El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ancià Coll Pregon que em ta veu me cridares, essent jo dalt del cim, del cim proper i entranyable. Essent-hi sense haver-me llevat el llençol d’acer, aquell llençol teixit de preocupacions mundanes.

Després de tant de temps, sento la sang que el bosc em dóna i em torno a sentir un nen que saltironeja i juga en bruixeril baixada.

Tu… ets el mateix: sec, pelat i ple de silenci i màgia.

Jo, en canvi, he mudat la llum dels cims per l’esclavatge de la plana. I una presó m’ha endurit el cor i m’ha fet persona insana. Llop entre llops em trobo, llop entre llops! …

… i no m’agrada.

I és que jo encara tinc l’ànima d’ós que, en petjar-te, sembla alliberada. Fondalades i turons, Coll Pregon i alta muntanya, vosaltres sou la salvació d’aquesta vostra encarnada ànima que, essent curulla d’humanitat, pels botxins es veu encalçada.

Botxins d’aquests temps d’ara, llops dolents, llops mesquins, llops que es mengen la cadellada i que seguen la terra sota els seus peus, l’arranen amb feresa, embogits d’egoismes i vanitats desaforades.

Podré apartar la pubilla del devenir de la llopada?
Podré fer-la óssa feliç, mestressa dels seus destins, amiga dels miserables?
O també se sentirà deixondida en trobar-se entre embogits llops que li esquincin la costellada?

Sort n’hi ha del ver amor, de l’amor que en tons confins vam bastir ja fa un quan temps amb una sirena alada, falsia pujada del sud, Flordeneu estimada.