SALVADOR BALCELLS

La sortida d’aquest mes de la Colla, amb l’onada de calor, semblava problemàtica, tot i la perspectiva d’un bany a la platja. De fet, hi va haver alguna baixa per aquest motiu. Però la realitat, com sol passar, va ser força menys cridanera que la previsió. Feia calor, d’acord, però era suportable i una part considerable del recorregut va ser a l’ombra d’arbres frondosos.
Després d’un bon esmorzar i que arribessin els companys que faltaven, vam sortir de l’hostal La Gola, on bona part de la Colla ens havíem allotjat, per arribar-nos fins la vora del Ter i començar l’excursió tot vorejant el riu amunt pel camí de la Mota de Baix. Després d’uns 1.500 metres van deixar el riu i, travessant la carretera de la Gola vam endinsar-nos cap a les zones de conreus de blat de moro i pomeres. En arribar al mas Pinell de Baix vam tenir uns moments de dubte davant la perspectiva d’un camí particular i un gos que el vigilava. El problema es va resoldre reculant un xic i estalviant-nos aquell tram. Pel camí de la Fonollera arribàrem fins la carretera de Mas Pinell, que vam seguir en direcció al mar per un magnífic i ombrejat sender paral·lel apte per a caminaires i ciclistes. Aquí, els conreus són d’arròs. Més endavant vam retrobar el camí de la Fonollera que s’endinsava cap a una zona boscosa que ens va portar fins el punt més alt de l’excursió, el Puig de la Fonollera, d’uns 15 metres sobre el nivell del mar. Als nostres peus, el càmping Delfin Verde amb la seva espectacular piscina en forma de dofí. I al fons, les illes Medes. De nou al pla, vam haver de creuar alguns carrers de la urbanització El Mas Pinell (força desolats) per arribar fins el sender del rec del Molí, que porta l’aigua de les Basses d’en
Coll. I  després d’un curt tram desèrtic, per fi la platja. Un bany reparador, una aturada per refrescar-nos al xiringuito Mas Pinell i una caminada posterior, bordejant el càmping per camins de sorra, ens va portar fins uns grans pins providencials, on vam dinar i, fins i tot, intentar una mica de migdiada. La tornada cap a l’hostal, on teníem els cotxes, va ser una curta caminada per la carretera de la Gola (aquí un camí de terra). En arribar, uns quants vam continuar cap a la vora del Ter per arribar-nos fins la desembocadura, una veritable gola envaïda pels banyistes, aquí moltes famílies amb criatures que aprofiten les aigües manses del final del riu.
Moltes gràcies als organitzadors, en Miquel i la Carme, i al coordinador, en Gregori, per la bona feina feta.

El darrer cap de setmana llarg, uns quants components del Grup, sota l’organització impecable del Toni i la Rosa, vam arribar-nos fins les muntanyes de Benifassà, una de les zones més agrestes i belles del País Valencià, a tocar de Catalunya i Aragó. Ens allotjàrem al pintoresc poble de El Boixar, el nom del qual ve del boix, molt abundant per la zona. El plat fort era una caminada fins a Fredes, tot seguint el GR-7, i tornada circular per un PR. Aquests camins discorren pels indrets més salvatges de la Tinença de Benifassà, que aplega diferents poblets. Durant tot el cap de setmana el temps ens va acompanyar, tot i que una nit va ploure i l’altra va fer un fred intens.
També vam visitar el poble de Coratxà, amb boniques i espectaculars vistes.
El dilluns 1 de maig vam arribar-nos fins la ciutat de Morella, encimbellada al vessant d’una muntanya i coronada pel castell, des d’on senyoreja el paisatge dels Ports. Morella té un important passat històric, cosa que es pot endevinar en els seus monumentals edificis i trams de muralla.
En resum, uns dies perfectes per recordar.

Un dels meus records d’infantesa, de principis dels cinquanta, és d’acompanyar la mare a comprar queviures i veure amb delectació com, a la botiga, li donaven la compra embolicada amb papers de diari. Quan arribàvem a casa, i abans que aquell paper fos tallat a trossos per convertir-se en paper higiènic penjat d’un filferro al costat de la comuna, l’agafava pel meu compte i procurava llegir tot el que hi posava, encara que fos una plana d’anuncis.
Aquesta passió per la lectura l’he mantingut tota la vida. I entre les diverses professions que he exercit, on sempre m’he trobat més a gust ha estat en aquelles relacionades amb la lletra impresa. Per això, el 1972, amb 26 anys, vaig obrir la llibreria Xarxa, al Prat de Llobregat. El 1983, des de la mateixa llibreria vaig publicar el meu primer llibre, ‘Visca la terra’, que sis anys després el reeditaria Edicions Lluita amb el subtítol ‘Manual de l’ecologista català’. Van seguir ‘Energia i societat’, que va obtenir, a València, un premi de monografies per a l’ensenyament, i ‘Barcelona 92, com desfer Catalunya’, un llibre que va formar part de la campanya de sectors ecologistes i independentistes contra el projecte dels Jocs Olímpics de Barcelona, per espanyolista i especulatiu. En aquella època també feia de corresponsal de diverses publicacions i vaig publicar tres revistes: ‘Alenar’, un trimestral ecologista del Baix Llobregat, ‘Viure’, una publicació ecologista del Prat, i ‘Tot el Prat’, un mensual informatiu i publicitari. Posteriorment he treballat, fins la jubilació, en feines de gestió cultural i econòmica relacionades amb la premsa, primer al setmanari ‘El Temps’ i després, durant disset anys, com a secretari tècnic de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC).

Tot i que com a lector hi he dedicat bona part de la vida, vaig començar ja força gran a escriure novel·les. La primera, ‘La taca negra’, va obtenir l’any 2005 el premi Joan Arús de Castellar del Vallès i dos anys després la va publicar l’editorial Meteora. Fou el primer cop que apareixia el personatge del sotsinspector del Mossos d’Esquadra Emili Espinosa. Després d’aquesta han seguit ‘El vi fa sang’ (2010), ‘Dur de pair’ (2012), ‘Tempesta al Bàltic’ (2014) i ‘Procés enverinat’ (2016), totes policíaques i protagonitzades pel mateix Espinosa. Recentment he fet la meva primera incursió en la novel·la històrica amb ‘Els crims del convent’ (Editorial Gregal, 2017), una obra també amb clau detectivesca. També he col·laborat amb contes curts en diverses obres col·lectives. Actualment treballo en tres o quatre noves novel·les…

Uns dies d’estada a l’illa de Lanzarote, a les Canàries, ens ha permès conèixer un dels indrets més curiosos i interessants que es poden trobar arreu del món. Aquesta illa, d’origen volcànic, va suportar les darreres erupcions, molt violentes, a finals del segle XVIII. I encara conserva una part del seu territori cobert per les onades de lava que van sorgir de nombrosos cràters. Aquesta lava es va refredar, solidificar i en alguns casos convertir en cendra. De manera que avui dia el paisatge té un aspecte semblant al que podríem trobar al planeta Mart, per exemple.
Una altra característica interessant de Lanzarote és el vi que s’hi produeix, malvasia d’una qualitat excel·lent. Les vinyes, plantades sobre cendres volcàniques, estan enclotades i protegides una a una per marges de pedra seca. L’objectiu és doble: protegir-les de les inclemències del temps i aprofitar les humitats de la rosada nocturna, imprescindible per sobreviure en un ambient quasi desèrtic.
El tercer aspecte a ressaltar és la figura de César Manrique. Aquest artista originari de Lanzarote, mort el 1992, va promoure un model d’intervenció al territori, basat en la sostenibilitat, que va aconseguir que tota l’illa fos declarada per la Unesco Reserva de la Biosfera. Els indrets més emblemàtics i visitats són tots obra seva, com també ho és que, a Lanzarote, la integració entre el paisatge natural i l’ocupació humana sigui un fet evident, que fa de l’illa un exemple d’harmonia digne d’imitar.

L’antic convent de Santa Anna d’Alcover, aleshores hospital i residència de pobres i avui Convent de les Arts, és el principal escenari de la meva darrera novel·la Els crims del convent. Es tracta d’una narració detectivesca i històrica ambientada els anys 1869 i 1870, entre la segona i la tercera carlinada, durant els aldarulls de la revolta del republicans federals, un any després de la Revolució de Setembre de 1868 i mentre governava el general Prim. En la novel·la hi ha dos crims, el segon dels quals sembla fet per distreure l’atenció del primer. També hi té un paper destacat un gos misteriós, que és qui descobreix un dels cadàvers. I tot gira al voltant d’un tresor amagat relacionat amb les guerres carlines. No puc dir gran cosa més per no desvetllar la trama, cosa que seria imperdonable en una novel·la d’intriga detectivesca.

El principal protagonista, l’agutzil Pere Rosich, és un jove funcionari municipal, fill de pagesos, idealista, reflexiu i molt espavilat, a qui espera un futur brillant com a investigador de crims. En el decurs de les investigacions coneix la que serà la seva companya sentimental, una jove de ciutat, rebel i feminista avant la letre. La seva determinació farà que resolgui el cas, malgrat les enormes dificultats que li posen. El sereno, que col·labora amb ell, és tot el contrari: materialista, borratxo, busca-bregues i expeditiu. Altres personatges destacats són el doctor Galindo, sor Madrona, el mestre Pons, els notaris Rovira i Pibernat, l’alcalde Bofarull i en Valeri, el repartidor d’aiguardents.

La novel·la l’ha publicat Gregal i la setmana vinent arriba a les llibreries.

La sortida de la Colla corresponent al mes de gener va consistir en una excursió circular amb sortida i arribada al poble de Figuerola del Camp. El nostre objectiu era la pujada fins el cim del Tossal Gros (867 m) punt culminant de la serra de Miramar. El recorregut, de pujada, seguia el GR-175 (ruta del Cister). En arribar al coll que separa les comarques de l’Alt Camp i la Conca de Barberà vam seguir per un bonic sender envoltat de boix grèvol. En el següent coll, el de Coloma, començava la pujada fins el Tossal, tot seguint la carena amb certes dificultats en alguns punts. Al llarg d’aquesta pujada vam poder experimentar un curiós fenomen meteorològic: no hi havia ni un núvol i, en canvi, nevava. Sembla que podia ser degut a la combinació d’humitat, vent i fred, que provocava la formació de gebre a l’aire, un gebre que s’anava dipositant al terra i a les plantes. La vista des del cim és realment espectacular.
La jornada, que havia començar esmorzant al bar de la Cooperativa de Figuerola, la vam cloure amb un excel·lent dinar al restaurant Masia del Pla.

L’excursió del mes de desembre de la Colla consistí en una agradable caminada que va sortir de la Garriga, on havíem arribat en tren, i va finalitzar amb un dinar al restaurant La Cuspinera, proper a l’estació del Figaró, on a la tarda vam agafar el tren de tornada a Barcelona.
El punt culminant va ser el santuari de Puiggraciós, amb unes vistes magnífiques.
La ruta seguida fou la clàssica (La Garriga – Les Roques – El Cogul (on vam esmorzar) – Els Saulons – Plana de Baix i Plana de Dalt – Serrat de l’Ocata – Santuari de Puiggraciós i Torre de Senyals Òptiques – Can Miquel – Pla de Batlles – Font del Pontet – El Figaró).

Gràcies a l’organitzador de l’excursió, en Ferran, per la bona feina feta.

‘Una il·luminació blanca i difusa. Un remoreig com de veus pròximes. Un gust amargant a la boca. Un mena de dolor desagradable que li bategava per tot arreu. Quan va intentar obrir els ulls, un resplendor intens l’obligà a tancar-los de nou. Les veus es van fer més sorolloses i li va semblar que alguna li era familiar. Poc a poc va anar agafant consciència que estava tombat de cara amunt. I va intentar incorporar-se. Però aquell dolor, intens i generalitzat, el va fer desistir. Molt a poc a poc va anar recordant que algú l’havia colpejat amb acarnissament. Li semblava una cosa pròxima i llunyana al mateix temps.
Quan finalment va poder obrir els ulls i veure què l’envoltava, el primer que va trobar-se va ser la cara de la seva dona. Estava molt pròxima i semblava com desencaixada. Li deia alguna cosa que ell no acabava d’entendre.
Lentament s’anà adonant de les coses. Estava tombat en el que devia ser el llit d’un hospital i amb algunes persones al seu voltant.’

‘—Clar! Per a tu la Diada només és un dia de més treball, oi? Teniu feina a sortir al carrer amb les porres i les pilotes de goma, a apallissar manifestants! —ho va dir alçant la veu i amb la seva habitual impertinència.
Satoshi, impassible, feia estona que no mirava ningú. Núria l’havia posat en antecedents sobre determinats comportaments i enfrontaments que es donaven de tant en tant a la seva família. Alçar la veu als pares davant d’altres persones no formava part de la etiqueta japonesa, tot i que ell havia vist algunes baralles familiars després d’àpats generosament regats amb sake, però mai davant d’estranys. Potser és que ja el consideraven de la família Espinosa. Era molt estrany però, que les filles s’enfrontessin als pares, aquest era un comportament generalment masculí. I encara trobava més estrany que fos per qüestions polítiques, pel que li semblava entendre.
—Això és una gran injustícia, filla —va intervenir Cinta— Quan has vist el teu pare anant a apallissar algú?
—Ell ja sap a què em refereixo, mama. Sempre ha sigut solidari amb els altres mossos. Amb aquells robots teledirigits de la Brigada Mòbil. O no? —es va tornar a adreçar al seu pare.’

‘La fotografia que encapçalava l’informe era d’un home relativament jove, d’uns quaranta anys, tot i que completament calb i amb cara de mala llet. L’escrit deia que pertanyia al grup o partit anomenat La Falange Verdadera, escissió d’una escissió del partit històric procedent del franquisme. Entre d’altres malifetes, havia participat recentment, segons va llegir Espinosa acostant la vista a la pantalla, en una crema d’estelades i en uns aldarulls posteriors a la concentració antiindependentista del 12 d’octubre de 2012 a la plaça de Catalunya de Barcelona, d’on n’havia estat expulsat pel propi servei d’ordre de l’organització convocant, acusat d’excessivament extremista. També era l’encarregat de mantenir una pàgina web dedicada, sobre tot, a combatre el separatisme, amb crides constants a la intervenció de l’exèrcit. Així mateix, pertanyia a una associació de recreació històrica de la División Azul i al club de col·leccionistes de caps de toro. En la mateixa línia, havia figurat entre els promotors d’una campanya per intentar impedir la prohibició dels toros a Catalunya.’

‘Per les comissaries i casernes de tot el país s’acabava de filtrar un document sobre les tasques i funcions dels Mossos en el context d’una suposada desconnexió de l’estat espanyol. El document portava impresa una filigrana en diagonal: Molt confidencial, hi deia. I allò havia estat motiu de força conya entre els agents.
L’intendent Xavier Cabana tenia altres preocupacions. Si l’Estat, contra les cordes, engegava algun dia tota la seva maquinària, si es donava aquest cas, quin paper haurien de jugar els Mossos d’Esquadra? Ell ho tenien clar: Romandria sempre a les ordres del Govern de la Generalitat. Però no estava segur de que la majoria de comandaments i mossos el seguissin quan es tractés de desobeir ordres arribades de Madrid. I menys si aquestes ordres procedien de jutges o tribunals.
Però mentre el cap de la comissaria de Tarragona es feia aquelles elucubracions, la realitat del dia a dia s’imposava. I aquesta realitat volia dir que encara quedava per resoldre el crim del Vendrell. Un crim també amb un alt voltatge polític.

‘Feia estona que havia començat la compareixença i el fiscal encara no havia obert boca. Probablement per això se li notava un cert malestar. L’intendent se n’havia adonat i es va fer el propòsit d’oferir-li contestar la següent pregunta adreçada a ell. Però aquesta va ser diferent. La va fer, en castellà i precipitadament, un periodista de mitjana edat que ningú no coneixia:
—Borja Pelaez, de El Juicio. La pregunta és per a tota la taula. Sense posar en dubte el que ens han dit, no troben que és molta casualitat que en uns moments com els actuals d’enfrontament entre l’Estat i la Generalitat hagi aparegut un culpable que sembla fet a mida per afavorir les tesis independentistes enfront les unionistes en un moment tan delicat en què l’estat esta en perill de fractura? En espanyol, per favor.
Espinosa es va mantenir impassible. L’intendent i el fiscal es van mirar i cada un d’ells va fer el gest d’oferir la resposta a l’altre. Finalment va agafar la paraula, per primer cop, Salvador Martínez:
—Faré veure que no he sentit algunes de les coses que ha insinuat vostè. En tot cas, la casualitat no existeix, atenent que la declaració respon a una confessió feta pel mateix detingut, auto inculpant-se del crim i adduint els motius pels quals va actuar. El codi penal és igual per a tothom i, si algú delinqueix, se’l deté i se li aplica, al marge de les qüestions polítiques i territorials, aquí i a tot arreu! Jo mateix he interrogat a l’acusat i ho ha reconegut tot, fil per randa. Deixem-nos, doncs, d’especulacions fora de lloc!’

La sortida de la Colla d’aquest diumenge ens va portar fins a la confluència de les comarques de l’Alt Camp i la Conca de Barberà. Es tractava d’una ruta circular que ens va permetre visitar aquestes dues fortificacions medievals, les quals marcaven la frontera sud del Comtat de Barcelona i la separació amb els territoris musulmans.
El punt de trobada va ser El Pont d’Armentera, on també vàrem dinar en acabar l’excursió.
La caminada era fàcil i sempre per pistes amples i ben traçades, cosa que va animar a venir més gent de l’habitual. La única dificultat, unes baixades pedregoses en fort pendent on s’havia d’anar en compte de no patinar. El dia, amb sol i núvols, també va acompanyar.

‘L’arribada d’Espinosa a la comissaria de Tarragona va causar sensació. Havia trucat des de l’estació de Castelló, a punt d’agafar el darrer tren del dia. Almansa havia tancat la seu del partit amb suavitat, com el malalt terminal que tanca la porta de casa seva conscient que mai no tornarà. Havien caminat fins l’estació, els estómacs buits, els silencis plens. Afortunadament era un tren amb restaurant i van poder fer un mos. Calia agafar forces. Espinosa no recordava haver fet mai un arrest d’aquests tipus, però li agradaven les pel•lícules americanes on sovintejaven aquesta mena de situacions. Intentà fer memòria, però no recordava cap títol en concret. Blanc i negre, barret calat, cigarreta penjant dels llavis, manilles evidents però sense necessitat de fer-les servir, el malfactor enfonsat… Però qualsevol que s’hagués fixat en ells hagués apostat per dos homes de negocis que tornaven cap a casa després d’enllestir alguna pesada operació financera.’

‘La va veure en mig d’un petit grup de persones que semblaven mantenir una animada conversa mentre prenien combinats de diferents colors. Ella se’l va quedar mirant, com si el conegués, tot i que a ell no li sonava de res. Segur que si l’hagués vista abans no li hauria passat desapercebuda. Molt rossa i amb els cabells llargs i sedosos, com a ell li agradaven. I escultural, es va dir a si mateix. Un vestit negre arrapat a un cos generós delatava moltes hores de gimnàs. Més a prop dels quaranta que dels trenta, una bona edat, per al seu gust. Morbo segur. Quan la dona havia abandonat el grup amb unes breus paraules de comiat i s’adreçà cap on era ell amb un somriure, es va sentit afalagat. Ella s’assegué al seu costat i el primer que va notar va ser un perfum indubtablement car, que s’esqueia amb el seu cabell i la seva pell tan blanca. Encetar una conversa presentant-se amb un nom inventat li resultava divertit. Semblava que hi hauria sort. Sabia per experiència que en llocs així acostumava a haver-hi més homes que dones, sobretot els dies i a les hores que ell podia anar-hi, per la qual cosa s’havia d’afegir a quadres de grup que no li acabaven de fer el pes. Cada cop hi havia més gent passada de voltes i podies prendre mal. La barreja de coca, pastilles, alcohol i viagres feien perdre a alguns el món de vista, sobretot en les pràctiques d’ofegament. Ell preferia trobar una companya de jocs sexuals i tancar-se en alguna de les habitacions habilitades.’