El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Qui hagi seguit aquest bloc des de fa gairebé deu anys, segur que recorda la flaca del seu autor pels pastors, els ramats i els impressionants gossos de muntanya del Pirineu.

Els impressionants i dòcils gossos pirinencs, guardians més intel·ligents d’ovelles, cabres i bestiar, que feien bona feina en aquells temps on, els afamats depredadors, encara eren un malson de les muntanyes.

Si algú té temps i ganes pot capbussar-se en el bloc, per mirar de trobar l’ovella isarda o el darrer pollí cap a Rojà, entre més relats de pastors i bestiar, ja sia del Montseny o del Pirineu llunyà.

Tota aquesta introducció ve a tomb d’un regal d’aniversari – del meu aniversari, no pas de l’aniversari del bloc – que vaig rebre de mans amoroses un vespre de sublim sopar en un privilegiat mirador de la ciutat dels prodigis.

El regal en qüestió em va portar, amb dona i filla com a companyia, a un llogarret perdut entre Igualada i Santa Coloma de Queralt. Un llogarret on una esbojarrada família ha decidit manar bestiar amb amor, caràcter i bonhomia.

El matí del pastor és una bella experiència que, a preu de ganga, permet a petits i grans conèixer els intringulis d’una de les feines més tradicionals del país: Què fa un pastor a terra baixa? Sempre va amb el mateix gos? Trepitja pastures d’altri? Com governa el ramat en camins i pistes? Com es gestiona un ramat per a què mantingui un nombre raonable de xais, ovelles, marrans i, en aquest cas, cabres i cabrits?

Tot això, i molt més, és el què es pot veure i viure en aquest acollidor indret entre muntanyes on els ramats arrananen els prats i els ‘convidats’ poden fer de pastor una bona matinal en companyia d’un pastor que, quan nosaltres hi vam anar, tenia la dona malalta.

Esperant que s’hagi recuperat, me l’imagino davant d’un televisor seguint el mundial de futbol amb la satisfacció de qui ha fet la feina i es mereix el benaurat repòs vespral.