El #CauDelOs per terres de castells i mar de sang
Deixa un comentariSeguint amb la setmana de silenci, el dijous ens acomiadàvem d’un Comus lleugerament assolellat i, en pocs minuts, érem voltant pel bonic poble de Belcaire, amb el seu pujol creuat i la seva magna església, tot anant cap a Quillan, la cruïlla de camins amb un temple romànic molt bonic que s’amaga entre les cases.
De Quillan al castell de Puilaurens, notable fortalesa alçada sobre les valls en un turó que mareja. I, en quatre esgarrapades, ja som girant cap a les imponents Gorgues de Galamus, allà a Sant Pau de Fenolheda: increïble fenomen natural el d’aquestes gorgues immenses que parteix pel mig les Corberes. Després, tot giragonsant per les carreteres, se’ns ha aparegut el castell de Peirepertusa, misteriós i altiu com sempre, damunt d’un dels contraforts més sublims d’aquesta augusta carena. I, als seus peus, com vinguda del passat, una dona amb tres filles viatja amb un carro de fira tirat per dos cavalls.
Hem avançat fins les envistes de Cucunhan i just damunt d’aquest paratge de vinaters, ens hem aturat al coll de Queribus, just a les envistes d’aquest castell que, en comparació amb Puilaurans i Peirepertusa, s’aixeca damunt d’un roc i és molt més quadradot i petit.
A l’altra banda, les vistes de la Fenolheda carregades de vinya i l’eix del Pirineu al fons ens han animat a iniciar el descens cap al poble de Maury, il·lustre cognom si hem permeteu de dir-ho i no és pas perquè sigui el meu… o si!
Hem dinat agradosament a la Placette de Mauri, graellada catalana jo i un bon entrecot, la muller que senyoreja mon entendrit cor. Després de fer la parada a la seu de la Cooperativa de Vinaters, hem seguit carretera i manta a la recerca del Rosselló proper.
Ens ha atabalat Perpinyà, però, escolant-nos cap a Canet. Hem circulat vora les platges d’infaust record pels exiliats d’aquella maleïda guerra que va enfrontar novament les gents de la pell de brau pel més baix interès: recuperar els privilegis de qui ja té més diners.
Canet, Sant Cebrià, Argelers i, ja el divendres –sense la tragèdia voltant-me davant dels ulls, Cotlliure, Port Vendres, Banyuls de la Merenda, Cervera, Portbou, Colera, Garbet i a Llançà cap a Figueres, però desviant-nos cap al Montgrí per a fer un bon arrosset a Ca la Pruna, just a les portes de l’arcana Pals dels temps medievals.
Eus ací doncs les raons d’un silenci. Del silenci d’uns dies de repòs, lluny dels sorolls de les xarxes socials, dels blocs i de la vida repetida a la voreta del foc.
Carles