aquesta la direcció que cal prendre per pujar al Montseny i, fins i tot, al Matagalls. La segueixo a les palpentes. Amb les referències de la paraula dita i els estris de navegació més tradicionals.

El bordar d’un ca em retorna al camí i em fa parar l’atenció en un mas
de parets netes. D’una finestra alta en treu el cap una mossa. Crida el
gos i el fa callar. Bon dia tingueu! Li dic des de la distància. Bon
dia respon un xicatabalada. El ca, la casa, la mossa han estat el truc d’ il·lusionista
que m’ha fet perdre la desviació pel camí que, just davant d’aquest
mas, s’enfila pel mig del bosc fins a trobar una nova pista més alçada.

Pocs metres avant, el nas i la direcció dels camins m’han dit que vaig errat. Mhe
endinsat al bosc i he fet de senglar que, si m’ho permets, és el que
més m’agrada. I és que, des que el món és món, els boscos són farcits
de corriols deixats pel pas de l’aigua i, si hom és furoner, sap que
l’aigua baixa de les carenes. I justament la carena és el meu destí.

No trigo pas massa en trobar la traça del fresat camí perdut per la màgia de l’il·lusionisme
quotidià. Per assegurar-me’n giro cua i torno un xic avall fins a ser
de nou l’espurna que engega la potent veu de la bèstia canina. Ara sí.

Ara sí que no trigo gaire en desembocar en un carrer recentment
asfaltat. Un xic més amunt, en un revolt molt pronunciat, neix una
pista terrosa que s’enfila muntanya amunt. Aquí, l’aventura de no
perdre el nord, resta fermada en les fites deixades per d’altres
excursionistes que ja les han salvades.

La pista va pujant entre els arbres fins que, en un nou revolt s’inicia
un vell camí que rodeja un turó. El camí, de primer planer, no triga en
enfilar-se amunt en direcció a una torre de transport elèctric. La
torre serveix de guia. Tafanejant ara aquí, ara allà, no es fa gaire dificil
de trobar un corriol que, fitat també, va seguint la carena fins a
desembocar en un camí rural. La neu encara es present a les obagues de
l’indret, però ha deixat la nival blancor pells cims més alts d’aquesta Serralada.

Un xic enllà, la pista comença a baixar. Hom arriba així a una font que, avui, presenta una desconeguda fesomia: La Font Pomereta ha perdut el seu encant tradicional per esdevenir una immensa bassa. L’aigua redole sota la neu que cobreix el camí. Un xic enllà, cal travessar un curs d’aigua desconegut bona part de l’any.

Aquí fem petar la xerrada amb un agosarat ciclista que em diu que és de Taradell i ha pujat per Sobrevia.
Murri, m’amago l’origen i parlem de la font i dels efectes de la
ventada. Jo mateix, seguint pista amunt, seré testimoni dels arbres
vells, malalts i mal arrelats que no han estat capaços d’aguantar la
ventada: Arbres desfullats, tot i ser de fulla caduca; alguna branca
feble; restes d’una batalla que la natura té apresa de temps
immemorials.

Arribats a la carena, contemplo la grandiositat de Sant Segimon i l’eternitat d’un Sant Miquel dels Barretons que, com sempre, ha aguantat una nova maltempsada. Al sud dels aixoplucs, els turons blancs del pare Matagalls em fan aturar la caminada.

Aprofitant un seient de pedres fet, potser, per un caçador, m’assec a
contemplar l’espectacle. Ara si que fa vent i em calço el jec sobre les
espatlles.

En girar el cap, una fita em crida l’atenció. M’hi apropo i començo a
baixar per un roquissar perillós: neu, glaç, aigua que baixa. Deixo la
motxilleta i tafanejo un xic avall.

Són les traces del corriol que uneix la pista de Sant Segimon amb la Font suara esmentada pel màgic indret del Torrent de Rentadors. M’anoto la baixada, em pot servir per futures escapades.

Carai com és de forta la pujada! No m’ho havia semblat pas en tirar avall!

De nou, prenc la bossa i faig quatre passes endavant. Aquest país ja
me’l conec i, per tornar enrere, em decideixo a baixar pel camí antic i
carener. Aquell que deixa la pista de Font Pomereta
un xic abans de la font i que, descarnat com és, permet contemplar la
plana en tota llur esplendor, la plana i la seva olla, la seva olla i
els cingles de Sant Miquel, els cingles i Montserrat.

La resta, ja és bufar i fer ampolles. Seguir el camí de pujada per
recordar-ne les raconades. De tant en tant, hom es desvia per mirar de
cercar variants o fitar si hi ha petges de bestiar fer. Al lluny,
gossos de caça. Un xic enllà, veus de persones. Veus que s’apropen. Can
Pasqual, les restes del castell amb estelada, l’esglèsia del poble i
famílies de ciutadans que han pujat a dinar en alguns dels restaurants
de la contrada.

Si em coneixes, sabràs que m’agrada la muntanya i que, per damunt de tot, m’agrada viure-la a peu pla i sense gaires afegits d’aquests que conformen la manera més actual i veloç de viure-la. M’agraden els clàssics! Què hi puc fer? Fins i tot, no em fa vergonya reconèixer-me com a “excursionista”. Quin pecat!

Ara bé, si em coneixes prou bé, sabràs que no només m’agrada caminar i contemplar. Sabràs que també m’agrada córrer per la muntanya. És una manera de viure l’espai que t’obliga a fixar-te més en el terra que trepitges que en l’entorn que contemples. I, de vegades, és en el pas lleuger de la cursa on hom s’hi troba bé i juga a fer-se l’atleta.

Per córrer per la muntanya, però, cal portar bons pneumàtics. Un calçat que, a més a més d’estabilitat, et doni comoditat i impermeabilitat. Ja que n’hi ha que investiguen, val més aprofitar els seus descobriments, oi?

El que avui et vull recomanar, doncs, és això: unes sabatilles per córrer per la muntanya i que m’han portat al dur camp de batalla de les botigues i comerços del país.

Et fa?

Doncs… som’hi!

És dissabte. És el matí. Som a Taradell.
Una fina capa de pluja va caient constantment amb unes gotes seguides,
seguides, tant juntes, que fan rajolins continuats i espessos. A casa,
em calço la samarreta tècnica (visca les modernors que treuen les
suors), les malles d’hivern (que m’estilitzen les cames com una
ballarina, però que ajuden a mantenir-les eixutes una micona més que si corres a cama nua), uns mitjonets
fins (que s’adapten al peu com un guant de seda) i uns mitjons tècnics
(d’aquests que diuen que eixuguen tot els líquids que hi entren i
alhora mantenen l’escalforeta del fred).

Fet el ritual de sempre, trec les sabatilles de la caixa. Fem un incís, però:

Dijous al vespre entro en una botiga d’esports i sóc totalment noquejat
per una munió de seductores opcions farcides de promeses d’estabilitat,
seguretat, comoditat, impermeabilitat, … Hi ha tantes sabatilles
exposades que la tria es fa difícil. Algunes asseguren de ser adequades
per fer running, d’altres són idònees per al trail, d’altres són d’aventura.
N’hi ha que són per entrenar per terreny no gaire pronunciat o per
fer-ho cada dia o només un parell de dies a la setmana o per fer
competició i tot! Moltes tenen colors llampants,
d’altres són un xic més serioses. Com si d’un cotxe es tractes, totes
presenten unes línies molt acurades i força diferents de les bambes
tradicionals aquelles de tela blava i sola blanca. Totes, però,
s’enfilen entre els 60 i els 120 euros (rebaixa inclosa). Quin mal de cap! Mare de Déu Senyor! Quin mal de cap! I de sabatilles per córrer que no n’hi ha?

Per començar la tria, deixo estar totes les que no siguin waterproof, que es veu que significa “impermeables” en llengua comercial moderna. I, després de molt emprovar, m’en quedo unes de trail que diuen que estan aïllades amb Gore-Tex (un material que, fins avui, m’ha funcionat força en calçat i jaquetes).

Finalment, el meu nou esportiu tot terreny es diu Salomon Invert GTX que, com veieu, té nom de cotxe i s’adapta força bé al peu que, arran d’aquesta adquisició, descobreixo que és de pronador (toma parauleta d’atleta de nova fornada!).

Tornem al dissabte, doncs.
Em calço i la comoditat de la botiga es manté. La sabata s’adapta molt
bé al peu. De fet, a mesura que corri, m’acabarà donant la sensació que
va perdent pes i va guanyant lleugeresa.

Em poso un paravents usapista i surto al carrer. En les primeres passes per asfalt, em dóna la sensació de córrer
damunt d’una sola robusta, d’una sola feta per arrapar-se al terra.
Aquesta sensació serà molt més punyent en fer la baixada del castell de
Taradell. Cap relliscada en cap dels dos trams fangosos i/o bassals
gelats del recorregut. Una bona resposta que ja havia oblidat!

La impermeabilitat també resta ben provada, no només per la pluja constant del recorregut, sinó també en fer passes fermes en bassals, fangs i neu i, fins i tot, en enfonsar els peus a les vores del pantà de Mansa/Masgrau
cobrint absolutament la sabatilla. L’aigua que entra per damunt la
sabatilla en surt abans d’acabar el tram del pantà. Sabatilles que
escupen, tu!

En arribar a casa, i després de posar les peces de roba a eixugar, acarona les sabatilles per treure-li les restes de fangs i herbeis
que hi ha quedat enganxats i m’assec per donar un cop d’ull al web de
la marca per veure les característiques de la meva adquisició.

Però, quina és la meva sorpresa en veure que el model ja no és al catàleg de Salomon!
Carai! Com corren! I això que la sabatilla ha donat tant bona resposta
que enguany ja em plantejo alguns reptes atlètics d’estiu fent de
gegant al Pirineu.

Si fa quinze dies pujàvem “la família” al cim de les Borregues, aquest diumenge ens ha tocat carregar “la creu” d’un híbrid de pessebre i tió dels de debò i pujar-lo al ja tradicional cim de Les Agudes.

La nit es presenta clara a Taradell. Els cotxes són ben colgats de glaç. I és que els estels senyoregen una matinada amenaçada per una aurora que surt del seu bany mariner.

A les portes del local, la colla fa patxoca. Feia temps que no s’hi aplegava tanta gent! O si més no, això és el que es comenta. Serà el temps? Seran les ganes? Serà…

Enfilem la collada en fila índia, creuem un Viladrau encara adormit, i prenem el camí que, per Sant Marçal, ens deixa al coll de Te.

Primeres mostres de neu i glaç ens fan deixar els cotxes un xic
enllà d’on havíem previst. Alguns no tenen més remei que arraconar el
cotxe a les vores de la carretera.

La pujada per la Font del Briançó està ben senyalitzada amb marques de color vermell pintades en arbres i pedres. S’enfila força dreta per entre la fageda pelada i, en alguns trams, ens deixa trepitjar neu vella i força transitada.

Ja de sortida, un tercet ens avancem. Fent relleus, anirem carretejant el sac que ens ajuda a portar
la soca guarnida a tall de pessebre. Una soca d’uns vint quilets de pes
que ajuda a fer més entretinguda la caminada. A voltes, quan un altre
la carrega, em dóna ben bé la sensació d’anar acompanyant un d’aquells
vells carboners que voltaven pel Montseny d’abans. Fa calor. L’anticló mostra llur esplendor en la pujada al coll de les Agudes i la roba fa més nosa que servei.

Això
sí, en arribar al coll, un airet finet demana calçar-se de nou les
peces d’abric per fer el darrer tram. En aquestes alçades, tot és neu,
glaç i roca i la pujada al cim, amb el pes a sobra, demana puntejar amb
força el terra per assegurar la passa.

Mentre fem temps perquè arribi la resta del contingent gitano, traiem la soca rogenca del sac i la posem
al peu de la creu. L’efecte aconseguit és impressionant, la soca es
confon amb la roca del voltant i el pessebre sembla ben bé fet
directament en el roquissar de Les Agudes.

I quines
vistes que es veuen en aquest clar i ventós dia de traspàs de la tardor
a l’hivern! Cal repetir els cims que es veuen? Cal fer esment a la mar?
I a les planes?

Asseguts a recer, traiem
l’esmorzar, l’esmorzar i les galetes, les galetes i el cava, el cava i
algun havà. Sessió de fotos i cant de nadales. Cant de nadales i
riures, riures i animalades que escalfen l’ambient abans d’iniciar el
descens.

Però, s’ha de baixar tant ràpid? En arribar al coll de les Agudes decidim de no tirar avall encara i ens animem a fer el flanqueig fins el proper Turó de l’Home. Un flanqueig de neu dura, però fonda que ens fa ser hàbils en la passa i curosos en el tracte amb la muntanya.

El
vent al Turó de l’Home és endimoniadament fred i potent. N’hi ha quatre
que fan cim. La resta ens decidim per prendre la carretera fins al
trencant que ens retornarà als cotxes.

Abans, però, una baixada
glaçada, i amb marques de raquetes de neu i de salvatgines vàries, ens
apropa a un pou de glaç que, encimbellat per la neu, mostra una nova
fesomia. Vorejant-lo i en una corrua de fortes pendents, fem drecera.
Una drecera que, a més d’un, li fa tastar la duresa de la neu a cops de
cul.

Després, un xic avall, els dos arbres que s’estimen ens
apropen de nou a la pista que, suaument ja, ens deixa de nou a peu de
carretera i a poques passes dels cotxes. Uns cotxes on ens acostem tot
parlant ja de la propera escapada.

“Santa Llúcia em conservi la vista per veure paisatges tant bonics.” Anònim de muntanya

Són les 9 del matí i el dia s’aixeca un pèl rúfol a Taradell. Sóm amb temperatures massa altes pels amics del fred i fan ganes d’engorronir-se a casa i no fer res. L’Enric atura el cotxe a les portes de casa i enfilem la collada per anar cap al Montseny.

La passejada és tot un clàssic: Deixar el cotxe a Sant Marçal i enfilar bosc amunt, tot vorejant el turó, fins aterrar a Coll Pregon. D’allà, de nou amunt fins al collet de l’Home Mort i acabar carenant fins la creu d’aquest del Matagalls.

Tota la cara nord és un mar de núvols. De
fet, el temps ens enganya i estem a punt de renunciar a fer cim i
entretenir-nos en mandrosa volta més humana. Passat el coll de Bordoriol, però, un sol lluminós ens canvia les faccions i ens escalfa les intencions.

A
Sant Marçal ja hi ha neu, escadusera potser, però suficient per gaudir
a cor que vols cor que desitges d’una jornada d’horitzons amples,
lluminositat fotogràfica, conversa distesa i pas ferm, però bonhomiós.

Al collet
de l’Home Mort el vent es fa intens i la sensació de fred augmenta.
Sort que portem paravents! Amb aquesta peça, ens enfrontem al vent
punyent per anar guanyant els darrers trams de la pujada.

Dalt del cim, el fred és intens, el vent és potent. Un mar de boira s’estén als nostres peus. Boira enllà s’alça Sant Jeroni solitari com un illot enmig la mar. Al nord, el Pirineu: Canigó, Costabona, Bastiments, Puigmal, la Tossa Plana, el Pedraforca, els Muixerons, …

Els
núvols, la boira, no corre sinó vola. I, empesos pel vent, iniciem la
baixada. Animats pel sol de la jornada, però, canviem de pensament i,
enlloc de tornar pel mateix camí, ens desviem vers la Font dels
Mosquits, la del Llop i Coll de Joanes. El bosc d’arbres pelats cobreix
un terra blanc de neu i marronós de fulles.

Paraula
ve, paraula va ens trobem a peu de carretera i, sense que serveixi de
precedent, remuntem l’asfalt fins a tornar a les vores de la taula dels tres bisbes i Sant Marçal. Completant d’aquesta manera, una matinal força especial.

– Pare, per què som tan blanques les joves muntanyes?

– El teu avi, quan jo encara era un marrec tot just sorgit de les entranyes de la terra, em va dir que era per protegir-nos de la fredor de l’hivern.

– I tu, per què no ets tant blanc ja?

– Jo ja no necessito tanta neu. Sóc vell i porto massa anys aguantant hiverns com per seguir-me cobrint pel blanc mantell de la nevada.

Aquesta conversa em visita en somnis. El neguit per pujar cims joves, em desperta de matinada. Qui pot dormir quan va a viure un esclat de eterna joventut com aquesta!

Cafè calent, quatre aliments, motxilleta d’atac a les espatlles,
grampons –graduats el dia abans per no trobar-me amb sorpreses -, roba
d’abric -per si es gira tramuntanada- i, aui!, cap al Centre falta gent!

I del Centre a Can Pamplona. Ja som deu. Deu i “la família”. La carretera, en aquestes hores tempranes, és buida. No fa fred. Un tel d’esquinçadissa boira ajudar a alçar els misteris de la matinada. En despuntar el dia, l’albada ens troba camí del Refugi d’Ulldeter.
El sol, curiós, ens guaita com remuntem la capçalera del Solell Bonic.
Ves que’l nom no li donessin per aquestes matineres visites!

Xino-xano
avancem per la vora d’una pista tot just arranjada a gust d’esquiadors.
En sortir d’aquesta, ens posem els grampons. La pujada a la Marrana és
ben glaçada. I calen mínimes precaucions per remuntar-la amb garanties.
El silenci de la neu es trenca tant sols pel zip-zip de les fulles dels grampons tallant la dura neu d’aquestes hores.

N’hi ha que enfilen el Bastiments;
d’altres, el Gra de Fajol; nosaltres voregem aquest darrer cim i ens
atansem al Coll de la Coma de l’Orri. En aquest tram, la neu és dura i
el glaç, ben evident. Les ventades, a les carenes, s’emporten la neu
més tova i deixen un dibuix d’ones marineres d’una duresa tant sols abastable amb ferrdures d’alta muntanya.

Els cims de la Coma de l’Orri se succeixen en una blanca corda de neu
verge i dura. D’una blancor tant brillant que els excursionistes,
hivernals aquest cop, ens sentim transportats més enllà de nosaltres
mateixos. Avancem amb silenci, amb silenci i goig, goig i veneració,
veneració per aquest bé de Déu de blanca vida que la mare natura ens
ofereix per seduir-nos altre cop.

A l’horitzó, el pare Matagalls,
i el seu Montseny, sura damunt dels núvols que cobreixen la terra que
ens ha parit. Els cims dels que som fills esdevenen un arxipèlag de
roca! Un far decasolana escalforeta!

Surant per la carena, pugem cada cim de la Coma, cerquem les millors passeres per atènyer els propers, evitem les mentideres cornises i seguim navegant per aquesta blanca carena de fesomia encara jove i tendre.

Diuen els mapes que el cim de les Borregues, més conegut com a Pastuira
en aquests temps que corren, s’alça 2.675 metres damunt el nivell del
mar. Avui, però, s’alça molt més, s’alça per damunt de gaia, s’alça i
ens fa immortals,partícules eternes d’un entorn màgic, únic, perfecte.
Modestament, hi deixem “la família”, ofrena als déus, regal als
vents… que hi passi l’hivern!

Feta la feina, ens toca disfutar… gaudir de la baixada… d’una
baixada dolça i melosa. D’un  descens que ens retorni de nou a la corva
del Refugi, als cotxes, a les caravanes, a la rudesa de les
individualitats, dels egoismes, de  l’excessivament humana realitat
dels mortals.

Sabem què hi tornarem, ho he sabut aquest matí, quan, del Matagalls estant, he vist els cims estimats, ben emmarcats dins un entrepà de boires.

Dijous, quarts de vuit del vespre. Barcelona
L’home que corre finta realitats mecàniques pels carrers nous d’un barri que fou vell i resta enterrat en l’oblit de l’obra nova.

Amb l’agilitat dels verinosos rèptils ateny sense esforç les renovellades platges que suren damunt muntanyes de runa que es perden en la memòria obrera dels vells pescadors d’un barri industrial.

Som a finals de tardor. La mar juganera fa l’amor a la platja que, coqueta, es
deixa fer. Espadats d’escuma blanca sorgeixen de la brutal i enfebrida
batalla de dos elements immortals: Aigua i sorra. Sorra i aigua que
s’emporten els veloços pensaments de l’atlètic home que corre. Se’ls
emporta i els aixeca lluny, ben lluny. Amunt, ben amunt, fins deixar un
suau bes en la galta d’una lluna que envermelleix vergonyosa.

De tant en tant, la rapidesa de la pensa s’apropa a l’home que corre i li engega tota mofeta:

– Què? Encara vas per aquí?

És llavors quan, l’home que corre, topa amb
la realitat que l’envolta i… es mira el rellotge. Es reconeix a 20’
del Camp de la Bota, portal de la seva cursa. Es reconeix i es retroba
a la platja de Sant Sebastià, allà on, temps hi ha es banyaven els
adinerats, mentre la menestralia feia gatzara entre les fustes del vell
Toril.

– Noi! Si que vas lent!! – fa el pensament abans d’aixecar de nou el vol com aquell qui dol per anar a cercar les restes del sol.

L’home que corre l’atrapa aquest cop. L’atrapa i l’enganya. L’enganya
fent-lo creure que són a les costes de l’Àfrica sorrenca. Repiquen les
ones, salten gotes d’aigua a l’alegre caça del gra de sorra que les
prenyi. Els peus de l’home que corre colpegen el tou element que
cobreix les platges d’una Barcelona nova.

El pensament, per un cop, somriu. Somriu enganyat en creure’s tant lluny del cos que el té clos en les seves entranyes.

De cop, se n’adona. Se li fa present l’engany i, empipat com una mona,
fuig. Fuig com un saberut dimoni i abandona el presidi corporal de
l’home que corre, que corre i corre, però no arriba mai.

Els torturats esgarips del vell castell del Camp de la Bota espanten el pensament que s’enclaustra de nou dins la seva mortalla d’orgàniques cèl·lules.
I és ara, davant per davant del nou castell del Camp de la Bota, on
l’home que corre s’atura. S’atura i resta glaçat. Glaçat i atrapat per la llosa d’una transició que no es tanca. Glaçat fins la
propera ensulsiada.

En tornar a Taradell, i capficat encara per la manca de noticies, vaig anar a un d’aquests bars de poble, un d’aquests que tenen els dies comptats perquè fan nosa al progrès, però que són la millor font d‘informació en la majoria d’indrets d’aquest país nostre. Salutacions a tort i a dret, comentaris de futbol, alguna xafarderia de la vila i… entotsolat en una taula raconera, me’l trobo amb fesomia d’absoluta derrota.

– Què? Com ha anat això?
– Noi! Estic destrossat… derrotat… fet pols… reventat… difunt… que llargues que són les distàncies i que flonges que són les hores…

– Carai! Ara te m’has tornat filòsof?
– Ja ho veus. Suposo que és el cansament… o la derrota… o… No ho
sé, però no sóc l’únic. Suposo que la gent que correm som un xic grecs
en això.
– Què vols dir?
– Coneixes en Pucu?
– Qui?
– En Pucu, home! En Pucu! Que se t’ha de dir tot a tu o què?
– Glups. Perdó. No el coneixia, no.
– Doncs com diu ell, som ben bojos els que movem els peus, ben bojos i sense remei.
– Vaja, home. Però què? Com ha anat? Jo vinc de Rupit i…
– De Rupit?
– Sí, sí. Ara arribo d’allà. T’hi esperava. Com ahir et vaig sentir comentar-ho, doncs …
– Collons de Lluís! Renoi! Tu també ets un cas com un cabàs. Fotre’m cas a mi. Qui et va parir!
– És que t’he vist sortir de casa i…, Bé, això. On has anat a parar?
– Res, tu, res. Ja ho ben dius tu: “El més fatxenda de la contrada”. Casun…
– Ups! Perdó, però és què…
– Res. Home. Res. Si tens tota la raó del món. És una locura
fer-ho d’aquesta manera, tenint el servei del Centre per fer-ho de
baixada i amb teca per anar recuperant, però mira un és com és. No sap
callar i després encara vol mantenir la paraula i…
– Deixa, home, deixa. Això ens passa a tots.
– Però no pas com a mi. I mira que he començat com un tità, eh!

I és que, de nit, mentre dormia, jo ja corria pels puestos
com un esperitat. En llevar-me a les 7 he fet un mos escadusser. Que
carai havia de menjar? El que jo volia era córre! Córre com una llebre!
Volar com un ocell! Amb el tros de camí que havia fet la son per mi, ja
em veia a Rupit abans de sortir de casa.

Doncs és així com a dos de vuit ja em tens trotant cap a Puiglagulla.
Suau… Relaxat… Gaudint de les primeres hores del dia… Escalfant
motors i pneumàtics corporals. Ja saps! Allò de començar escalfant un
xic la cosa perquè no grinyoli quan comences a manxar fort.

Set minuts abans de les 8 ja era espantant els conills del Santuari i
encara no mitja horeta més tard creuava un Sant Julià on només hi havia
els que passegen els gossos abans de posar-se a fer el jornal.
M’hauries d’ahver vist enfilant el camí dels Munts! M’hauries d’haver
vist com corria!! Pujant com un un déu, tu!!! Com un déu!!!!

Però, allà al coll de Poses.. Saps on et dic, no? Allà on hi ha aquelles pedrotes vermelles com les portes de l’Avern? Allà ha començat la davallada.
Jo no he volgut fer cas als timbals del motor percudit les temples.
Volia convencem que anava bé. Que allò ja pararia en fer el cim de les
antenes. Però res, he hagut d’afluixar la marxa i, sort n’he tingut de
la baixada fins al Salt de la Minyona que sinó potser m’han de venir a
recollir amb pala!

De fet, a quarts d’onze he passat davant per davant de Santa Maria de
Vilanova i això m’ha fet eixorivir-me un xic. Calla que encara hi
arribaràs, m’he dit convençut.

Però és aquí on el camí s’ha estirat i
estirat, s’ha allargat i allargat. T’ho pots creure com en són de
punyeteres les distàncies… Quan ja pensava que algú havia buidat el
pantà per amagar-me’l, m’he vist encinglerat al capdamunt de les escales. I vinga avall que fa baixada!!!!!

He passat la Resclosa corrent entre turistes i he arribat a La Riba en
un tres i no res i força sencer. I aquí sí: Que estrany que és això de
córre, tu. Aquí, el cos ha semblat dir prou. Mira, no les veus, aquí a
les genives. Les dents hi he hagut de posar per pujar els graus de
Tavertet!

I ara cap aquí… i ara cap allà. Amunt,
amunt en dança infernal. Les passes cada cop més curtes, els peus que
no responen, el cervell … el cervell se n’ha anat a can pistraus. Ja saps com em dóna això de perdre el senderi, oi? Doncs aixó, vinga a voltar Na Dolça de Provença…
Saps per on vaig, oi?

Bé. Que a quarts d’una he arribat a Tavertet i m’he dit: Si vols restar viu, ves a fer el got i pensa-t’ho amb calma.

I fent el got, m’he dit “A prendre vent, tu! Què a Rupit ningú m’hi
espera avui i a Cal Nogué s’hi fa la beguda prou bé”. I allà m’he
quedat fins que una ànima bona m’ha tornat fins aquí.

– Carai! Ja podia anar esperant jo a Rupit!
– Sí, però saps què?
– …
– Doncs que ha estat decidir de no continuar que ja he començát a voltar el proper intent.
– Què dius ara?
– Doncs això: Que hi haig de tornar. No sé quan, ni com, ni què, però m’ho he passat tant bé!!!!
– Però no dius que t’has esventrat com un ase?
– Sí, però com diu en Pucu, el cuc pot amb nosaltres.
– Carai. Però, escolta. Deixe’m comptar: Dius que has sortit a quarts de vuit i has arribat a quarts d’una a Tavertet…
– I?
– Deixe’m comptar … quarts de nou … quarts de deu …quarts d’onze …quarts de dotze …
– Síiiii!!!! I quarts d’una. I què?
– Carai. Doncs que t’has empassat 35 quilòmetres en 5 hores!!!
– I?
– Que són uns 7 quilòmetres/hora de mitjana i amb la pujada a pas de
cargol que dius que has fet per arribar a Tavertet en algun tram has
passat dels dos dígits, segur.
– Sí. I ara encara tinc molèsties al cul
– Als glutis, voldràs dir?
– Mira que n’arribes a ser de fí, tu!
– I tu estàs ben sonat?
– Si, com diu en Pucu: Estem ben tocats del bolet, però jo encara no he arribat a Rupit … Encara no he arribat a Rupit al pic de migdia.

Estic un xic preocupat pel més fatxenda de la contrada i és que aquest matí he vist com sortia de casa i he pensat: “Vinga, va. L’aniras a rebre a Rupit”

Són vora les 7 de la vesprada i encara no ha arribat.

So algú l’ha vist, em pot fer un toc i dir-me que li pot haver passat.

És que pateixo per ell.

Gràcies

L’altre dia en vaig viure una de ben curiosa. Fou allà, davant mateix de l’Esglèsia de Taradell. Jo era assegut en un dels bancs del passeig quan en vaig veure passar dos que deien:

– L’altre dia vaig fer la Rupit – Taradell.
– Vés quina cosa. Amb els avituallaments que hi posen la pot fer qualsevol.
– Com que la pot fer qualsevol? Però si són 43 quilòmetres llargs!!
– Ja veus tu. Jo si vols te’n faig 50, corrent i sense avituallaments.
– Au va!!!! Mira que n’ets de fatxenda. Segur que no tens nassso de venir de Rupit a Taradell tu solet.
– Que no? Que no tinc nassos de venir de Rupit a Taradell jo solet? De
Rupit a Taradell i de Taradell a Rupit, si cal. I t’ho faig en menys de
cinc hores, si vols.

L’altre se n’enriu en tó feridor i burlesc i el fatxenda, tot empipat, li engalta:

– Aquest diumenge! Casunfreixe! Aquest diumenge surto de Taradell abans que surti el sol i a migdia sóc fent el got a Rupit!!
– I jo que ho vull veure!!
– Què? Que no t’ho creus!!
– Doncs, no.  No m’ho crec.
– Vine. Vine, si vols.
– A què? A fer el got a Rupit?
– Si no vols córrer, ves on vulguis!!

I aquí vaig perdre el fil de la conversa. I estic tot encuriosit.
Encara aniré a voltar aquesta mainada pel barri del més fatxenda de
tots. Si veig que surt corrent, encara pujaré a fer el got a Rupit.

Coneixent-lo com el conec, és ben capaç de cardar-la sencera i en pujada. És ben boig, ben boig!!!

Ah! Si! Si en sé alguna cosa, a la tornada us ho explico. Va bé?

Avui m’he apuntat a la barcelonina Cursa dels Nassos, una de les proves atlètiques que se celebren tot just s’ha post el sol del darrer dia de l’any.

Fa més de vint anys de la darrera prova atlètica més o menys
competitiva on vaig inscriure’m: Fou una Cursa de la Mercè de l’any…
Bé! No me’n recordo ben bé, però devia tenir uns 16 ó 17 anys, més o
menys. D’aquella prova en recordo la gentada de l’inici, la pujada
final per la carretera de Miramar (la vaig vèncer esbufegant com un
brau en una cursa de braus) i l’arribada, crec que a la recta de
l’Estadi, però tinc memòria foradada i no ho sé massa bé.

Només que vagi a recollir el dorsal i el xip –si, si, tu, com les ósses
del Pirineu, amb xip incorporat i tot -, ja hi guanyaré un “paravent
tècnic”. Si és el que em penso, no caldrà que segueixi corrent pels puestos amb el cangur grana de tota la vida, no. Podré córrer com un professional i tot.

Ara només falta entrenar un xic més, escollir samarreta i pantalons
(Eps! que no és un tema menor) i, apa, a acabar l’any corrent pel
Poblenou!!!!

Em voleu ajudar?
Quina samarreta haig de portar a la cursa?

Opció A: La dels chullas de la Plaza del Teatro (Deportivo Quito)
Opció B: La samarra de la sel·lecció Noruega de l’any 98.
Opció C: La samarra pirata de la Tri
Opció D: La samarra de la Caminada de Balenyà (Estació, Sant Miquel, …) de l’any 92.

Dissabte volia escapar-me fins al Pic de les Bruixes. Em semblava una encertada sortida pel cap de setmana de Tots Sants i el Dia de Difunts. Però, contra la natura no hi ha previssió dura.

És així com la tempesta que començava a enfosquir el cel em va acoquinar en aquest viatge a l’Alta Garrotxa. Un país on, per cert, no és gens agradable tombar llamps i trons i maltempsades. Acoquinat doncs per les amenaces naturals, em calço roba més lleugera i em decideixo per a fer una mitja marató sobre asfalt proper i, creia jo, força conegut.

Surto de casa a ritme moderat, d’escalfament muscular, i enfilo la
carretera de Viladrau ja amb un xic més de ritme. El vent baixa amb
força del Matagalls i la gorra em protegeix de les gotetes de pluja que
venen de Llevant. Llevantades a l’Osona, pluja durant força estona se
m’ocorre de pensar tot trotant carretera amunt vers la collada.

Tot just guanyats els camps del Bou, una mata es remou esperitada per
algun ésser atemorit. De cop, un remenut reietó surt atabalat i sense
control i colpeja l’asfalt amb l’ala penjant i ulls aterrits. Més
asserenat, remou el cap, plega l’ala i empren el vol de nou vers el seu
amagatall. Crec sentir-lo renegar contra la bèstia grossa que l’ha fet
eixorivir abans d’hora.

Els colors vermellosos són més foscos avui i els verds, inexistents, es
mostren en esfereïdora negror. El castell d’en Boix, encimbellat damunt
del seu altiu tossal sembla arraulir-se en les planes properes
intentant que les boires no l’humitegin. Els anys no passen en va i el
castell és mil·lenari i vol repòs i poca aigua.

Un xic amunt, a les envistes de la collada, les cireretes d’arboç em
tempten, però la força de voluntat i unes cames ja escalfades em fan
seguir muntanya amunt. Amunt, amunt. La màquina funciona a pleret i
l’aigua xopa un rostre somrient.

Supero el port de muntanya. Crec que a les votes ciclistes és de
tercera, però no ho tinc clar. Que boniques que són les batalles dels
núvols amb els cims del Montseny! Que bells que són els cingles de
Tavertet jugant a fet i l’amagada amb les boires! Si fos boig cridaria,
però només disminueixo el ritme per gaudir-ne a plaer.

Maleït progrés!!!! La carretera, en aquest tram –i fins arribar a Seva-
és farcida de galàpats i salamandres! Gàlapats i salamandres esclafades
per les rodes d’aquestes bèsties que veuen suc de passat i que roden
esperitades per damunt d’un terra fals, prefabricat. Galàpats i més
galàpats, salamandres i més salamandres!!!! En compto més d’una vintena
i penso que, d’aquí no gaire, potser algú tindrà la idea de
reintroduir-ne d’altres llocs per a que les tornin a esclafar damunt
l’asfalt en dies plujosos com aquest. Corro, volo, cerco una bèstia
viva, …

Arribat a Fi de Províncies penso que s’ha acabat el primer tram de
pujades i baixades i que ara em toca planejar un bon tros, però les
cames no diuen el mateix. Tot just passar el trencant de Viladrau, la
carretera va pujant en lleu pendent. Ben bé ho fa fins les envistes de
Tarrés, aquells casal abandonat a la bona de Déu i que presentava unes
vistes espectaculars, ara vençudes per les naus del polígon del
Fox-Trot. De nou, la convivència entre sistemes humans i naturals en
plena batalla.

Hi ha pocs cotxes aparcats. Són poc menys de les nou del matí i els
marges avui són pràcticament buits de boletaires. Dèu ser cosa de la
pluja. Corba rere corba, petjada rere petjada, em vaig aproximant a
Seva. La vila és adormida encara i el paisatge s’eixampla tot just
superat aquest nucli en direcció a la Plana. De Seva a Balenyà hi ha un
bon tram, no me l’esperava tant llarg. No m’estranya que es queixin els
veïns del poble ferroviari davant l’esgarrapada constant de serveis que
fugen al cap de municipi sense atendre les necessitats d’un veïnat tant
nombrós com el de la mateixa capital.

En entrar a Balenyà miro el rellotge, somric i alço els braços: Una
horeta i mitja des de Taradell. No està gens malament! penso sense
afluixar el ritme. El nas, però, em destarote l’atenció. Carai quina
oloreta que desprenen la Cooperativa i l’Aguilar! M’hi paro a esmorzar?

No. Avui no. Ja hi vindrem algun altre dia. Avui encara tinc una mitja
horeta de pujada fins a Taradell i val més que no m’aturi. I és que,
malgrat la frescota de l’ambient, la suor regalima una mica i, si és
gela, ja hem begut oli.

La carretera de Taradell és més sorollosa que la de Viladrau. Suposo
que és més tard i que, malgrat els anys, hi ha costum de fer-la per
prendre la C-17 enlloc de fer la de Mont-rodón. Goita! El cementiri!
Aprofitare’m per fir-hi una visita que és Tots Sants i és de ben nascut
visitar avantpassats i coneguts.

Surto de la carretera i entro al remodelat cementiri de Balenyà. Visito
els avis, l’amant del motor i el de les muntanyes. Però no m’hi estic
gaire. Amb cinc minutets n’hi ha prou per petar la xerrada amb parents
i amics que hi fan estada.

Una recta, el pont d’un Gurri que fa honor al seu nom, una corba i
vinga amunt que fa pujada. Pas ferm, decidit. En cloure els tres
revolts que conformen les corbes de Vilacís penso que tampoc n’hi havia
per tant i em sap greu no haver estat un xic més a la vora de parents i
coneguts. Però bé, les coses sempre s’acaben sabent quan s’han passat.
Crec que en diuen experiència.

Un xic assedegat, aterro a la Plaça de les Eres. Hi aterro per
amorrar-me a la font pública que fa companyia al memorial en
remembrança d’una pesta decimonònica que, ja fos pels metges ja fos pel
santoral, el poble va saber vencer amb força més esforç que l’esmerçat
en els poc menys  de vint quilòmetres i poc més de dues horetes
d’aquest exercici substitutiu d’un Pic de les Bruixes que hauré de fer
en alguna altra jornada.

El remenut reietó salta de la cleda a la perera, de la perera a l’hort, de l’hort a la barana, de la barana a… De sobte s’atura.

– On deu anar aquest babau a aquestes hores foscanes?

La curiositat l’ha despertada un bon jan de pantaló vell i jersei roig que, baixant l’escala, fa volar el diminut aucell pels aires.

Un cotxe s’atura a les vores d’un hostal solitari. La boira amaga el
paisatge. Un hom de pantaló vell i jersei roig fa una llarga estirada i
enfila les escales que el menen a la creu dels carlins, més misteriosa
que mai.

Voltat de cotó fluix, detura les passes. La natura
sembla que dorm. No cal pas desvetllar-la. Xino-xano i fent tentines,
el nostre jan camina. Lliscoses pedres i terra humit. No hi han presses
pels que d’hora es lleven i, amb somriure etern, gaudeixen. Una bufada
d’aire deixa veure un bocinet d’un cel espaordit per la batalla de
vents que xoquen i provoquen dances.

Un xic enllà, un parell de
vaques alcen les banyes enlaira i fan posat de contrariades. Una,
desmenjada, surt del camí que el peu humà trepitja. L’altra, afamada,
no deixa de rossegar herba aliena al món que, de cotó fluix, l’envolta.

Bancs
de núvols corren pel llom de la carena com apressats ciutadans pels
carrers d’una ciutat esperitada. Els arbres, atardorats ja en aquestes
alçades, juguen amb les boires que en refresquen les capçades.

Una
ampla plana, una ombra potser llunyana, un sol esmorteït. La creu de
Matagalls de gotes d’aigua espeses s’amaga en l’horitzó.

Afraus
desconegudes, paisatge ocult d’un Montseny solitari. La màgia de la son
adorm la contrada. Uns pantalons vells i un jersei roig es confonen amb
el paisatge. Un paisatge dolç i intens d’una altra matinada. De cop, la
creu i terra cremada:

Tot
baixant cap a la font, del Matagalls ben guardada, uns juganers gossos
se li entortolliguen entre les cames. Les veus d’uns caçadors amaneixen
l’esmorzada. Els arbres, en aquesta clotada, són de fulla vella i
branca retorçada. Totes les tonalitats de la tardor en aquest punt hi
són ben representades. Asseguts sota cobert, fan petar la xerrada: Uns
cacen perdius, l’altre captura moments, els salva del temps que se’ls
emporta com a les boires empeses per l’aire.

De nou a la carena,
veu pujar els núvols de les valls llunyanes. Venen del nord… i de
ponent. El llevant va perdent força i, tant tost avança, es troba de
nou dins un mar de cotó fluix que Sant Miquel dels Barretons li amaga.

De
lluny, sent el glapit de la gossa de Sant Segimon que sembla perdre’s
en la boira que l’envolta i el transporta més enllà d’aquella ermita
encimbellada. Voltat d’afraus, s’asseu i intenta travessar l’aire.
Montserrat és tant lluny! L’havia vist tantes vegades!

De nou a Coll Formic: calça curta i jeca equatoriana. Munions de gent pugen amunt. Hi pugen quan les gotes cauen.

Un solitari i remenut arbre s’engalana amb el vestit envermellosit de la tardor. S’arrauleix entre el riu i la pista. La pista que uneix els dos ponts que fan de portalada a la catedral de les parets esquerdades.

Un esquirol la travessa corrent a la cerca del seu amagatall habitual.

Jo, des d’aquí dalt oloro les flaires que desprèn la plana i paro l’orella als sorolls d’una humanitat que es remou en les fondalades.

Allà, al costat mateix de la vaca que no es belluga i fa olor de rovell, en Marc, l’Anna, la Montse, la Gemma, l’Anna, en Raül, l’Enric Joan i en Lluís surten amb la panxa plena de l’Urtau d’Arties. Quina costum més estranya la dels humans que van a muntanya! No mengen saboroses herbes, sinó fòtils que carretegen a l’esquena o, com en aquest cas, es tanquen sota cobert per fer-ho a forquilla i ganivet.

Els vuit expedicionaris muden la pell a l’esplanada on rebota el sol en brillants làmines de falsa aigua. Alguns s’afegeixen potes per pujar i tots, absolutament tots, es carreguen aquesta mena de closques que es posen a la llomada per carretegar pells falses i elaborades menges.

Veus rialleres i algun renec remunten la boscúria que els porta al cau que s’ha farcit durant l’estiu i que, en cap de setmana, torna a ser ple de passavolants que venen a extasiar-se amb la llar que compartim amb serps d’aigua, algun rèptil, aquestes refartes marmotes que es preparen per la hivernada i els companys de ramada.

A la tarda, sentim la remor d’unes partides de cartes que alguns hem vist jugar damunt roques pelades de l’alta muntanya. De nit, el terrabastall de roncs i roncades, de passes i pixarades… i algun glop d’aigua, pervoquen la suau i dolça sonoritat d’aquestes contrades.

Al matí, ens empolainem mentre esmorzen. Val la pena donar el premi de les nostres memorables curses als primers agosarats que treuen el cap pels nostres dominis.

No triguem pas més d’un parell d’horetes en sentir la presència dels vuit agosarats que han decidit visitar-nos aquest cap de setmana. Primer, surto corrent amb una cursa ascendent que em puja barranc amunt fins a la tranquil·la collada.

Abans, una de les marmotes més farcides ja els ha alleugit la vista amb la seva imponent presència tardoral. És a punt d’hivernar i el seu cos s’infla de teca per passar el fred a la dolça panxa de la mare terra protectora. Darrera meu, em segueixen uns quants dels germans més joves i àgils. La resta, com en una postal, s’ho miren tot des de la distància que donen les parets del port de Caldes.

Després me’ls miro de dalt la collada estant. Alguns em veuen i em senyalen. Jo els somric i els faig llengots, però cecs, no em veuen la cara.

Sempre m’he preguntat com carai poden ser tant lents els humans en aquestes parets esquerdades. Potser és per aquest afegit que es posen a l’esquena? Potser, perquè sempre miren al terra? Potser… No ho sé, són ben estranys els humans. Me’ls he mirat tot l’estiu i no n’acabo de treure l’entrellat. Potser a l’hivern, potser el proper any, potser…

Ells, tots, i a bon ritme per ser bestiar de dues potes, s’enlairen a la testa del Montardo. Des d’allà s’extasien amb les vistes de cims i fondalades, valls i parets esquerdades.

Jo me’ls segueixo mirant, allunyat de la seva vista, això sí. Que si ens veuen sovint, perdem l’atractiu de la sorpresa. Aquella que surt de l’estomac per esclatar amb el gemec de goig que comporta tota descoberta.

Els veig aprendre la màxima de que “el camí més pla no és sempre el millor camí” i els veig baixar fent equilibris i tentines per llocs reservats als de la meva nissaga.

Se’n surten prou bé en prendre la tartera amagada i els veig ben ajaçats, com les vaques als humans lligades, allà a les vores del llac on aquell sonat hi fa una banyada.

De baixada al fons de la vall, troben tres rovellons, encara que jo sé que són lletatreses, i estiren més les cames i els colls per veure un esquirol que passa i, fins i tot, un remenut arbre de tardor engalanat.

Trost de nou, els veig marxar dins sa closca metàl·lica: On van els humans quan baixen de les muntanyes? Què hi troben allà baix, a les planes llunyanes?

Dissabte, nou del matí
11 agosarats temeraris s’apleguen davant per davant d’aquesta reconeguda llar d’esmorzars de la capital vigatana. Alguns són habituals de les sortides del Centre, d’altres són coneguts d’aquell o d’aquell altre, però tots senten la crida de les roques, les tarteres i les carenes.

Dissabte, quarts d’onze del matí
La pluja va jugant a fet i l’amagada amb els expedicionaris que s’aturen a Puigcerdà per recollir a la dotzena expedicionària.

Dissabte, quarts de dues del migdia
Una taula d’un restaurant presenta les restes de la golafre batalla que els expedicionaris han lliurat de viandes i copes de vi. Són a les portes de Tarascon d’Arièja. Farts com garrins, retornen als cotxes per, de nou sota la pluja, creuar Vic de Sòs, Ausat i Marc per deixar al cotxe a les vores de l’Artiga, imponent riu i preciosa vall on, els nostres protagonistes, han d’iniciar el camí que els pujarà al refugi de Pinet. Plou. Plou molt.

El camí planeja i voreja L’Artiga d’aigües joves i sorolloses. Arribats a un diminut prat, el camí volta i revolta bosc de Fontanals amunt fins a caure en les entranyes d’una espessa boira. Un orri tancat a pany i forrellat ens anuncia que som al Pla de Nouzere, però no es veu res.

Un parell de tanques i el so llunyà d’algun esquellot ens diuen que som en terreny de pastures, però la boira i l’aigua que cau ens manlleva el goig de veure-hi clar.

Un xic enllà, i després de deixar el trencant que puja a l’Estany Sord, un parell de vaques grosses com ósses prenyades, ens miren torbades i deixen, mansament i sense presses, el camí per on passen els esbojarrats excursionistes.

De cop, la boira s’aclareix un xic davant dels nassos i ens deixa veure l’estany i el refugi de Pinet. Som a la llar d’en Patrick, el cuiner-cantant, i tota la seva trepa de simpàtics guardians.

Uns quants tés calents més tard, arriba un generós sopar i una sessió de guitarra i cants francesos i catalans. Al refugi, un d’un grup de 17 santboians fa la competència al guitarrista local i regala les nostres orelles amb versions joves i fresques del Bon Dia, del Que tinguem sort, de … A fora plou. A dintre, s’està tant calentó!

Diumenge, cinc de la matinada
Encara plou.

Diumenge, quarts de set del matí
Al cel, algun estel. A la vall, espessa boira. Als Guins, la boira corre perseguida pels vents dels déus que sembla que ens seran favorables.

Cap a les vuit del matí, deixem el refugi i comencem a enfilar la llomada de Bars. La corrua dels dotze agosarats s’estira per acoplar-se al ritme de cada grupet que es va fent. Quan hom se n’adona, es troba conformant un tercet de xerraires que ara una roca, ara una tartera, avancen i s’enfilen per damunt l’Estany d’Estats.

Vora les deu, ja hem superat el coll de la Cometa i ens mirem amb ulls golafres el Montcalm des del coll de Riufred. Mitja horeta més tard, ens mirem el Montcalm de nou des del coll, però amb la satisfacció de la feina feta. Al cim, ens hi hem trobat el grupet de jovent de Sant Boi i ens hem extasiat amb la vista i amb la perspectiva de la cirereta d’una assolellada jornada.

No massa més tard, ens mirem el món des del cim de la punta nord-oest del Pui de Sotllo, allò que modernament se’n diu Pic de Verdaguer. A les onze en punt, la colla dels dotze es fa la foto al cim del Pui, batejat com a Pica d’Estats pels francesos amb la clara finalitat de dividir allò que la natura no separa.

N’hi ha que el fan per primera vegada, d’altres el repeteixen, d’altres recorden la nit sota els estels que van viure atrapats per la neu i la fosca la darrera vegada que es van moure per aquestes terres, i un servidor no s’està de recordar la seva primera ascensió a aquest imponent massís.

Va ser l’any 84 o el 85 i els mapes de l’Alpina encara no feien servir les noves nomenclatures de la punta sud-est, avui Punta Gabarró, i de la punta nord-oest, avui Pic de Verdaguer, del que, ja llavors es coneixia com a Pica d’Estats.
Amb l’esplai, érem de campaments al Pla de Boet i l’activitat estrella era, com no, fer el cim més alt del Principat de Catalunya.

L’expedició va sortir del Pla Boet ben d’hora i va anar fent costerut camí per les Pales d’Areste, els Plans de Sotllo i l’estany del mateix nom. En arribar al segon dels estanys, el d’Estats, es va prendre el camí que, per l’esquerra d’aquest, perd la marca de sendera. Allà, alguns companys i companyes, amb monitors afagits, van decidir tornar enrere. Però la il·lusió per fer el cim ens va portar a seguir les passes sense camí.

D’aquesta manera, vam enfilar-nos, sense saber gaire on anàvem, al Port de Riufred i d’allà, tot carenant, al cim que, en aquells anys, els mapes marcaven com a Punta SEX, però que, per nosaltres, era la Pica d’Estats.

I quina pudor que feia aquell cim! I és que algú, de ventre lleuger, hi havia deixat allò que li sobrava.

Quan vam adonar-nos del nostre error, vam intentar carenar fins al cim més alt, però l’estretor del pas ens va desviar vers la paret de la Pica que, grimpant com sargantanes, vam anar pujant per una via que no sé si hores d’ara dèu haver fet algú més. Si més no, sense cordes ni material d’alta muntanya.

Finalment, el grupet havia fet la Pica d’Estats, amb senyera i quatre dits enlaire. Abans, una motxilla havia rodolat carena avall empesa per un peu maldestre.

La baixada crec que vam fer-la per la carena del Verdaguer i el Port de Sotllo. Però, aquesta ja és una altra història que es lliga amb una altra jornada per aquests verals en què, des de la tartera d’aquest port, vam contemplar com els llamps jugaven a un macabre joc amb uns excursionistes que intentaven baixar del Sotllo. Però aquesta, és una altra història, una de tantes altres històries que sorgeixen del record mentre hom salta de roca en roca com un cabirol de camí cap al corriol que el porta allà baix de tot, allà on esperen els cotxes.