El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Empès per Tots els noms de Barcelona, l’opera prima d’en David Izquierdo i d’una editorial que promet bones lectures, prenc el cuc de ferro i atravesso la Mina Grott per prendre peu en un desert baixador que fa un grapat d’anys algú va possar als peus de la Budellera.

La intenció inicial del recorregut és redescobrir el Puig de l’Àliga que, amagat sota les obres del Doctor Andreu, malviu entre l’oci infantil i el culte sagrat i, seguidament, carenar una de les ales estes d’aquesta bestiola fins al Turó de Magarola i desembocar en aquell rerepaís on s’amaga l’antic camí de Sant Genís als terrenys dels Horta.

Començo doncs a remuntar pels camins de Mossen Cinto, acompanyat per la dolça piuladisa dels ocells que, amagats entre les branques, es fan escapols a una mirada ja massa urbanitzada. De cop però i sense adonar-me’n, se m’obra un espai d’un romanticisme sublim!

La font de la Budellera és pura màgia que em transporta als temps en què la cabalosa riera devia baixar joliua i plena com aquell riu ocult en les entranyes de Barcelona i que el bo d’en David homenatja en el seu relat, però sense arribar al renós ocult que en ambdós rius és amagat. M’hi trobo abans de la font, m’hi trobo al 1918, quan l’arranjàven i el meu magí fins i tot, m’hi porta amb una família barcelonina que hi va haver la berenada d’un diumenge de tardor.

Arrancat de l’indret per la màgia que m’hi ha endinsat, enfilo el camí del cim que, en aquestes hores primeres, és pau en estat sublim. Una pau que tan sols trenquen quatre ciclistes, un guarda forestal i un servidor que, inflat de passat, voltar per uns territoris que l’urbanisme ha modernitzat.

Seguint la tafaneria del cor, deixo el parc infantil i, amb un xic de neguit, m’endinso en el Temple expiatori que els salesianes regenten en aquest cim de nom ocult. 

Dins l’esglèsia – la nova, car la vella no l’he poguda visitar – em sento fatal. Potser estic suggestionat per la lectura d’en David, potser ho estic per la gent que és resant en un racó de la remenuda nau circular, potser és la foscor, potser les imatges o el silenci que, de tant en tant trenquen les passes d’un monjo potser imaginat. En surto i respiro un xic.

Just al costat, la primera esglèsia – la del 1886 – profana el vèrteix geodèsic d’aquest cim. Vorejant-la, enfoco la carretera de Vallvidrera i em desvio cap a l’Arrabassada on, oblidant les intencions com si em guiessin les passes d’algú que camina sota els meus peus, acabo baixant pel camí de Cal Borni, bec aigua d’una font que – no sé per què, em fa la sensació de fer-me etern – i, dubtant entre dues pistes que em portarien a la carretera de les aigües, el meu ocult guia em mena cap un corriol que, en clar descens i poques giragonses, em deixa al carrer d’Amalia Garcia, just al capdamunt del barri dels Penitents.

Llavors, en reconèixer les noves fesomies d’aquest barri, il·luminades sota les espelmes de l’Aibe i la Vireia, es fa la màgica connexió que em xiuxiueja que són els bruts que somnien els que em guien com un branquilló riu avall, fins a l’inici d’un delta gegant que, sota els Penitents, s’obra en aiguamolls i rieres que xopen de vida Barcelona entera!