A cops de llapis

Tornava del cine. Després que acabessin totes les activitats protocol·làries de l’enterrament –l’enrenou que sol acompanyar aquestes doloroses situacions pot arribar a ser més implacable que el mateix dolor de la pèrdua– va decidir que havia de donar-se una treva, distreure’s, relaxar-se; la mort del Robert l’havia afectat molt més del que ell s’esperava. Estava completament esgotat, quina millor treva, doncs, que un cine. 

La tarda anterior a casa de la família amb la Júlia –la dona del difunt i amiga seva també– els fills i els pares d’ell i els d’ella; l’endemà al tanatori amb el cos present i la desfilada continua de familiars i amics; després la celebració de l’acte religiós a la capella, el sermó del capellà, el parlament d’uns i d’altres, el petit concert de violoncel a càrrec d’un altre bon amic i, finalment, la llarga cua que semblava que no s’acabava mai, per donar el condol. 

A continuació, amb els més íntims, desplaçament al cementiri i allí més plors, encaixades de mans, abraçades i molta tristor. Emoció i tristesa a dojo, esgotament, rostres desencaixats. En algun moment, com succeeix tantes vegades en aquestes circumstàncies, li va passar pel cap: perquè la mort s’havia emportat el Robert, una persona amb dona i fills, amb un futur brillant al davant, i no se l’havia endut a ell que era una bala-perduda? 

Havia acompanyat la Júlia i els nens a casa. Eren dos quarts de deu de la nit i no tenia ni gana ni ganes de sopar, ni tampoc s’imaginava arribant a casa sol com un fantasma. El millor que podia fer, doncs, era anar al cine, escollir una pel·lícula alegre i divertida que l’arranqués d’aquell estat i així, després, junt amb el cansament acumulat, poder dormir com un tronc i recuperar forces per l’endemà que, en qualsevol cas, seria ja un altre dia. 

La pel·lícula va acabar a tres quarts de dotze. L’autobús no es va fer esperar, va passar de seguida com si formés part de la programació; i no eren encara les dotze que ja s’havia acomodat a l’última fila de seients anant cap a casa. Al cap de molt poc va sonar un mòbil. Ell l’havia desconnectat en entrar al cine, però veient que era l’únic passatger de l’autobús, només podia ser el seu. S’estranyà, però donada la insistència, va remenar-se les butxaques fins que el trobà. 

No es va sorprendre –en canvi– en veure el nom del Robert a la pantalla del mòbil: devia ser la Júlia que, després de passar-se el dia atenent trucades de condol, s’havia quedat sense bateria i ara trucava des del telèfon que havia estat del Robert. Despenjà i es quedà glaçat en escoltar un missatge de veu del difunt que li deia que, a la vista del seu estat d’ànim –que ja era més d’allà que d’aquí– li enviava un autobús a recollir-lo. Així, de pas, li faria companyia. 

Era l’últim trajecte de la nit. A les cotxeres, el personal de neteja, el va trobar tombat als seients de l’última fila; el forense va dictaminar una parada cardíaca sobtada. No va patir i ja no patirà més.

FOTO

Els clarobscurs de la comunicació sense fils