Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Més concretament corresponen als apareguts la setmana passada i que, a causa d’un viatge a Sardenya, no vaig poder penjar el dissabte, que era el dia que tocava. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

La vida segons Sinner

La primera cosa bonica del dilluns 15 d’abril de 2024 és la vida tal com l’entén Jannik Sinner (*): com un recorregut en el qual, quan es topa amb la injustícia, el que cal és fer-se més fort i tirar endavant. Molta gent ha criticat la seva conducta a la semifinal del torneig de Montecarlo. Li recriminen que en una bola decisiva, que havia sortit clarament fora i que l’àrbitre no va veure, no va reaccionar. En absència del control electrònic, no va demanar la revisió del punt.

No va protestar. Potser si ho hagués fet hauria encarrilat el camí cap a la victòria i hauria evitat caure en una corba decisiva més enllà de la qual l’esperava l’infortuni. Però crec que la seva concepció és superior. La vida no és mai un recorregut net i polit. Es pateixen injustícies, errors dels qui t’envolten, porcades colossals. Els àrbitres són com el destí perquè en formen part.

Esperar sempre veredictes justos i oportunitats a mida t’exposen a rebre cruels decepcions. Rebel·lar-se és just, però el que cal és avançar. Perquè, si no, acabes ensopegant sempre amb les mateixes lamentacions, atrapat enmig d’una porta giratòria bloquejada, aferrat a allò que hauria pogut ser i a tots els condicionals que, ho hauries de saber, són verbs sense futur.

(*) Jove tennista italià que porta una carrera meteòrica i que té tot el país encaterinat amb els seus èxits  (vegeu aquí)

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’alegria dels altres

La primera cosa bonica del dimarts 16 d’abril de 2024 és l’alegria dels altres, aquella que en teoria no ens hauria d’afectar però que és bonic que se’ns encomani. Tenim una relació molt possessiva amb la felicitat: ens interessa si ens afecta; si no, no. Això redueix molt les probabilitats i l’egoisme ens deixa insatisfets. Deixant de banda les felicitats no compartibles per raons morals, hi ha situacions en les quals val la pena submergir-se i deixar-se emportar. Poso un exemple: m’ha emocionat el campionat alemany de futbol que acaba de conquerir el Bayer Leverkusen. No l’havia guanyat mai i aquesta temporada ha arrasat, imbatut, traient-li setze punts al seu odiat Bayern de Munich i festejant amb un 5 a 0 davant dels seus incrèduls aficionats.

Feia mesos que el seguia, expectant. M’he convertit en una espècie de saurí d’aquest tipus de felicitats: les festes a la plaça d’un poble alliberat d’una dictadura, les cares dels concursants a la televisió que s’emporten el premi major, els infants quan surten de l’escola, els presos amnistiats. A tu no et toca res però si aprens a fer-ho, et toca tot.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Un contra tots

La primera cosa bonica del divendres 19 d’abril de 2024 és la història del poeta jugoslau Ante Zemljar que sempre va estar sol contra tots, primer els de dretes i després els d’esquerres. Símbol d’independència i de justícia. Ho explica Erri De Luca a la introducció de ‘Poesies de lluita i resistència’, una antologia que li ha editat Crocetti.

Va començar com a partisà fins que els feixistes italians el varen empresonar. Després, acabada la guerra, s’enfrontà contra els seguidors de Tito, els seus antics companys, que n’havien estat els vencedors i va ser condemnat a treballs forçats en un penal on va patir mals tractes. De Luca, però, no inclou cap poema concret seu en la tria, potser perquè, de fet, la veritable poesia d’Ante Zemljar és la seva vida. Cap mot triat només per a la rima. Cap vers complaent. La mètrica entesa com una forma de règim. Haver estat contra aquests i contra aquells, negres o rojos, l’ha convertit en un vers lliure, en un segell de garantia: la de la certesa de no haver cedit mai, i que si hagués tingut una sospita que vèncer volia dir acceptar no ho hauria fet ni s’ho hauria perdonat mai.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!