marginàlies

El Foc de la Bisbal, esdevingut el 6 d’octubre de 1869, la revolta armada  d’uns tres mil homes que volia posar fi a la monarquia absoluta espanyola i reconvertir-la en una República federal no forma part del repertori dels fets més destacats de la història que ens hauria d’interessar força conèixer, malgrat que ho tengui tot per integrar-s’hi plenament.

Sebastià Alzamora, a partir dels fets històrics ha bastit la novel·la “El federal” i en destaca quatre personatges: Pere Caimó, la seva dona Isabel Batalla, l’activista Isabel Vilà i el brigadier Romualdo Crespo.

El primer, fill de comerciants a Puerto Rico, contrari a l’esclavatge, republicà diputat a Corts per Girona, il·lustrat, idealista. Isabel Batalla, il·lustrada com el seu espòs, anhelant que els éssers humans es governin a ells mateixos “en pau, guiats per una idea comuna de progrés, amb la fe i les esperances dipositades en les comunitats petites: els pobles, els barris, els districtes”. Isabel Vilà, sindicalista apel·lada “Cinc Hores” perquè era el temps que considerava que havien de treballar els infants fins als tretze anys; dona enterca entre mascles toixos dominants disposada a pensar per ella mateixa i a escriure-ho. I el brigadier Romualdo Crespo, un militar de ciuró que arribar a ser brigadier per mèrits de guerra colonial, amb tot el bestialisme que incorpora aquesta expressió. Un general que vol ser home d’estat i que considera que “fer mal als altres” era part de les seves obligacions; de les obligacions “de qui protegia l’Estat”.

Sí, es poden establir paral·lelismes entre els fets i les conseqüències del Foc de la Bisbal d’avui fa cent-cinquanta-cinc anys (el mateix nombre de l’article constitucional que s’aplicà per avortar els preparatius i el resultat del referèndum del primer d’octubre de 2017) i tot el procés viscut al Principat els darrers anys. I és així perquè, com no es cansen de repetir els protagonistes de la novel·la -i els del fets, òbviament-, “la santa causa de la llibertat no descansa mai”, com diu Francesc Sunyer, un dels altres protagonistes del relat i de la història. O, com diu Pere Caimó al brigadier Crespo: “Dormiu el son tèrbol i malaltís del poder, d’altres vetllem el somni de les dones, dels homes, dels pobles lliures. I davant això no podeu fer res”.

Una història capital en molts aspectes en mans d’una escriptura fluïda que no deixa d’interessar en cap moment; apropada i que apropa, marca Sebastià Alzamora. Un relat que apassiona, que diu molt i ben dit.