La Mare de Dėu del Llac
Deixa un comentariArribem reventats de Paris. Una nit sense dormir, una jornada de viatge: la pau en entrar a la vall, ens deixem bressolar per la dolça del Llac.
La vall de Chamonix, quan se surt de la capital, és pau i dolçor entre cims que, vistos d’aquí baix, són inabastables.
Plou. Veniem a cercar el temps dels déus i ja el tenim aquí: ara sol, ara un núvol, ara l’espectacle dels cims emboirats, ara… Viure a l’entrada de la vall, viure en un no-lloc aliė al món exterior.
Una passejada et mena a les runes del Castell de Sant Miquel, guardià de la vall glossat per 1000 romàntics. Un bosc immens, un estatge autofabricat perquè els conqueridors de l’inútil treguin el rovell del cos abans d’endinsar-se en l’inhòspit paradís alpí.
Pau i calma que contrasta, segons veig, amb el tsunami polític entre partidaris i detractors del President Pujol. El rei anava nu i, aquells que en feien devoció, pateixen allò que, els que vèiem l’home per davant la icona, ens ensumàvem de fa temps: la transició, com el franquisme, va engreixar les butxaques dels manaies.
Des de la calma de Nostrasenyora del llac, regada per l’aroma de les pluges dels cims i llurs aires purs, Catalunya queda tan lluny com la personalització messiánica que, anorreant la democràtica Assemblea de Catalunya, esdevingué pal de paller d’un exèrcit que, fins avui, es creia veu única d’aquest bocí de món.
Mort i enterrat l’oasi català, iniciem nova transició, la transició de la ruptura amb unes maneres de fer que hem de desar al cubell de la brossa. Només així, el país serà de la seva gent i no de messies que guiin el ramat cap a llur utopia personal.