marginàlies

Diu Marcel Proust a “La presonera”: “Des que Brichot havia començat a parlar de reputacions masculines, el senyor de Charlus havia deixat reflectir en el seu rostre el particular tipus d’impaciència que es pot observar en un expert mèdic o militar que la gent de l’alta societat que no hi entenen comencen a dir bajanades sobre temes de terapèutica o estratègia”. (“A la recerca del temps perdut V. La presonera” de Marcel Proust. Traducció de Valèria Gaillard. Proa, Barcelona, 2023).

En haver-ho acabat de llegir he hagut d’aturar la lectura un instant i apregonar el somriure que m’ha produït treure el paràgraf de context i substituir els experts mèdic o militar per filòlegs i catalanoparlants actius, l’alta societat per membres del poble de tots els estrats, mantenir les bajanades que diuen sobre temes de filologia catalana i reflectir en el nostre rostre el particular tipus d’impaciència… i enuig i un punt gens menyspreable de ràbia.

Són els mateixos tarambanes i capsigranys que per demostrar la magnanimitat que desconeixen i el seu colonialisme ben afermat ens diuen als catalanoparlants que hem de seduir, amb el català; que hem de convidar amablement a qui no el parla a fer-ho en totes les seves variants. Com si ells ho fossin molt, amables i seductors, amb el català i els que el parlam i el volem parlar per tot. Com si ells mateixos fossin amables i seductors amb el castellà i no el volguessin imposar seguint fil per randa la “Instrucción secreta” que el fiscal del Consell de Castella, José Rodrigo Villalpando, va fer arribar als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener del 1716 a l’hora de substituir el català pel castellà tant al Principat primer com als altres territoris on el català és la llengua pròpia: es conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…

Doncs això, que volen retornar tres-cents vuit anys enrere; la impresidenta Prohens la primera.