El Cau de l'Ós Bru de Taradell

T’escric directament a tu, des de la distància del meu cau digital.

T’envio la lletra just abans de sortir a fer 42 quilòmetres llargs pel Parc de Collserola.

I ho faig arran d’una sola pàgina del teu imperdible córrer o morir. Si, si, ja sé que ara estàs, literàriament parlant, més enllà de la frontera invisible, però jo tot just ara he pogut arreplegar l’exemplar del correr o morir que vaig regalar a la meva parella un Sant Jordi del passat. I, un cop amarat de tu, m’ha sorgit la necessitat d’escriure’t.

D’escriure’t en relació al moment on coneixes l’Alba, allà, a la Ciutat del Vent, i en fugiu cap al Pirineu estimat més ràpid que corrent. Allà, tan tu com l’Alba, assegureu no entendre com la gent pot viure a Barcelona.

I, la veritat és que jo tampoc ho tinc gaire clar encara, tot i que la VIDA, així, en majúscules, em va arrancar del meu Pirineu, del meu Costabona, del meu Montseny, del meu Matagalls, del meu refugi preuat per a portar-me de nou a la ciutat de la qual havia desertat, com a bon fill d’immigrants muntanyencs.

I és que, Barcelona, com el Paris que acull a un dels personatges de La ciutat de les pistoles d’en Santiago Riera, és “una ciutat desconeguda que diàriament engoleix centenars de persones que arriben il·lusionades i al mateix temps expulsa una quantitat idèntica de pelleringues desfetes i desesperançades.”

Abans d’explicar-te com m’ho faig per viure a Barcelona però, m’agafo a la sisena etapa de la teva travessa del Pirineu per a què tinguis un perfil d’aquest modest interlocutor.

Ets en un punt de la marxa on esdevens ós i, tot i no sentir-t’hi del tot incòmode, assegures que no ets pas un ós, sinó un isard. Allà dius que el teu natural és més àgil i veloç com l’isard que no pas tossut i constant com l’ós.

Doncs bé, trec aquest episodi perquè jo vaig trigar sis setmanes d’estiu – repartides entre el 2005 i el 2010 – per a fer la travessa a pas d’ós que tu et vas menjar en vuit jornades. De fet, escrivint-te des del Cau de l’Ós, no cal que et digui quina és la bèstia que els camins m’han dit que sóc.

Ho sóc fins al punt que, quan feia muntanya amb regularitat, hivernava i tot. En aquells temps, l’hivern era de pacient preparació de les llargues travesses que m’esperaven amb les primeres florides de la primavera. En arribar aquesta estació, un servidor, feia quilòmetres i quilòmetres per pura tafaneria i plaer. Mai he arribat a competir, car els óssos, solitaris de mena, difícilment competim com si que feu els estols d’isards.

I, ara, avui que l’amor m’ha vingut a cercar al cim del Matagalls, tot l’aprenentga d’ós em permet viure en una Barcelona que m’he fet força a mida.

És una Barcelona feta de verds turons i aigües subtarrànies que només percebem les ànimes tafaneres que s’entotsolen en les llegendes i el llegir. Una Barcelona on les roques del Pirineu són la carn de la meva filleta de disset mesos i els camins són resseguits pels dits i els besos en el cos de la meva parella.

Les meves caminades d’abans ara són nocturnes passejades per calmar la menuda i llevar-li els malsons. I, quan la crida del Pirineu m’embogeix l’ànima, no tinc més que disfressar-me, ara si, de senglar solitari i perdre’, per la Font de Sant Salvador o pels replecs més amagats de Collserola.

Veritablement, des de Barcelona, i amb família omplint-te l’ànima, el Pirineu resta lluny, molt lluny. És un record en la memòria que saps que tornarà algun dia, però que ara només serveix per a alimentar-te l’esperit en hores baixes.

Amic Kilian, i permet-me dir-te amic per la germanor de sensacions que ens ofereix la muntanya, viure a Barcelona és possible per a bestiar com tu i com jo, és possible si hom oblida el ciment i el plom i només es fixa en imatges i sensacions.

I és que, com et deia, per a fer-ho, només cal sentir la natura oculta sota el ciment, sentir-la i omplir-te d’una altra natura, de la natura que batega en les persones que t’estimes, en les persones que, com les muntanyes, et donen èxit i fracàs, alegries i penes, dolor i plaer, cansament i èxtasi, tot o res!

Per tot això, i encara més, els óssos com jo, o els isards com tu, podem fer-nos la ciutat a mida, deixar el pesat asfalt per les persones grises i percebre el verd, les estacions, la natura, fins i tot, a la ciutat del vent, fins i tot en aquest món de cotxes i pol·lució que ens col·lapsa la ment i ens encongeix l’ànima.

Amb la modèstia del pare ós, una ferma abraçada,

lluisdetaradell.net

P.D.: I segueixes prement-me l’ànima, cabronàs!!

Déjame Vivir Official Trailer – Summits of My Life from Summits of My Life on Vimeo.

Mountain lovers: the second episode of Summits of My Life is here! Déjame Vivir is available starting on March 27th!

Throughout history, there have always been people who have chosen to live differently. Discover the Kilian way in Déjame Vivir, an epic adventure lived on Mont Blanc, the Matterhorn and Mount Elbrus, three emblematic peaks in Europe. Will Kilian manage to conquer the three summits that have fascinated him since childhood?

Share the pain, frustrations and joy of Kilian and his friends who elected to experience mountains in a different way, like other mountaineers had done before. They, just like all those who are drawn passionately to the mountains, like you, are not afraid of living.

You can now get the dvd or download the film or contribute to the project by becoming a Friend on store.summitsofmylife.com . Read about the full project on www.summitsofmylife.com