Boja pel català

L’espera i la incertesa se’m fan eternes.

Els dies passen i jo espero que el destí em somrigui.

Ja sé que cal tenir paciència,

però la paciència també té un límit.

M’agradaria deixar-ho tot i viatjar, conèixer gent nova, fer experiències;

tanmateix, he de ser realista i estar contenta amb el que tinc.

De fet, cada dia em pot regalar una sorpresa bonica, per petita que sigui;

per això hauria d’estar agraïda de la vida.

Els pròxims dies tindré una visita agradable,

així segur que viuré una temporada més alegre,

plena de companyia, amor i reflexions serioses.

Gràcies a tothom qui em segueix i em dona suport,

sou els millors, fins i tot des de la distància.

A reveure!

En aquests darrers dies estic una mica perduda, plena d’incerteses i desitjos alhora…

Clarament, la vida humana està marcada per aquestes dues característiques, és un fet innegable. No saber què fer o què vindrà demà és una realitat crua. Així i tot, s’ha de treure les forces per on sigui a fi de poder tirar endavant a la millor manera possible. Els entrebancs són a l’ordre del dia, però tenim el deure que ens ha donat la vida de continuar lluitant.

Si algú em pregunta com estic, jo li responc “bé” per inèrcia; però la veritat és que tinc el cor encongit, els dies passen entre d’alts i baixos… En definitiva, porto un mal tràngol i, encara que sigui temporal, costa d’enfrontar. Tot i que aconsegueixo superar els obstacles i anar fent, el meu cap rumia sobre com podria complir els meus somnis.

No és una situació fàcil, la meva. Tanmateix, en el fons del meu cor, encara hi ha un raconet d’esperança que tot sortirà bé. Al cap i a la fi, la perseverança guanya i vull creure que els miracles succeeixen. Soc encara jove i en perfecta salut, així que temps al temps i tot se solucionarà.

Esclata la primavera,

però el meu cor continua encongit.

Un accident l’ànima sempre altera,

i, tristament, fa un mes que no ens hem escrit.

Com cada any,

els arbres i les plantes floreixen,

però enguany,

els meus pensaments de gris es vesteixen.

Tu busques ordre en el teu cap,

i jo d’altres capficaments tret de tu, no en tinc cap.

Però encara hi ha esperança,

i si puc cuidar-te, m’ompliràs d’alegrança.

El món va d’aquesta manera:

després de l’hivern arriba la primavera.

A hores d’ara,

els meus dies i sentiments tenen alts i baixos,

però si dono la cara,

espero tenir-te aviat en els meus braços.

Avui és la teva festa,
i vull retre’t homenatge.

Ara més que mai,
el nostre lligam és molt fort.
En aquests moments difícils,
ens fem costat
encoratjant-nos a anar fent,
cadascú com pot.

Sens dubte,
ens en sortirem més enfortits,
perquè sempre m’has dit
que el que no et mata t’enforteix.

Sempre has tret ferro als problemes,
cosa que m’ha permès tirar endavant,
i superar tots els obstacles.

Doncs avui et celebro,
perquè m’has donat i ensenyat la vida.

Visca tu,
visca la vida!

Fa deu dies que no parlo amb tu.
El teu buit m’encongeix el cor.

Ja sé que la situació no és tan greu;
tothom diu que hauria pogut anar molt pitjor.
Així i tot, el meu cor plora,
plora cada dia,
perquè percep la teva absència,
i es buida.

M’apel·lo al teu pare,
a Déu,
a totes les forces superiors que puguin existir,
perquè tu puguis tornar en tu mateixa,
perquè tu puguis veure com la teva filla se’n surt sola,
perquè tu tornis a ser la meva estimada i preciosa mare.

Tant de bo et recuperis aviat,
tant de bo jo pugui llegir-te aquestes paraules d’aquí a poc temps.

L’espera se’m fa eterna,
he començat fent les coses sense demanar-te un consell,
ja he après a prendre decisions,
sola,
i a aixecar el cap,
sola,
perquè no hi ha ningú que em pugui consolar a bastament,
perquè no hi ha ningú que et pugui substituir.

Per això, si us plau,
torna.

Sé que el meu anhel és tan fort
que el pots percebre,
encara que estem lluny:
ens separen molts kilòmetres,
i tu encara vius en un “món paral·lel”;
però estic segura que estàs escoltant els meus crits.

Així que esforça’t, afanya’t,
torna.

Dia u. La notícia. Xocant.
Arriba la trucada que comunica la mala notícia. L’impacte és xocant, però reacciono i encaro els fets de manera valenta. Més tard, intento fer una migdiada, però m’és impossible, ja que tanco els ulls i se me’n vessen les llàgrimes.

Dia dos. Noves informacions.
Miro la realitat. La situació no és greu, però s’estan fent diferents proves per a anar descartant possibles danys. Mentrestant, la tenen sedada. Procuro entendre les causes de tot el que ha passat i viure el meu dia a dia amb tranquil·litat i relativa normalitat.

Dia tres. Sentiments conflictius. Nous detalls.
Continuo pensant en ella tan bon punt em desperti. Ara tota la meva vida gira al voltant del meu pensament —i patiment— cap a ella. Sembla mentida com la vida es pot capgirar d’un dia per l’altre. Tot plegat apareix com una pel·lícula. Vaig a nedar a la piscina i intento desfogar-me; però la seva imatge somrient, les seves paraules afectuoses m’omplen el cap. Al final, les llàgrimes belluguen dins les ulleres tal com el cos belluga dins l’aigua. Després, al cap d’una estona continuant nedant, sento una pau interior, un sentiment que per fi em tranquil·litza. És una sensació molt estranya i que deixo oberta a qualsevol interpretació.
En tornar a casa, rebo més notícies: ja no està sedada; ella no parla sinó a monosíl·labs, no recorda res, té molts dolors només en seure. Ajaguda, somriu i està serena.

Dia quatre. Ho passo malament.
Tinc el cor encongit. Encara que rebo missatges encoratjadors i solidaris, la trobo a faltar i no paro de pensar-hi. No pot ser que la vida continuï mentre que ella es troba en aquell estat. Aquesta vegada ploro, em desfogo plorant, ploro durant dues llargues estones. Al vespre, me’n vaig al llit esgotada i amb un fort mal de cap.

Dia cinc. La reacció.
Em llevo amb ganes de fer mil coses per tal de no pensar en ella. Fins i tot surto, faig la compra i un ginseng al bar de la cantonada. Soc hiperactiva fins tard al vespre.

Dia sis. Esperança.
Avui he rebut bones notícies, per fi. Ella és més reactiva i ha millorat lleugerament en la parla. Tothom diu que és qüestió de temps perquè es recuperi.
I jo, tot i que de tant en tant se m’escapa alguna llagrimeta encara, em sento més alleugerida, cosa que em permetrà, a partir d’avui, de fer front al meu dia a dia amb més confiança.

Ja soc adulta i he d’assumir les meves responsabilitats i les conseqüències d’aquest mal tràngol. El destí m’ha posat a prova i jo entenc que he d’acceptar el repte. Soc sensible i vulnerable perquè es tracta de la persona més important en aquest món. Tanmateix, me’n sortiré, i tant que me’n sortiré, perquè ho dec tot a tu, mare.

Una vegada més, sento la necessitat d’escriure una entrada sobre les errades més freqüents que sento no només a la ràdio i a la televisió, sinó també mentre xerro amb amics catalans. A hores d’ara, detectar els errors s’ha convertit en un joc per mi. Tanmateix, aquest joc no fa gràcia, ans al contrari: demostra el trist fet que els catalans estan perdent la seva pròpia llengua, ja que la fan servir malament.

Tot just aquesta última frase dona peu a un error força comú, degut a un calc del castellà. L’heu trobat? És que topo amb ell tan sovint que gairebé tendeixo a cometre’l jo mateixa. Es tracta de la construcció “el fet que”, que és la correcta; però moltíssimes vegades sento dir “el fet *de que”, que és correcte només en castellà.

Una altra errada d’allò més freqüent és “arrel”, paraula que hom confon amb el mot correcte “arran” quan significa “com a conseqüència”. Gairebé me’n faig un tip de riure, però què coi té a veure la part inferior d’una planta amb la intenció d’expressar un efecte conseqüent? Arran d’aquesta confusió, hauríem d’aprendre la versió correcta i normativitzada.

A més a més, moltes vegades la gent s’equivoca dient “bones” com a forma de salutació. Llàstima, però, que es tracta d’una castellanada com una casa de pagès. La forma correcta és “bon dia” o “bona tarda”, mentre que “bones” és només el plural femení de l’adjectiu “bo” (com en la frase “he menjat moltes coses bones”).

Així mateix, s’empra el mot castellà “ojo” i, a sobres, es pronuncia a la manera catalana: la segona O, com que és àtona, sona U. Així i tot, no s’hauria de fer servir, perquè el català ja té paraules equivalents com ara “compte” o “alerta”. Una vegada més, trobo intolerable emprar castellanismes en lloc de paraules catalanes genuïnes només per demostrar que la influència del castellà s’hagi convertit en una tendència que tothom ha de seguir.

Com a últim exemple –i aquest sí que el trobo a tot arreu— esmento “a nivell de”. A còpia de fer-lo servir, fins i tot als mitjans de comunicació, hom creu que és correcte; però, si s’estudia per obtenir el nivell C2 de català, s’aprendrà que els equivalents més adients són “a escala de”, “en l’àmbit de” o el més natural “pel que fa a”, ja que sempre ens referim a algun aspecte o alguna cosa determinada.

En conclusió, hauríem d’anar amb compte a l’hora d’emprar el català. Si comencem a fer-lo servir malament, els continus errors s’estendran com una taca d’oli. En ser així, és lògic que la llengua acaba perdent-se. Doncs mantinguem el català, amics, no el deixem extingir!

Avui dia la vida dels joves i dels adults és frenètica i es compon d’un compromís rere l’altre. De vegades hi ha fins i tot entrebancs que requereixen la nostra atenció i el nostre esforç per solucionar-los.

Tanmateix, hauríem de gaudir de la vida mentre tinguem les energies necessàries. Veig al meu voltant la majoria de gent gran que com més va, més es deixen anar i, a poc a poc, s’apaguen. És cert que hi ha també gent encara molt activa al cap de noranta anys, però dissortadament es tracta d’una excepció. Veig la meva àvia, per exemple, amb qui comparteixo pis, i m’adono que mes rere mes —per no dir dia rere dia— ella perd qualsevol interès. És veritat que la seva situació física no l’ajuda gaire: camina amb crosses, no hi veu per culpa d’una malaltia als ulls i no hi sent. Amb aquestes condicions, és lògic que el cos i la ment demanin cada vegada més repòs. Així i tot, és una llàstima que una dona tan activa com era ella s’estigui apagant d’aquesta manera.

Per tant, vull invitar-vos a gaudir de la vida fins que les vostres condicions físiques i mentals us ho permetin. Mai se sap què ens té guardat el destí. Llavors feu com jo, que m’aixeco cada dia agraïda a la vida i procuro fer coses que m’agraden i m’omplen de satisfaccions. Al cap i a la fi, la vida són quatre dies i hem d’aprofitar-la al màxim.

Fa poc he començat a llegir el llibre “Si m’ho permeteu” de Josep Maria Virgili i Ortiga, catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit. Es tracta d’un text escrit d’una manera molt entenedora i amena, i inclou tant l’experiència de l’autor en la docència com l’anàlisi lèxica del català; fins i tot, explica el desenvolupament de les paraules i com hem anat a emprar-les al llarg del temps. Doncs aquí voldria destacar uns aspectes d’allò més interessants de la primera part del llibre (més endavant, pot ser que publiqui una altra entrada amb unes reflexions sobre la segona part).

Primer de tot, donem una mica de context. Ja se sap que darrerament el català està molt influenciat pel castellà. De fet, “el procés de castellanització va començar cap al segle XVI, així que el català va esdevenir una llengua subordinada al castellà”. En principi, “els autors dels diccionaris antics no percebien que aquesta subordinació representés cap perill”, cosa que ha permès que s’hi introduïssin molts castellanismes. Lamentablement, aquest fenomen ha anat empitjorant: “els diccionaris moderns no sols no van esmenar els antics, sinó que van acceptar cada vegada més castellanismes”. A més a més, el mateix Virgili i Ortiga afegeix: “L’entrada de castellanismes no enriqueix pas la llengua, sinó que l’empobreix perquè bandeja tota una riquesa de mots que fins ara teníem”. De fet, em sembla absurd que hàgim d’emprar mots estrangers quan en la nostra llengua ja tenim paraules adients per a expressar els mateixos conceptes.

Així i tot, per sort, encara hi ha molts parlants genuïns, els quals s’expressen en català autèntic. Per això, encara hi ha esperança que el català sobrevisqui.

Per l’altra banda, “també el castellà ha pres, al llarg de la història, tota una colla de mots catalans. En alguns casos, són mots que el català havia pres prèviament d’altres llengües”. Es veu, doncs, com les llengües tendeixen a barrejar-se en entrar en contacte les unes amb les altres. Trobo que és un fet d’allò més interessant, que cal tenir en compte si hom vol entendre l’origen de certes paraules.

Ara, si volem filar prim, us presento uns exemples de paraules esmentades en el llibre i que creia erròniament que eren correctes a còpia de sentir-les en els mitjans de comunicació catalans.

• “No em dona la gana” es diu “no em rota”. La primera frase és un calc del castellà, mentre que la segona pertany al català genuí. Curiosament, a la sèrie de 3Cat Com si fos ahir sí que fan servir l’expressió catalana correcta —per tant, ho aplaudeixo—, però és una excepció en els guions audiovisuals.
• Abans dèiem “el curs que ve”, “la setmana entrant”, “una vila a prop de la meva”, “un familiar acostat”; en fi, hi havia un munt de sinònims que testimoniaven la riquesa del català. En canvi, ara es tendeix a emprar indistintament l’adjectiu “proper”. Malament, molt malament.
• Mots perfectament catalans han canviat de significat: el verb “avorrir”, en català genuí, significa “tenir aversió a algú o a alguna cosa”; en canvi, ara vol dir “embafar-se” o “fastiguejar-se”.
• El verb “seguir” havia estat sempre transitiu (seguir una persona, un vehicle, un criteri, una norma, un camí); ara s’empra indistintament per al significat que sempre havíem expressat amb el verb “continuar”. Per tant, seria millor continuar fent servir el verb “continuar” 🙂
• “L’única cosa” és un calc del castellà; millor dir “la sola cosa”.
• Llevat que sigui el participi de “sentir” (“No he sentit mai aquesta cançó”), “sentit” és un castellanisme; el mot català és “seny”.
• Encara que “endavant” no és pas rebutjable, “avant” és el mot català genuí que hauríem de preferir.
• En lloc de dir “porta tres mesos treballant” o “porta tres mesos a Barcelona”, hauríem de dir “fa tres mesos que treballa” o “fa tres mesos que és a Barcelona”.

En conclusió, molta gent titlla aquest fenomen d’evolució lingüística. Si bé és cert que cada llengua evoluciona a la seva manera i amb el seu ritme, “no podem acceptar que aquesta evolució serveixi d’excusa per a justificar la castellanització del català”. Dit en altres paraules, “no és la mateixa cosa l’evolució natural d’una llengua, l’anomenada evolució interna, amb l’evolució que provoca la subordinada d’una llengua a una altra”. Per culpa d’aquest biaix cognitiu, ens trobem davant a una subordinació servil que converteix la nostra llengua en una “llengua mirall del castellà”.

Espero que tot plegat serveixi com a demostració que el català és una llengua ben viva. Com ja he dit en entrades anteriors, encara som a temps per a salvar el català, si ens esforcem a fer-lo servir cada dia. Tothom hauria de llegir aquest llibre de J. M. Virgili i Ortiga a fi d’entendre a fons la riquesa lèxica i cultural del català.

Fa gairebé un any vaig escriure un article amb les errades més freqüents amb què topo quan sento parlar català. Ara hi torno perquè la tendència a equivocar-se està a l’alça.

Sobretot a la ràdio, continuo detectant l’ús erroni del verb “donar-se compte”, quan en català n’hi ha un de més senzill, o sigui “adonar-se”. Recentment, sempre a la ràdio, en lloc del verb “enxampar”, vaig sentir el verb “pillar”, que evidentment és propi del castellà. Per no parlar dels mots crossa “bueno”, “vale” i “pues”, uns calcs típics del castellà. Aquí es veu la influència tan forta d’aquest últim, ja que en realitat el català té els equivalents adients (respectivament, “bé”, “d’acord” i “doncs”).

Caldria, doncs, poc esforç per a mantenir viu el català. Si tothom el fes servir en el seu dia a dia, ja seria un gran pas endavant. Si no, seria una veritable llàstima perdre una llengua tan rica. De fet, el català té un cabal lèxic tan ample que n’hi ha prou amb desplaçar-se pocs kilòmetres per escoltar una parla diferent. Per exemple, del camp, a Lleida en diuen “tros”. Als Països Catalans podem trobar també variants lèxiques, com ara “re”, apòcope de la paraula “res” que es fa servir per donar un to més informal o per relaxar la pronúncia.

En definitiva, aquesta és una crida perquè no es malparli del català; en canvi, hem de defensar-lo i fer-lo servir més sovint. Només si en reivindiquem l’ús, sortirà guanyant i sobrevivint. Tant de bo al final esdevingui una llengua oficial. Visca el català!

Sovint em trobo en períodes de la meva vida on hi ha un bon grapat d’entrebancs i problemes per resoldre. Tot d’una, apareix un imprevist i moltes vegades aquest imprevist és el primer d’uns quants altres. Us sona familiar tot plegat?

Doncs es veu que en aquests casos vivim l’anomenada “llei de Murphy”, que dicta: “si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”. En altres paraules, sembla que l’univers —o Déu, o el fat, o digueu-ho com vulgueu— ens enviï unes experiències adverses que acabem de viure d’una manera d’allò més desfavorable per la nostra salut mental.

Tanmateix, sobretot en els moments més difícils, hauríem de treure l’aptitud més positiva de la nostra personalitat. De fet, la positivitat juntament amb l’enginy són els elements claus que permeten superar les dificultats i fer-nos sentir invencibles. Si no reaccionem a les adversitats, ens deprimirem, ens deixarem anar i, al final, tocarem fons.

En definitiva, hem de tenir present que tot té solució. Ja se sap que la vida té els seus alts i baixos, que ho vulguem o no, és la cosa més normal d’aquest món. Per això, no n’hi ha prou amb queixar-se; en canvi, cal actuar. Com passa en l’àmbit de la física, després d’una acció hi ha una reacció. Al cap i a la fi, aquesta mateixa reacció ens enfortirà i ens farà feliços.

Ara mateix, com la majoria de vosaltres, suposo, estic molt contenta perquè —per fi!— s’han acabat les festes. La veritat és que aquestes festes duren massa temps, tenim moltes obligacions familiars i, en general, es tracta d’unes vacances forçades i impulsades pel consumisme. Així, cada vegada acabem ben atipats i tenim la butxaca foradada, cosa que engega un nou període de dieta i dur treball… Com si no n’hi hagués prou, les actuals notícies de guerres i malalties arreu del món fan que tinguem una actitud no gaire optimista.

Tot i això, jo he començat el nou any amb moltes idees i ganes per tot el que realitzaré. Primer de tot, buscaré una feina complementària: donaré classes particulars de català, italià i/o grec modern, per tal de transmetre’n la bellesa i la riquesa lèxica que m’apassionen. A més, a finals de primavera, viatjaré per segona vegada a Barcelona, on em trobaré amb moltes persones que, algunes directament i altres indirectament, m’han ajudat a apropar-me a la llengua i cultura catalana i a sembrar-ne la passió i la implicació. Tot plegat em fa moltíssima il·lusió i des del meu cor sento que estic a punt de viure grans experiències inoblidables. Tant de bo que aquesta sensació esdevingui realitat!

Bon any a tothom i procureu viure amb salut i lluitant pels vostres somnis!

Ja s’apropen les festes de Nadal. Aviat començaran els sopars amb la família i els amics, les nostres taules seran plenes de plats tradicionals i begudes adients. La màgia de Nadal ens tornarà a escalfar els cors i brindarem per tot el que hem aconseguit i pels nostres nous propòsits.

Especialment enguany, jo celebraré les fites assolides: a banda del C2 de català, que va ser el repte més gran per a mi, he descobert el món de l’ensenyament de les llengües i la gratitud que se sent a l’hora d’ajudar els altres. El voluntariat m’ha obert els ulls i, a més, m’ha engrescat a buscar feina en aquest àmbit. Per això, a partir del gener, faré classes particulars a qui vulgui aprendre i aprofundir les llengües que domino.

Mentrestant, gaudiré les festes més que mai, juntament amb els meus pares, que no veig des de fa quatre mesos. Retrobar-se i fer mil coses junts és un goig immens. Cada any celebrem les festes com Déu mana, però enguany hem de fer-lo amb més intensitat encara. Sento que vaig millorant tant en l’àmbit personal, ja que soc cada vegada més independent, com en l’àmbit professional, perquè per fi em sento útil i complerta.

Doncs us desitjo molt bones festes i… no atipeu-vos tant!

Aprofito per donar-vos les gràcies per seguir el meu bloc, que d’aquí a dos mesos complirà un any ja.

Apa, bon Nadal i fins a l’any que ve!

Nedar em fa bé en tots els sentits. L’aigua és el meu element. Només cal submergir-m’hi perquè tot adquireixi una altra dimensió. El temps s’alenteix, la ment s’allibera dels pensaments habituals i tots els músculs treballen, garantint-ne així tonicitat. El soroll de l’aigua i la meva respiració es fonen, creant una simbiosi harmoniosa. Els braços i les cames són lliures de moure’s amb força, fent moviments que fora de l’aigua no serien capaços de fer ni coordinar. Hi ha moments en què nedo amb calma i altres en què porto un ritme més intens. La lògica del maratonià s’apodera del meu cervell: al principi avanço amb calma, però cap al final de la nedada accelero. Al final, la respiració s’intensifica, els batecs del cor augmenten, però no paro fins a sentir-me exhausta i nedo amb tota la meva força, com si s’hagués d’acabar el món. De fet, sento aquesta força interior que m’empeny a continuar endavant, una força que comparo amb unes banyes, ja que el meu signe del zodíac és Capricorn, que precisament té banyes. És la mateixa força que m’acompanya en tota la meva vida, sobretot en els moments difícils, però quan nedo la sento molt més viva i intensa. En conclusió, nedar és una manera de descarregar la tensió, així que, a més de ser un excel·lent exercici físic, és un bàlsam per a la ment.

Fa un mes vaig començar els dos voluntariats dels quals us parlava, i la veritat és que fan molt de goig. No pensava que ensenyar una llengua pogués ser tan satisfactori.

Tot i que, de moment, no tinc cap coneixement en l’àmbit de la pedagogia, aconsegueixo crear lliçons pràctiques i amenes per a les meves alumnes. Internet és una font força rica de materials que em donen idees molt útils a l’hora de preparar les classes.

A més a més, la satisfacció més gran és veure les meves alumnes motivades i engrescades per aprendre noves coses. M’agrada quan exposen els seus dubtes, quan encerten els deures i quan em diuen que són molt agraïdes per l’ajut que els ofereixo.

En fi, és la primera vegada que em sento realment útil, ja que l’ensenyament permet la interacció interpersonal i em dona una resposta estimulant per comprendre si la meva feina està ben feta. Segur que continuaré seguint i afinant aquest camí sorprenentment meravellós que he emprès.