Boja pel català

Ja s’apropen les festes de Nadal. Aviat començaran els sopars amb la família i els amics, les nostres taules seran plenes de plats tradicionals i begudes adients. La màgia de Nadal ens tornarà a escalfar els cors i brindarem per tot el que hem aconseguit i pels nostres nous propòsits.

Especialment enguany, jo celebraré les fites assolides: a banda del C2 de català, que va ser el repte més gran per a mi, he descobert el món de l’ensenyament de les llengües i la gratitud que se sent a l’hora d’ajudar els altres. El voluntariat m’ha obert els ulls i, a més, m’ha engrescat a buscar feina en aquest àmbit. Per això, a partir del gener, faré classes particulars a qui vulgui aprendre i aprofundir les llengües que domino.

Mentrestant, gaudiré les festes més que mai, juntament amb els meus pares, que no veig des de fa quatre mesos. Retrobar-se i fer mil coses junts és un goig immens. Cada any celebrem les festes com Déu mana, però enguany hem de fer-lo amb més intensitat encara. Sento que vaig millorant tant en l’àmbit personal, ja que soc cada vegada més independent, com en l’àmbit professional, perquè per fi em sento útil i complerta.

Doncs us desitjo molt bones festes i… no atipeu-vos tant!

Aprofito per donar-vos les gràcies per seguir el meu bloc, que d’aquí a dos mesos complirà un any ja.

Apa, bon Nadal i fins a l’any que ve!

Nedar em fa bé en tots els sentits. L’aigua és el meu element. Només cal submergir-m’hi perquè tot adquireixi una altra dimensió. El temps s’alenteix, la ment s’allibera dels pensaments habituals i tots els músculs treballen, garantint-ne així tonicitat. El soroll de l’aigua i la meva respiració es fonen, creant una simbiosi harmoniosa. Els braços i les cames són lliures de moure’s amb força, fent moviments que fora de l’aigua no serien capaços de fer ni coordinar. Hi ha moments en què nedo amb calma i altres en què porto un ritme més intens. La lògica del maratonià s’apodera del meu cervell: al principi avanço amb calma, però cap al final de la nedada accelero. Al final, la respiració s’intensifica, els batecs del cor augmenten, però no paro fins a sentir-me exhausta i nedo amb tota la meva força, com si s’hagués d’acabar el món. De fet, sento aquesta força interior que m’empeny a continuar endavant, una força que comparo amb unes banyes, ja que el meu signe del zodíac és Capricorn, que precisament té banyes. És la mateixa força que m’acompanya en tota la meva vida, sobretot en els moments difícils, però quan nedo la sento molt més viva i intensa. En conclusió, nedar és una manera de descarregar la tensió, així que, a més de ser un excel·lent exercici físic, és un bàlsam per a la ment.

Fa un mes vaig començar els dos voluntariats dels quals us parlava, i la veritat és que fan molt de goig. No pensava que ensenyar una llengua pogués ser tan satisfactori.

Tot i que, de moment, no tinc cap coneixement en l’àmbit de la pedagogia, aconsegueixo crear lliçons pràctiques i amenes per a les meves alumnes. Internet és una font força rica de materials que em donen idees molt útils a l’hora de preparar les classes.

A més a més, la satisfacció més gran és veure les meves alumnes motivades i engrescades per aprendre noves coses. M’agrada quan exposen els seus dubtes, quan encerten els deures i quan em diuen que són molt agraïdes per l’ajut que els ofereixo.

En fi, és la primera vegada que em sento realment útil, ja que l’ensenyament permet la interacció interpersonal i em dona una resposta estimulant per comprendre si la meva feina està ben feta. Segur que continuaré seguint i afinant aquest camí sorprenentment meravellós que he emprès.

En aquests dies tothom és solidari amb València i els seus voltants, on s’ha produït una de les catàstrofes humanitàries més greus. Les imatges són apocalíptiques: cotxes bolcats, cases destruïdes, persones atrapades i aigua a tot arreu. En el moment en què escric, les víctimes són dues-centes, però aquest número va creixent cada dia. A més, els sobreviscuts han d’afrontar-se amb les conseqüències: salvar les pertinences que puguin, treure aigua dels edificis i, en alguns casos, viure aïllats a causa de ponts caiguts i carreteres tallades, cosa que impedeix l’arribada dels socorristes.

És ben cert que es tracta d’un esdeveniment esgarrifós que feia molt de temps que no passava a Espanya: de cop ha caigut la mateixa quantitat d’aigua que es produeix en un any. Així i tot, us recordo que és un fet ocorrent a Itàlia i en moltes altres parts del món, com ara a Amèrica, amb els seus terrorífics tornados. En altres paraules, crec que aquests suposats rampells de mal temps són fruits del canvi climàtic. Ara bé, la població té raó en acusar les autoritats per no donar l’alerta del perill amb antelació; molt sovint ni els governs ho tenen fàcil per gestionar aquesta mena d’emergència. Tanmateix, hem de reconèixer que la natura ens està avisant clarament que el clima va empitjorant i amenaça cada vegada més la nostra vida. Cal, doncs, prendre les mesures adients per a salvaguardar el nostre planeta i evitar que les inundacions i altres fenòmens atmosfèrics extrems puguin destruir els llocs on vivim.

Endavant les atxes i força per València!

Després de deu dies des que em va plantejar de fer de voluntària, ja he posat fil a l’agulla i quasi no dono l’abast.

En concret, participo en dos voluntariats. Un és el Voluntariat per la Llengua (VxL), organitzat pel Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet. La veritat és que ja hi havia participat com a alumna i, un cop obtingut el C2 de català, ja tenia clar que volia passar de l’altra banda i ajudar altres persones a practicar la llengua. Es tracta només de fer converses, una cada setmana. Així, he decidit tenir tres alumnes alhora, perquè sé que n’hi ha molts que demanen de parlar amb un voluntari; en canvi, de voluntaris, n’hi ha pocs. Per això m’agrada donar un cop de mà i ajudar a la propagació del català. Es tracta d’un ambient molt distret i les converses són informals i amenes.

L’altre voluntariat té a veure amb l’ensenyament dels idiomes a persones amb discapacitats físiques que viuen en un centre d’acollida a Mataró. Precisament, ensenyo català i italià a un petit grup de noies, totes afectades per paràlisi cerebral, la meva mateixa patologia. Com que hi ha diferents etapes de gravetat d’aquesta patologia, he descobert realitats molt distintes. M’he adonat que hi ha casos en què la persona no pot ni parlar, ni escriure amb la mà i tampoc amb l’ordinador. Per això, clar, l’ensenyament es converteix en una tasca més complicada, ja que no és gens fàcil trobar activitats senzilles que puguin ser processades per aquestes persones. Així i tot, jo considero aquest tipus d’ensenyament un veritable repte que vull afrontar sense pors ni inseguretats. La clau és anar a poc a poc i repetir sovint els mateixos conceptes perquè es gravin a la memòria dels alumnes. A més, és gent molt llesta i amb ganes d’aprendre coses. De fet, hi ha alguns estudiants que amb les seves peticions d’explicacions em són útils i, a vegades, em donen idees per a les classes següents.

En conclusió, crec que els voluntariats poden aportar un munt de valors i experiències d’humanitat. Tot i no ser una feina remunerada, penso que un qualsevol voluntariat et pot fer sentir útil. Veure la satisfacció de les persones que reben el que tu els ofereixes no té preu, sinó un valor inestimable de la teva implicació. Així doncs, en el temps que em podré reservar, continuaré amb aquestes experiències que sens dubte són enriquidores tant des del punt de vista professional com personal.

Últimament hi ha molts aspectes pels quals podem estar deprimits. D’una banda, les guerres ens trasbalsen l’economia i, a més, són doloroses per la gran quantitat de vides trencades o destrossades; de l’altra, l’atur i, en general, les condicions econòmiques obliguen el jovent a viure de manera precària. En fi, vivim en temps molt incerts; per això, ens sentim insegurs i constantment amoïnats. Amoïnats per la salut, amoïnats per la feina, amoïnats per tot el que vindrà i potser no serà tan prometedor.

Així i tot, hauríem de buscar la manera de ser feliços. Pot semblar un propòsit força egoista, però en un món tan dur i pessimista cal començar a actuar a escala individual. Cada persona hauria de trobar solucions per aconseguir els seus somnis, a través de les eines que disposa.

Per exemple, jo acabo d’obtenir la certificació de nivell C2 de català i vull contribuir a promoure’n l’ús. Per tant, a banda de proposar-me com a traductora audiovisual, com he fet fins ara, m’he plantejat l’opció de col·laborar com a voluntària o lectora per ajudar estudiants o qui ho necessiti a aprendre català, italià o grec. Tot i els meus límits físics, sempre he estat convençuda que puc assolir els meus objectius.

Doncs prou de veure-ho tot negre. La nostra època també té vessants positius, com ara la possibilitat (gràcies a una magnífica eina anomenada internet) de connectar-se a tot arreu de casa estant. Per tant, a gaudir del que tenim i del que podem aconseguir!

Ho he aconseguit: tinc un diploma que certifica els meus coneixements en llengua catalana.

Ha sigut un gran repte per mi, sobretot perquè l’examen va ser molt dur i se’m va fer llarguíssim: va durar nou hores! A més, estava feta un sac de nervis, i mira que n’he fet d’exàmens al llarg dels anys… Així i tot, vaig treure una puntuació boníssima, un resultat que encara no acabo de pair perquè no m’ho esperava gens. Al contrari, temia que no aprovaria l’examen, però de vegades hauria de confiar més en mi mateixa; al cap i a la fi, la vida ens regala grans moments de felicitat, que en la majoria dels casos són fruit dels nostres esforços.

Doncs ara ha arribat el moment de posar-se les piles i fer aquelles coses que requereixen la certificació, com ara buscar una bona feina i donar-me a conèixer com a una catalanoparlant que lluita per a la promoció del català. Com deia en l’entrada anterior, el setembre és aquell període de l’any en què se solen engegar nous projectes. L’obtenció del C2 em dona un motiu més per agafar aquest camí que encara no sé ben bé on em portarà.

És aquell període de l’any quan tot torna a començar. Sembla un segon Cap d’Any: després de les vacances, ben descansats, toca posar-nos les piles i dur a terme els nostres deures.

Per mi el setembre significa un nou inici. De petita, equivalia a un nou any d’escola (quina mandra!); després, corresponia a un nou any acadèmic ple d’estudis interessants; i ara, com que soc autònoma, és el moment en el qual tinc un munt d’idees al cap, i només el temps i la persistència diran si aquestes idees es convertiran en projectes concrets. Dit altrament, és l’hora més adient per a provar noves experiències, llançar-se segons el propi instint i, al cap d’un temps, veure’n les conseqüències i els resultats. Les vacances serveixen per buidar el cap, relaxar-se, reflexionar sobre aspectes importants i, al final, acabar amb energies renovades i ganes de tornar a posar-se a prova.

Per això, endavant les atxes i tornem-hi! Si tenim un somni pendent, és l’hora d’acomplir-lo; i si ja ho hem provat, doncs tornem a intentar-ho una vegada més, perquè l’esperança mai mor.

La Carme Junyent ha sigut tot un personatge de la lingüística catalana. Acabo de llegir-ne un recull d’articles i la veritat és que a través dels seus raonaments es desprèn una saviesa immensa. Catalunya hauria d’estar orgullosa d’haver tingut una donassa com ella.

De totes les seves teories, la que més m’ha sobtat és que la supervivència d’una llengua depèn de la gent. En el cas del català, concretament, no calen lleis que n’imposin l’ús. En l’àmbit educatiu, per exemple, cal fer el 25% de les classes en català; però, si després els professors opten pel castellà, ningú ho pot comprovar o sancionar. Llavors per a què serveixen lleis similars i també l’oficialitat del català, si, al cap i a la fi, tothom parla en castellà? Diversos estudis mostren que, al pati i amb els familiars, cada vegada més els joves parlen en castellà. Si les coses continuen així, és molt probable que en la pròxima generació el català haurà desaparegut.

Per això la Carme Junyent insisteix que cadascú de nosaltres ha de fer servir el català en el seu dia a dia, parlar-lo per defecte. També hem de deixar als qui encara l’aprenen que cometin errors, ja que només la pràctica pot dur a la perfecció. De fet, l’esperança rau també en els estrangers —com jo mateixa— que s’esforcen per aprendre aquest meravellós idioma.

Al final, si els veritables catalanoparlants s’hi posen per a difondre la llengua, les institucions només hauran d’acceptar-ho. Està a les nostres mans i, ben mirat, gràcies a internet i les xarxes socials, ho tenim bastant fàcil. En altres paraules, cadascú pot crear continguts en català: jo escric articles, tu pots publicar vídeos, etcètera. Així, amb un mínim esforç, no permetrem l’aïllament o, encara pitjor, la mort del nostre benvolgut català; ben al contrari, contribuirem a perpetuar-ne l’existència. Endavant les atxes, doncs!

Només em faltava una bronquitis al mes de juny!

La cura amb antibiòtics i xarop triga una bona estona i la convalescència em sembla massa lenta. Tinc el cap a punt d’explotar i estic feta una zombi, amb moltes ganes de dormir. Els atacs de tos són esgotadors i, clarament, els antibiòtics tenen contraindicacions amb les quals no us vull marejar.

El que vull subratllar és que no ens adonem de la bona salut fins que ens passa algun mal tràngol. Mai havia tingut bronquitis, i espero fortament que em recuperi aviat, perquè al final d’aquest mes marxaré de vacances a Milos, el meu lloc d’origen, i voldria haver-me oblidat d’aquesta mala passada que m’ha jugat la vida.

Salut!

No sé com és la situació a Catalunya, però a Itàlia i Grècia la burocràcia és un maldecap per a tots els ciutadans. Burocràcia és sinònim de paperam, hores de cua i temps perdut inútilment.

Fa un parell de setmanes que em vaig trobar en una situació incòmoda. Vaig anar a renovar el carnet de conduir. Respecte a l’última vegada que ho vaig fer, ara es requereixen molts més mòduls per omplir, pagaments per efectuar i documentació mèdica per lliurar. A banda del cost i l’esforç per aplegar tot això, m’havien donat hora mesos després que el carnet caduqués. Per acabar-ho d’adobar, quan m’hi vaig presentar, em van demanar que tornés l’endemà perquè faltava algun membre de la comissió mèdica. Caram, això sí que no l’havia sentit mai!

Es tracta d’una realitat deplorable i vergonyosa. Les coses per a les persones amb discapacitats ja són prou complicades, i a sobre hi ha gent sense un borrall del sentit de col·laboració i que es queda apàtica si t’ho posa difícil. I tu què pots fer? Només resignar-te i obeir… Tanmateix, no puc estar-me de sentir-me rabiosa i indignada envers ocurrències com aquesta.

No costaria gaire per intentar de facilitar els procediments burocràtics per a tots els ciutadans, tant per als qui tenen algunes discapacitats com per als qui no. Som al vint-i-unè segle; entrebancs similars són inacceptables i, per tant, hauríem de posar fil a l’agulla, si volem viure a l’alçada de la modernitat.

L’amor pel català no és suficient;
cal un petit esforç com ingredient.

Hem de fer-lo servir al nostre dia a dia;
per això no hem de ser experts en filologia,
sinó persones amb un sol objectiu:
mantenir el català ben viu.

Arran d’aquesta fita
—i no diguem “arrel de”, aquí és una paraula mal dita—
fem mans i mànigues,
i, com unes àligues,
sobrevolem Catalunya
i sortirem guanyant d’aquesta punya.

Visca el català,
ple de tradicions i de cultura,
que juntament amb la literatura,
segur que no s’han fet a la babalà!

M’he adonat que en aquest bloc no m’he presentat ben bé i avui he decidit fer-ho.

Primer de tot, soc originària de Milos, una illa grega que pertany al grup de les Cíclades. L’illa és d’origen volcànic, té una superfície d’uns 150 kilòmetres quadrats i una població d’uns 5.000 habitants. És coneguda per la troballa de la famosa Venus de Milos. A més, és rica de minerals que, al llarg dels segles, han engendrat una activitat extractiva pràcticament ininterrompuda. Arran d’aquestes extraccions, s’han desenvolupat rutes comercials que abasten no només tot el mar Mediterrani, sinó també zones més llunyanes. Tot plegat permet el benestar de la majoria de les famílies illenques. D’altra banda, el turisme també és una font considerable de guany, ja que cada any més Milos atreu nombrosos turistes. L’illa és força gran, consta de més de 70 platges i el seu paisatge varia: hi ha zones arenoses i paradisíaques, però n’hi ha també d’altres més salvatges i accessibles només pels més atrevits i aventurers.

Doncs, a grans trets és aquesta l’illa on vaig viure fins als divuit anys. Després vaig traslladar-me a Itàlia, on també tinc arrels de part de la meva mare. És evident que des de petita he estat exposada a una mescla i un intercanvi de llengües i cultures. Aquest do que m’ha ofert la vida, juntament amb la traça a aprendre llengües, m’han donat peu a expandir els meus coneixements i no deixar de descobrir noves maneres d’entendre el món; perquè cada llengua ofereix una perspectiva diferent des de la qual és possible descobrir nous raonaments per explicar les coses.

Així, ara mateix he afegit la meva quinta llengua: el català. No dic “he après” perquè, ja se sap, mai no s’acaba d’aprendre una llengua. De fet, encara aprofundeixo les meves nocions del català, un idioma tan ric pel que fa al lèxic, que diria que s’apropa al grec, si bé no el supera ni de bon tros. De totes maneres, veig que el català és sovint minoritzat, fins i tot menyspreat, cosa que m’empeny a continuar estudiant-lo i fent-lo servir en el meu dia a dia. M’agradaria trobar feina com a traductora del català o en qualsevol sector que l’impliqui. Al cap i a la fi, tenint el català com a llengua principal de feina o només com a afició, el meu objectiu és posar el meu petit gra de sorra a fi de reivindicar-ne l’ús i evitar-ne la submissió o, si més no, l’extinció. Visca el català!

(citació d’Aldous Huxley)

La tecnologia com no s’havia vist mai

Tothom està convençut que la tecnologia ha ofert molts avantatges en diferents àmbits de la nostra vida. Tanmateix, no tot el que llueix és or: els avenços tecnològics també han aportat efectes negatius.

L’exemple més rellevant és l’ús del mòbil. Cadascú n’està enganxat durant tot el dia, ja sigui per feina, ja sigui per lleure. És suficient mirar al nostre voltant, fins i tot al carrer, per observar que tothom no treu la mirada d’aquella petita pantalla. Com a conseqüència, es perd la comunicació cara a cara. En lloc de mirar-se als ulls i tenir un contacte físic, ens estimem més escriure missatges i enregistrar la nostra veu en un àudio de WhatsApp. Per no parlar de les xarxes socials, que ens obliguen a tancar-nos en una habitació i freqüentar solament un espai virtual. És més, sovint aquest món amaga perills que passem per alt sense adonar-nos-en. Pensem en les estafes amb què podem topar en acceptar una sol·licitud d’amistat i caure en el parany d’una persona malintencionada.

Tots els dispositius mòbils i la connexió a internet des de qualsevol lloc han permès que ens tanquéssim en banda. Dit altrament, encara que semblem connectats amb el món sencer, en realitat quedem aïllats. No només no tenim unes relacions socials com cal, sinó que aquest comportament perjudica també la nostra salut: els nostres ulls acaben cansats i ens oblidem de l’exercici físic. Preferim continuar xatejant que no pas sortir i prendre una mica d’aire. Així el nostre cervell deixa d’oxigenar-se i nosaltres ens convertim en usuaris autòmats.

Per acabar, estem segurs que la tecnologia ens aporta només beneficis? Ben mirat, cal que prenguem consciència dels inconvenients dels mitjans ultramoderns per tal de no autodestruir-nos l’existència.

(citació de Voltaire)

La llibertat de pensament ha sempre sigut un dels drets personals més importants. Cadascú ha de tenir la possibilitat d’expressar les seves creences com i quan vulgui. Aquest dret ja existia en el segle XVII i encara avui és vigent.

D’una banda, a l’època de Voltaire, quan es començava a construir la democràcia, calia fomentar la propagació d’idees diferents. Per primera vegada, cada ciutadà podia dir la seva amb tota sinceritat i sense la por de ser castigat per anunciar el propi punt de vista de manera oberta i pública. Clarament, aquella va ser una fita revolucionària: a partir d’aleshores, cada individu ha guanyat un dret fonamental.

D’altra banda, si observem la situació en què vivim avui en dia, ens adonarem que la llibertat d’expressió s’ha multiplicat, i de bon tros! Sens dubte, l’ús dels mitjans de comunicació i, sobretot, de les xarxes socials i d’internet en general ha permès la difusió d’aquest fenomen. Penseu en la quantitat d’articles i de comentaris amb els quals topeu a escala quotidiana. A hores d’ara, cada persona que tingui a disposició un mòbil i una connexió a Internet pot publicar qualsevol argument en un tancar i obrir d’ulls. Tanmateix, la facilitat amb què es propaguen les diverses opinions ha causat l’escampament d’opinions que no sempre són raonades. D’aquesta manera es produeixen fins i tot notícies falses i conspiratòries. És per aquest motiu que la llibertat de pensament hauria de tenir alguns límits. En altres paraules, s’hauria de posar fre a la publicació de certes teories a fi de no distorsionar l’opinió pública.

En conclusió, és cert que la llibertat de pensament ha obert el pas a l’actuació d’un dret cabdal de l’home; però, al mateix temps, no s’ha d’oblidar que la lliure circulació de les opinions pot perjudicar el benestar comú.