El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ja sóm a casa, a Taradell. Són quarts de nou de la vesprada i mare i filla dormen plàcidament, mentre jo tiro de memòria i, tot admirant un Taradell xopat per les pluges baixades del Pirineu, prenc quatre apunts sobre vint-i-quatre hores d’alta muntanya amorosida per la melosa pau de Vall de Núria.

Suite 302. Quarts de quatre de la tarda
Mil records de mil visites al pare Pirineu s’amunteguen dins meu en sentir com retronen els gegants cims que ens envolten. Entre la tamborinada, un xiulet. És el bell cremallera que arriba de baix vila carregat de curioses ànimes que aquests paratges venen a visitar.

Escric a poques hores d’arribar a la Vall. D’arribar-hi amb els avis, amb la dona i amb la baldufona que ara fa la migdiada aquí al meu costat, mentre prenc quatre apunts al vol.

Hem pujat a Núria, un xic a l’antiga, és a dir, en tren. En un al·lucinant trajecte en el temps que, narinan, ha servit per granar la història d’una línia on sovintejaven els combois de càrrega i uns nanos lliures que, tot jugant, hi passaven per sota. Eren altres temps, i els pares treballaven la terra.

La muntanya retruny amb força, llamps i llampecs omplen l’espai, alegres com estan per la presència de la més menuda del seu excels ramat.

La baldufona, filla de pastor i sirena, d’ós bru i voladora falsia, és sens dubte qui provoca aquestes alegres i vives pluges de mitja tarda. Unes pluges que ella viu embadocada amb la remenuda boleta de glaç que, juganera, bota i rebota i es multiplica fins que es desfà.

D’aquest excels espectacle, en gaudim a pleret des del darrera dels vitralls de l’accés a l’Hotel. I jo, fill de muntanya, sóc temptat d’explicar-li com es viu la tamborinada des del proper Manelic de la veïna Coma de Vaca, o quina revolta interior provoca la que es viu des del refugi de les Esquerdes de Rojà o en ple Pla Guillem, … però me n’estic.

Me n’estic perquè admiro com es mira cadascuna de les pedres que li cauen al davant. Sembla talment que les vulgui conèixer a la menuda per quan s’hi hagi d’enfrontar.

Suite 302. Quarts de nou del vespre
Després de la tempesta, una ullada de inestable calma ens ha permés voltar el pantà en solitari.

Els cims són vestits de gala: imponents i majestuosos com mai, mostren llurs bufandes de neu que en dibuixen la sàvia senectut i sa ferestega grandesa.

Jo els admiro amb la mateixa força que la baldufona empra per contemplar els pocs insectes, les moltes flors i el mànec del paraigua. Invent que ens aixopluga de les quatre gotes porugues i xicotetes que persegueixen el gruix de la tempesta que ja corre sud enllà.

Ara però, en el silenci de l’habitació, tot això queda lluny, molt lluny del magí de la baldufona que ja somnia feliç. O poptser no.

Somniarà, tal volta, amb els vedellets de l’altre costat de la via? Amb les flors i l’aigua de pluja? Potser serà amb aquells remenuts que saltironaven a l’altre banda del vitrall?

Desconec el fons dels seus somnis, però no la pacífica bonhomia que desprèn el seu cos relaxat i la seva cara que, tot just ara, dibuixa un somriure d’aquells que enamoren qualsevol pare.

Suite 302. Quarts de vuit del matí
Que difícil que es fa quedar-se a l’habitació quan les primeres llums del dia comencen a dibuixar un paisatge sublim!

A les 6, com és habitual, la pubilleta s’ha despertat amb ganes de saludar el nou dia. Per la finestra doncs, hem saludat al pantà de Núria i a la ponentina pineda del Pic de l’Àliga.

L’avi, amb la quitxalla ja criada, ha pres el bastó i ha sortit de l’hotel en direcció al misteri del matí. Jo, mossegant-me l’ànima, l’he vist marxar cap a ponent, cap al Puigmal, cap al coll de Finestrelles.

Amb la baldufona ben dormideta en braços, m’he posat a escriure aquestes ratlles. Me n’ha distret l’avi que, tot rialler, ha tornat a la cerca d’una càmera per immortalitzar un cèrvol – ha dit ell, tot i que jo crec que era un isard – que ha baixat a pasturar per les vores de Núria.

Enyorança de camins i senders, de bestiar silvestre i llums de l’albada!

Ara, que la menuda dorm, jo segueixo amb les quatre ratlles, i entenc que he fet bé, que les muntanyes no es mouen, però la pubilleta creix i ja no tornaré a gaudir-la tal i com és ara.

M’ha costat Déu i ajuda desfer-me del crit salvatge i primitiu de les muntanyes, però l’instint paternal és més fort que el seu impuls. I, elles, naturalesa pura com són, segur que entenen i són felices per l’encertada jugada.

Tren a Vic. Quarts de cinc de la tarda
Dins del tren practiques, de nou, la caminada. Ho has fet al prat verd, ho has fet a l’acollidora suite on et trobaves com a casa. I ara hi tornes aliena a les darreres ruixades de la clàssica tamborinada de mitja tarda.

Encara degota aquest intens ruixat que ens ha enxampat dinant al millor resguard de Ribes. Però ara, que el tren és a punt de sortir, tu vols prendre-li el llibre a l’àvia, la mama intenta agafar el son i l’avi es mira el món amb ulls sincers, amb mirada sàvia.

Queia la pedra damunt Ribes de Freser i, en parar una estoneta, ens hem abraçat ben fort i hem sortit del Gusi cap a l’Estació. Tu volies veure el món, analitzar les gotes d’aigua, però, en trobar l’eixida a la capelina que ens guardava, la pedra et tornava al protector resguard del pit patern que t’escalfava.

Dins del tren, baixant cap a Vic, remememorem la primera aventura a l’alta muntanya, i tornem a veure els tendres pollins del Puig de l’Àliga, repassem el passeig, amb acollidora dormideta, per damunt dels 2000 metres, caní de la Coma de la Vaca. l vinga avall que fa baixada, són tres creus i quatre passes!

Avui he recordat com vaig criticar aquest polit Santuari venint dels cims, però avui, passat de bell excursionista a pare, el beneeixo a cor que vols, car ens ha permès estrenar-nos al Pirineu amb tota la comoditat que els teus tendres temps demanen.

Camí de Vic, la mama dorm, tu jugues amb l’àvia i l’avi es relaxa, però jo acabo aquest remenut diari, fet a corre-cuita, però amb una il·lusió a flor de pell: la il·lusió de saber que t’ha agradat l’alta muntanya.