El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Em desperta la menuda, l’acotxo un xic i acaba dormint amorrada al pit de sa mare. Són les sis del matí i em vesteixo d’una rebregada. Escalfo el cafè i, estomac buit, surto de ciutat per la Meridiana.

A la ràdio, bells records de programes de sardanes i cultura tradicional. Després, en superar La Garriga passo a Ràdio 4 i recordo el Catalunya Exprés amb una ràdio formula actual de nom desconegut. I és aquí, en la vella emissora d’infantesa, que m’apareix la sintonia ideal, l’escalf adequat per sortir de la convencionalitat i passar la frontera invisible que et porta a un món encantat.

Arribo a Coll Formic just en l’instant que la nit perd foscor i deixa aquell argentat blau que anuncia un nou jorn.

Calmosament em calço les botes i l’impermeable, miro el fosc inici de la sendera i començo a deixar el món a l’esquena.

En arribar a la primera creu, giro amunt i, amb respecte i veneració, et demano que em desvetllis els secrets de la teva fesomia hivernal.

Les vaques, immóbils, són a les envistes de Coll Formic: I els ocells, si n’hi ha, no piulen. Mal senyal per un jorn on bufa llevant i corren ramats de boires que s’agombolen i s’espesseixen en arribar dalt la carena.

M’escolo entre els teus llençols gebrats i et resegueixo la pell amb la tendresa d’un amant.

Ara, superada la primera esbufegada, el pla m’amoroseix les passes, però és el vent el que em fa serrar les dents i tapar-me fermament el cap per no perdre’l i esdevenir orat.

De cop, la boira s’emporta el món. I és la soledat qui es fa present i mostra tota llur magnificiència. Tu i jo, sols, l’un per l’altre. Em poses el repte de trencar la frontera invisible i jo et segueixo el joc, l’esquinço i et vinc a buscar en aquest altre món benaurat. I és així com tu et mostres com un cim i tots els cims que he pujat en ma vida.

Ara, en aquest tram planer, sóc un infant que et puja a tu, dolç cim d’infantesa; ara, en aquest racó més trempat, ets el Taga, cim de venerada joventut; i, ara, en sentir-me cec enmig de la boirada, són els plans de Comarmada, el Pla Guillem, les Esquerdes de Rojà i el meu cim més estimat, aquell més petjat en la maduresa passada.

Matagalls i Costabona sou ara un mateix cim!

En arribar al capdamunt de les escales i perdrem en la blanca capa de gebre que cobreix roques i prats, matolls i creus, la meva persona perd el cos i és pura ànima.

De cop, l’altar i la creu.

L’altar i la creu que se’m dibuixen davant dels ulls engalanades d’humides robes afaiçonades per les mediterrànies aigües.

I és aquí on, capbussat en la mar blanca, tinc un record immens, un desig que llenço a l’aire:

“Que aquesta bella excursió, aquesta hivernal entranyable, sigui l’esperó que permeti llevar la malaltia al Tiet Lluís, mon segon pare; al pare del Xavi, que les passa molt magres; i a la família de mon padrí que les viu molt amargues“.

De seguit però, giro cua i, com el bastó d’un cec, tentinejo la baixada. Em deixo bressolar per les teves espatlles, Matagalls. I ets tu, i no pas jo, qui em deixa a peu d’abeurador glaçat per a invisibles vaques.

La font és indret conegut. Aquí, el camí, lent i segur, em torna al Coll Formic, al món real, a la seguretat de cotxes, persones i cases. M’hi deixa amb la dolça sabor d’haver viscut un cim amic en condicions inenarrables.

I, en acabat, per fer calor, entro al Restaurant on, quatre grups i una parella, mengen menges variades. Jo, per entrar en calor, trio la tendresa del xai que em transporta, d’ací i de cop, a una nòmada haima perduda en el sorrenc desert del Sàhara.