LES SONATAS DE VALLE-INCLÁN (contra la pudor de romàtic)

Cansat de corones, desfilades i uniformes que no he vist ni per la tele, però que han ocupat tot l’espai durant força dies, fins al punt de dificultar la respiració normal, em tiro a la literatura modernista castellana…

Em foto doble dosi de literatura castellana (española, també en diuen).  M’hi enfonso. Agafo les Sonatas de Valle-Inclán, concretament Sonata de otoño i Sonata de invierno, editades juntes a la colección Austral. De seguida noto aquella química, aquella veta que em lliga per dins a unes paraules que porten unes imatges i uns estats d’ànim i uns jocs de referències. La Galícia plujosa, el pazo, la cosina que agonitza. I la Navarra neviscosa, amb la cort carlina, amb les teulades inclinades, els cavalls nerviosos, les ferides de guerra. Aquestes dues novel.les curtes són part de la tetralogia dedicada a les memòries del marquès de Bradomín. De seguida hi he connectat perquè el doble joc de Valle-Inclán m’atrau especialment. Per una banda sembla que escriu des d’aquell ambient melancòlic, crepuscular, fantasiós, morbós, del tombant de segle. De l’altra, hi ha una ironia, un enfotre’s d’aquests tòpics. Diuen que Valle-Inclán no és ben bé generació del 98. Cony sé, jo. A mi m’agrada moltíssim la visió distorsionada, nostàlgica i irònica que té del seu món. Amb això vull dir que estàs entre l’atac de riure i la llagrimeta. Entre el resclosit i la distància fresca. Molt actual, tot plegat. Literatura de la bona per fugir de la pudor de tancat que ens envien des del ponent mediàtic. De la floridura ara en diuen caspa. Adéu. Adéu. Que corri l’aire.

2 pensaments a “LES SONATAS DE VALLE-INCLÁN (contra la pudor de romàtic)

  1. Quina sort tens d’haver entrat en el món de Valle Inclán! Jo no ho he aconseguit mai, i mira que ho he intentat moltes vegades al teatre i també amb la lectura (no he acabat de llegir cap llibre seu; al teatre sí, he vist el cráneo previlegiado i el Montenegro, fins al final).

    Tirant una mica enrere en el teu blog, m’has fet venir ganes de llegir La punyalada. Ho faré aquest estiu, a la fresca. I també em va agradar molt el llibre d’Edmund de Waal sobre la col·lecció de netsukes, que és un pretext molt agradable per entrar en la història d’Europa, sobretot la d’Europa Central. És el segon ceramista que, parlant de la seva família, m’obre les portes de tot un món, el primer va ser Quentin Bell.

    I, last but not least, estic impacient per llegir un llibre que diu que sortirà aviat sobre no sé quins gitanos…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *