Com us havia promès, torno a escriure unes reflexions sobre aquest llibre que m’ha obert els ulls (trobeu aquí la primera entrada). De fet, gràcies al mestre Virgili i Ortiga he descobert paraules que creia que fossin correctes en català, però que en realitat no ho són pas. A continuació, n’esmentaré les més interessants.
– “Hola” i “què tal?” són castellanismes, doncs caldria evitar-los. No ho havia pensat mai, ja que se senten a tot arreu, tant al carrer com als mitjans de comunicació. En el seu lloc, seria millor dir “ei!”, “ep!”, “uep!”, “salut!”, “com va (això)?”, “què hi ha?”, “oidà!”, “au!”, entre moltes altres interjeccions.
– En bon català diem “no cal dir”, no “per descomptat” o “per suposat” –aquest és un calc del castellà (“por supuesto”). Quan sento emprar aquest calc, trec foc pels queixals.
– Seria més adient dir “avui dia”, i no pas “avui en dia”, que és un altre calc del castellà (“hoy en día”).
– És incorrecte dir “vaig a trucar”, perquè la construcció verbal “anar a” no equival al castellà “ir a” i, per tant, no serveix per a indicar un futur imminent. En aquest cas, diem “ara trucaré”, o sigui, fem servir el verb en el futur simple. Aprofito l’avinentesa per exposar-vos una curiositat: el català és l’única llengua que fa servir el verb “anar” per a referir-se al passat. Totes les altres llengües el fan servir per a expressar el futur: pensem, per exemple, al castellà “voy a”, al francès “je vais” o a l’anglès “I’m going to”.
– Si volem dir que una cosa és excel·lent o magnífica, no cal servir l’adjectiu “brutal”. Si ho pensem bé, en català genuí “brutal” significa “propi de les bèsties”, una qualificació més aviat contrària a la que volem referir-nos.
– En la televisió sempre sento que algú contesta a algun altre, però realment aquest verb té el significat de “contradir” o “refutar”. En català correcte, hem d’emprar el verb “respondre”, el participi del qual és “respost”.
– L’habitació indica el fet d’habitar en un lloc. Si volem designar la part de la casa on dormim, podem utilitzar el mot “cambra”. De fet, aquest mot és igual que en llengües del nostre entorn (per exemple, “camera” en italià). Per la mateixa raó, hauríem de dir “carta de crèdit”, no pas “targeta”; també en italià es diu “carta di credito” i en anglès “credit card”.
– El verb “marxar” sols en castellà (“marchar”) va prendre el significat d’anar-se’n; en totes les altres llengües indica el pas dels soldats. Per tant, en català podem fer servir el verb “anar-se’n” o també frases col·loquials com ara “fotre el camp”.
– Les coses rares són les que costen de trobar perquè són escasses. L’adjectiu castellà “raro” es tradueix en català amb l’adjectiu “estrany”. Llavors, una cosa pot ser rara sense que, per això, sigui gens estranya, i viceversa.
– Hauríem de dir “et para molt bé aquest barret”; o sigui, “et para” o també “et va molt bé” en lloc de “et queda”. Aquest últim és un dels moltíssims calcs del castellà que a hores d’ara han bombardejat la llengua catalana, causant-ne la pèrdua de genuïnitat.
La llista podria continuar, cosa que demostra clarament que el català és subordinat al castellà. Els calcs que s’han fet al llarg dels segles i que encara es fan són constants. Per això, encara que no és gens fàcil, de mica en mica hem de procurar d’anar eliminant-los. Si parlem cada dia un català genuí amb tothom, potser un dia el català aconseguirà no a imposar-se sobre el castellà, sinó a fer-se respectar i considerar-se igual que la llengua dominant.
