El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ja fa una setmana d’aquesta aventura, però la recordo com si fos avui.

La recordo humida, vital, propera, sencera i… emmarcada entre les retencions i les obligacions.

Tot va començar a les portes del Velòdrom d’Horta, la llar dels èxits d’un ciclista proper que va acabar pedalant per les carreteres del móm mundial.

Són les vuit del matí i la roba tècnica i la motxilla indiquen les nostres intencions: fer el cabra per les muntanyes properes. 

En Manel i un servidor tombem la fina pluja d’un matí de primavera, tot esperant l’Òscar que, retingut en criminal dilluns, fa tard.

Aixoplugats sota la Ronda de dalt, no dubtem del nostre repte.

Sortint de l’aixopluc, l’Òscar ja és aquí.

Són les nou i dotze quan enfilem el camí dels cims. Marques verdes per guiar-nos, ganes de viure per fer-ho.

Pugem amb pas ferm i constant fins al Forat del vent, baixem trotant com pollins fins a les envistes de Can Cerdà, corriolegem com senglars fins la carretera d’Horta i correm fins a Can Borrell i el Pi d’en Xandri per estirar musculatura i sentir-nos isards.

El fang sota la pluja de la Torre Negre ens fa ballar com mai. Cada cop més arrelats en un terra assaonat ens sentim pesats arbres sense moviment.

Finalment però, un corriol, arbres florits, algun ocell que piula anunciant la fi de les pluges.

Un xic d’asfalt, converses perdudes, cursa suau quan para la pluja. Camí de La Floresta passem per una antiga casa ocupada que ara plora l’absència d’estadants. I, poc després, aquell tallafocs que no s’acaba mai i que clou en un mirador sense vistes. Borrissols de boira fan de Collserola un paratge de la garrotxa. I vorejant el Turó de Balasc, aquell cel negre, prenyat d’aigua que vol caure.

En arribar al coll de Can Cuyàs ja em sento com a casa. D’aquí a Vallvidrera, corriol humit i pista en baixada que ens deixa a la Vallvidrera del pantà i la Mina Grott, llocs mítics, llegendes vives del noucentisme i el seu projecte de fer de Collserola un jardí per a privilegiats estiuejants.

Les cames comencen a pesar sota la xafogosa tarda i la Budellera esdevé un laberint balancejat que ens fa pujar cap al turó dels Mussols, baixar al revolt de les Monges, deixar el camí fàcil al Tibidabo i corriolejar de nou fins al Coll de la Vinaixa. Corriol senglaner on l’Òscar i en Manel treuen a relluir aquell entrenament que a mi em manca, però que, beneïda família, no trobo a faltar.

Malauradament les obligacions paternals d’en Manel ens allunyen del bell Sant Medir. I un nou corriol se’ns obra per escurçar camí, travessar l’Arrabassada i recuperar recorregut al coll de l’Erola.

Records d’una tardor màgica. Un pla, una foto, una mossa que feia anys sobre la meva esquena ferma i segura d’atleta immortal.

Baixem. Baixem trotant encara com pollins joves. Baixem fins el Passeig de les Aigües. Baixem i em miro els Turons de Magarola i Valldaura, abans de girar l’esguard a la ciutat grisa que, ara pren alguns colorets assolellats. Allà, un xic avall, el Velòdrom ens observa. I correm, corren més ells que jo, però correm tots tres amb el seny que infon l’ampla pista, privilegiat balcó sobre la ciutat dels prodigis.

De sobte, el pont del Portell. Poc després el Portell mateix ens acaba de donar aquelles forces que, en arribar descobrirem sobreres: Baixem com guepards plens de vida! Baixem i correm i notem el vent a la cara.

Un xafogós aire ens diu que ja som de nou a ciutat. Esprint final, acabem amb dignitat, a pas de cavall jove i vital. Ho hem fet bé i riem com quitxalla trapella en saber-nos joves inconscients que s’han perdut en la sempre benaurada i graciosa muntanya.