Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

19 d'abril de 2024
0 comentaris

Altres veus: “La quimera” / “La chimère” / “La chimera”, d’Alice Rohrwacher

Amb una delicadesa poètica en la manera de filmar els cossos humans i les coses, el seu gust per la faula i el misteri, la seva mirada oberta al meravellós, Alice Rohrwacher fa real amb cada pel·lícula el desig que el cinema sigui un lloc de generositat moral que transmeti una estima pel món i la gent que hi viu (Imma Merino, diari ‘El Punt Avui‘). ‘La quimera’, el primer film amb 5 estrelles de l’any. Alice Rohrwacher demostra el seu pols com a narradora en una bellíssima pel·lícula sobre la dessacralització del món actual (Paula Arantzazu Ruiz, diari ‘Ara‘). “La Chimera” és una pel·lícula bellíssima, plena de poesia i amb un gust especial pel poder de les faules. (..) Franco Battiato torna a cantar i la seva poesia ens acompanya a la sortida del cinema, en acabar el festival. Gli Ucelli: Volano gli uccelli volano / Nello spazio tra le nuvole / Con le regole assegnate / A questa parte di universo / Al nostro sistema solare (Àngel Quintana, revista ‘Caimán‘). La nova pel·lícula d’Alice Rohrwacher és una seductora comèdia fantàstica d’amor perdut: burleta, esvalotadora i festiva en el seu estil absolutament distintiu. És una pel·lícula bulliciosa i plena de vida, amb personatges que lluiten, canten, roben i trenquen la quarta paret per adreçar-se directament a nosaltres (Peter Bradshaw, diari ‘The Guardian‘). Alice Rohrwacher converteix les aventures d’una colla de lladres de tombes a les terres etrusques al nord de Roma en un viatge existencial que també és una oda a la fragilitat de les coses belles de la vida i una història d’advertència sobre la facilitat amb què es poden perdre (Lee Marshall, revista ‘Screen International‘).

S’ha estrenat a Catalunya “La quimera” / “La chimère” / “La chimera“, d’Alice Rohrwacher.

Repartiment: Josh O’Connor (Arthur), Carol Duarte (Italia), Isabella Rossellini (Flora),  Alba Rohrwacher (Frida).

Nota sinòptica: Ambientada a la Toscana, segueix un grup d’arqueòlegs i toca el tema del saqueig arqueològic i el mercat negre d’artefactes històrics. Sinopsi: Havent tornat al seu poble de la riba de la mar Tirrena, l’Arthur es retroba amb la seva divertida colla de ‘Tombaroli’, lladres de tombes etrusques i de meravelles arqueològiques. L’Arthur té un do que posa al servei dels seus amics bergants: nota el buit. El buit de la terra on hi ha els vestigis d’un món antic. La mateixa buidor que li ha deixat el record del seu amor perdut, Beniamina.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició.

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula a casa nostra:

La recerca de tresors enterrats, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) ambientada als últims anys vuitanta en un lloc de la Toscana (Riparbella) vora la mar Tirrena, s’hi fan presents coses que ja van ser enterrades en tombes etrusques, però que encara ho han sigut més pel pas del temps. Tresors amagats que busquen els anomenats ‘tombaroli’: joves pobres que, robant tombes, se senten hereus dels pagesos que esperaven trobar restes arqueològiques a les terres que conreaven. Al lloc hi retorna, després de passar un temps a la presó, un anglès visionari (Arthur, interpretat per Josh O’Connor) amb la capacitat de localitzar els tresors enterrats. En principi no vol explotar més aquest do, que li ha causat problemes amb la justícia, i no vol saber res dels ‘tombaroli’, que tant poden fer pensar en els ‘vitelloni’ de Fellini com en els ‘Accatone’ de Pasolini: dos dels cineastes italians amb els quals Rohrwacher manté una filiació gens mimètica, sinó assumida amb llibertat. A banda que els ‘tombaroli’ el tempten de nou, Arthur ha retornat per mantenir el vincle amb el món de la dona estimada que, aparentment, va desaparèixer: un Orfeu buscant la seva Eurídice. És així que aquest home, tan malenconiós per un amor perdut com esquerp, visita la mare (Flora) de la desapareguda: una aristòcrata excèntrica interpretada per Isabella Rossellini que manté l’esperança que la filla retorni. Flora té altres filles i una alumna de cant (l’encisadora actriu Carola Duarte) amb la qual el cor d’Arthur retroba una certa llum després de viure en la foscor. Potser allò que menys importa és el relat, sinó la poètica de Rohrwacher, que, amb una fotografia esplèndida d’Hélène Louvart, ens mena a un món mític, imprevisible i sorprenent, en què el veritable tresor no és material, sinó, més enllà de quimeres, la joia de viure.

‘La quimera’, el primer film amb 5 estrelles de l’any, crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari ‘Ara‘: Tothom ho sap de sobres, perquè ens ho han explicat des de la nit dels temps: creuar el límit que separa els vius dels morts està prohibit, i només un boig s’atreviria a fer-ho. “La quimera” (..) parla d’un d’aquests bojos, l’Arthur  (..). Com el protagonista, aquesta colla [els ‘tombaroli’] també es mou pel món sota el signe de la mort, però l’interès de l’Arthur en les relíquies respon a altres motius: d’una banda, té una sensibilitat especial i sembla comunicar-se amb el més enllà; de l’altra, fa temps va perdre la seva estimada i, com un Orfeu contemporani, somnia en rescatar-la de l’avern i retrobar-se amb ella, il·luminada de sol i vida. Entre la relectura del mite grecollatí i l’aventura existencial d’un Indiana Jones turmentat, es mouen les plaques tectòniques d’una pel·lícula repleta d’idees narratives i capes formals, ja siguin experiments visuals amb diferents formats analògics o subtrames afectives (..) i romàntiques (..). En alguns moments el film sembla un miracle joiós, imbuït d’una bellesa anacrònica. Però aquesta pel·lícula, en què sembla que les parets i les pedres ens parlin, també ens interroga de manera més profunda: a “La quimera”, les runes i els deus ens interpel·len directament i ens pregunten quin és el seu espai en un món dessacralitzat a causa de la voracitat capitalista. Amagats en els estrats del temps, sota les xemeneies del ciment que solidifica la nostra destrucció, ens observen impertèrrits.

Del tel·lúric al sublim, crítica de Nando Salvà, al diari ‘El Periódico‘: (..) És una obra que dialoga amb el món dels morts i alhora transmet una extraordinària vitalitat, a través de vibrants escenes que capturen desori coral, tal com ho feien el cine de Fellini i el de Pasolini; una pel·lícula més interessada a amarar-nos d’atmosfera que en tasques argumentals però que, tot i així, exhibeix llampecs d’energia narrativa pròpia d’una aventura criminal en el seu avançament cap a una resolució que, d’alguna manera, se les arregla per omplir-nos tant d’eufòria com de melancolia. Això sí que és màgia.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes 2023:

Arnau Martín, a Twitter: Alice Rohrwacher ho torna a fer. “La Chimera” la confirma com una de les cineastes amb més sensibilitat del cinema contemporani. Una crònica de desvalisadors que esdevé un tractat romàntic, aixoplugat en un retrat coral. Joan Millaret Valls, a Twitter: (..) transmet màgia i encant en una poètica dels desarrelats i els marges (..).. I, a l’article per al web ‘Cinemacatala.net’: (..) una pel·lícula plena de màgia i encís. (..) Una pel·lícula coral, amb personatges situats en els marges, desposseïts i desarrelats i, sobretot, focalitzada en un jove arqueòleg anglès (..). Un personatge que sembla d’un altre món, una espècie de mèdium que connecta amb el submón dels morts, que entra en estat de trànsit quan detecta restes funeràries etrusques. Episodis de trastorn que es mostren sovint invertint la pantalla, subvertint-la, imprimint inestabilitat al conjunt. El film de Rohrwacher també dibuixa una història melodramàtica romàntica entre el noi i una mare soltera, també evoca visions i moments fantàstics i, a més, afegeix la interpretació de cançons que subratllen els fets creant moments irreals (..). Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Després de rebre una grandíssima ovació per “La chimera”, presentada al final de la secció oficial competitiva del Festival de Canes, Alice Rohrwacher va agafar el micròfon i va dir: “Aquesta és una pel·lícula enterrada durant molt de temps que, finament, ha sortit a la llum”. (..) Més que el relat, allò que importa en “La chimera” és la poesia de Rohrwacher, que ja va enlluernar a Canes amb “Le meraviglie” i “Lazzaro Felice”. Amb aquesta pel·lícula, filmada amb una sensibilitat i un talent extraordinaris, la cineasta italiana presenta la seva candidatura a figurar en el palmarès (..). Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: Alice Rohrwacher es confirma com la directora que millor recull l’herència del neorealisme a l’hora de plasmar una Itàlia popular amb tota la seva bellesa, i la seva autenticitat de vegades incòmode. Si a l’anterior “Lazzaro felice” (2018), el protagonista encarnava una bondat absoluta, aquí el personatge principal presenta també un do (..). A través de les peripècies dels personatges, Rohrwacher s’endinsa en la relació depredadora que la població italiana manté amb el seu patrimoni històric mentre el protagonista viu turmentat pel record poètic d’un amor tràgic. Paco Vilallonga, a Twitter: Potser menys rodona i un punt per sota les dues anteriors pelis de la directora italiana, però conserva tots els elements que la fan singular: subtilesa, realisme màgic, fabulació, connexió amb la comedia dell’arte, sensibilitat. Bona. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) “La Chimera” és una pel·lícula bellíssima, plena de poesia i amb un gust especial pel poder de les faules. Alicia Rohwacher sembla fer efectiva una vella màxima del maig del 68 en què els manifestants reivindicaven amagar les platges amagades rere les llambordes. “La Chimera” ens mostra com rere el ciment armat i les centrals elèctriques potser hi ha lloc per a la cova del tresor. Però de quin tresor estem parlant? [Alicia Rohrwacher ens parla de múltiples maneres d’entendre el tresor]. Franco Battiato torna a cantar i la seva poesia ens acompanya a la sortida del cinema, en acabar el festival. Gli Ucelli: Volano gli uccelli volano / Nello spazio tra le nuvole / Con le regole assegnate / A questa parte di universo / Al nostro sistema solare. Diego Lerer, a Twiter: M’encanta el cinema d’Alice Rohrwacher. Puc mirar durant hores qualsevol cosa que faci. “La Chimera” m’ha semblat fascinant. I a la crítica per a ‘Micropsia’: Hi ha més cinema en un parell de plans d’Alice Rohrwacher que a la meitat de les pel·lícules vistes a les diferents seccions del Festival de Cannes. “La Chimera” tot just comença i un ja s’adona que està en bones mans, les d’algú que no només sap què està fent sinó que estima aquest art que anomenem cinema i que actualitza a les seves pel·lícules. No és el de Rohrwacher un cinema retro ni un homenatge sinó el d’algú que, coneixent la història i la tradició –especialment la del seu país, Itàlia– la reconfigura i transforma en alguna cosa pròpia. El seu, com el que fan alguns dels protagonistes de la pel·lícula, és una mena de treball d’exhumació de cadàvers: Rohrwacher es connecta amb el passat per fer pel·lícules que parlin del present. (..) Si bé és important en més d’un aspecte –especialment en la segona meitat, més clàssicament narrativa–, la trama és secundària al món creat per Rohrwacher, que sembla ubicar-se en una zona rara entre el cinema de Federico Fellini, les pel·lícules animades, el neorealisme en la seva variant lleugerament fantàstica i una cosa que és pròpia i molt personal. Si van veure “Le meraviglie” o “Lazzaro felice”, amb les quals conforma una mena de trilogia, sabran a què em refereixo. De tota manera, “La Chimera” aposta a una mica més ‘bizarro’ i extravagant, entre lluminós i còmic, amb càmeres accelerades, actuacions desbordades (o d’altres molt interioritzades, com la del protagonista) i un parell d’històries d’amor al centre (..) Pot tenir algunes inconsistències o reiteracions, és cert, però és un cinema obert, generós, que respira, transmet vitalitat, amor pel món i per la gent que hi habita. Aquí no hi ha herois ni dolents ni judicis de valor sobre els personatges, cosa que altres directors deixarien ben clar d’entrada. Aquí hi ha gent que s’enamora, que estranya i que es deixa portar per aquesta quimera a qui mai no es renuncia del tot: la de viure en un món millor, encara que s’hagi d’inventar. Nando Salvà, la crònica per a ‘El Periódico’: Especialment des d’”El país de las maravillas” (2014), la italiana Alice Rohrwacher ha anat desenvolupant un mètode narratiu que agafa préstecs del folklore i les llegendes, el gènere fantàstic i l’herència cinematogràfica del seu país i els converteix en pel·lícules absolutament originals que només s’assemblen les unes a les altres. La que aquest divendres ha presentat a concurs en el certamen francès, ‘La chimera’, acompanya un misteriós jove integrant d’una banda de lladres que profanen tombes. Venen les antiguitats al millor postor però ell –que sembla tenir una habilitat sobrenatural per detectar aquests tresors– no ho fa per diners, sinó per establir una connexió interdimensional amb el món dels morts i, en concret, amb la dona que va ser la seva estimada. És una pel·lícula desbordant de símbols i metàfores –sobre l’esoterisme i el tarot, sobre la utopia feminista etrusca– que, tot i que no té la precisió formal i conceptual de la qual fins a la data és l’obra mestra de Rohrwacher, ‘Lazzaro feliç’ (2018), confirma la directora com una de les veus més singulars i creatives del cine actual. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 5 estrelles sobre 5 i en diu: La nova pel·lícula d’Alice Rohrwacher és una seductora comèdia fantàstica d’amor perdut: burleta, esvalotadora i festiva en el seu estil absolutament distintiu. És una pel·lícula bulliciosa i plena de vida, amb personatges que lluiten, canten, roben i trenquen la quarta paret per adreçar-se directament a nosaltres. Igual que amb la seva pel·lícula anterior “Happy As Lazzaro”, Rohrwacher té un sentit commovedor d’Itàlia com un tresor de glòries passades, una cultura necropolitana d’excel·lència antiga. Es pot saquejar amb artefactes actuals i esperits ressuscitats d’entre els morts, però a costa d’incórrer en una tristesa terrible: la sensació d’envoltar-se de fantasmes. L’escenari és Riparbella a la Toscana dels anys vuitanta, i Josh O’Connor és tremend com Arthur, un anglès desmanegat amb un vestit blanc brut que llueix barba de sis dies i una cigarreta perenne. És un antic estudiós de l’arqueologia que ha assumit l’estil enrotllat i morós d’un gàngster. Quan el veiem per primera vegada, acaba de sortir d’una presó italiana. Al decurs dels que anteriorment van ser els seus estudis totalment respectables en aquesta regió, es va fer amic d’una aristòcrata local i envellida a la seva gran casa en ruines (una preciosa actuació d’Isabella Rossellini) i es va enamorar de la seva filla Beniamina. Però Beniamina ha desaparegut, mort, entenem, i l’anhel agonitzant d’Arthur per ella, la seva necessitat de retrobar-se amb ella al món dels esperits, s’ha fusionat amb la seva experiència en un superpoder criminal. Mitjançant una vara de radiestesia, l’Arthur pot saber on estan enterrades les antiguitats etrusques inestimables i s’ha associat amb una estranya banda de lladres de tombes sense llar per desenterrar-les sota la coberta de la foscor. Aleshores els venen per una fracció del seu valor a un distribuïdor ombrívol anomenat Spartaco que pot falsificar els documents de procedència espúria afirmant que aquest botí forma part d’algunes finques familiars italianes d’abans de la guerra, amb les quals es poden vendre legalment per una fortuna a compradors estrangers. (..) “La Chimera” és una pel·lícula que ocupa totalment el seu propi espai de ficció, [amb] el seu propi dialecte cinematogràfic. Em va captivar completament aquesta aventura trista i amorosa. David Ehrlich, a la crítica per a ‘IndieWire”: (..) Arthur no és dels que es rendeixen. La llegenda parla d’una porta soterrada que connecta aquest món amb l’altre, i aquest arqueòleg malhumorat està tan decidit a trobar-la que s’ha convertit en el líder d’una colla de ‘tombarolis’, adorables lladres de tombes, bàsicament, al petit poble on la seva Beniamina una vegada havia viscut. Ofereix al grup la seva habilitat semblant a un bruixot per radiestesar la ubicació d’antics tresors i, a canvi, ells fan l’excavació per ell. (..) L’exquisida interpretació de [Josh] O’Connor sembla canalitzar el gir embruixat de Harry Dean Stanton a “París, Texas”, menys espectral en el seu físic, però igualment intangible, com un home interpretat per la seva pròpia ombra. Arthur es troba a cavall de l’espai liminal entre la vida i la mort amb la mateixa bellesa rugosa que Rohrwacher traça la superposició entre allò sagrat i allò profà, de manera que la pregunta central de “La Chimera” no és si serà capaç de trobar el seu amor perdut (que, per definició del títol de la pel·lícula, ha de ser sempre un miratge), tant com si podrà deixar de mirar. (..) Per a Arthur, però, l’invisible és l’única bellesa real que queda en aquest món, la qual cosa aporta una lleugera ironia a l’indicible bellesa de la fotografia d’Hélène Louvart. Alternant entre 35 mm, súper 16 i 16 mm (i assignant cada format a una relació d’aspecte diferent, de manera que Arthur només somia en 4:3 súper borrosa), Louvart ajuda a igualar el terreny de joc entre la puresa imaginada del passat i la lycra pastel que tothom porta en el present. “La Chimera” es lliura a poc a poc a la dèria d’Arthur. En un moment donat, la seva obsessió esdevé tan completa que em vaig trobar preguntant-me si tots els altres personatges que coneixem són esperits atrapats entre dos regnes diferents de l’existència (..). Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: Alice Rohrwacher converteix les aventures d’una colla de lladres de tombes a les terres etrusques al nord de Roma en un viatge existencial que també és una oda a la fragilitat de les coses belles de la vida i una història d’advertència sobre la facilitat amb què es poden perdre. Igual que el seu personatge central, un arqueòleg psíquic interpretat per l’actor britànic Josh O’Connor, aquesta pel·lícula estranya, desordenada i ressonant pretén desenterrar un tresor enterrat. I, com les excavacions il·legals que proporcionen la seva base narrativa, té èxit quan no es preocupa massa per la pulcritud i la precisió. (..) Es dedica poc temps a l’exegesi narrativa o a la marcació de llocs. Es triga una estona a esbrinar per què el personatge d’O’Connor, Arthur, un anglès irascible que viu i dorm amb un vestit de lli arrugat, es va barallar amb la colla de vintanyers esparracats italians al poble que el veiem tornar, quan comença la pel·lícula, en un tren rural lent. Són els joves d’un poble de gent gran, els que no van poder marxar-ne, mentre que Arthur -interpretat per O’Connor d’una manera desconcertada (..)- és una mena de xaman en mal estat, que viu en una barraca construïda contra les muralles de la ciutat, literalment més enllà dels límits. (..) Rohrwacher priva deliberadament el seu públic de banderes geogràfiques per dur la història a un territori que és en part paisatge oníric i en part conte popular modern. El “quan” de l’acció és igualment relliscós: els talls de cabell, la roba i els cotxes (sobretot un Fiat 126 blau destrossat amb una personalitat alegre) suggereixen finals dels anys vuitanta, però el temps va en diverses direccions. La mateixa vena quimèrica l’explota una banda sonora que salta entre el compositor d’òpera renaixentista Claudio Monteverdi al rocker italià Vasco Rossi. (..) Així com els pobles, les estacions de tren i les carreteres d’aquest interior malgirbat han estat abandonats pels llunyans poders, [aquests joves] veuen els diners que guanyen amb les seves excavacions nocturnes com una mena de subvenció empresarial rural autoadjudicada. D’alguna manera viuen al dia, amb facilitat i llibertat, amb feblesa pel vi, talment etruscs moderns (que, també es suggereix, són més respectuosos amb els drets de les dones i més oberts a la fluïdesa de gènere que no pas els romans masclistes). Corrent amb la seva camaraderia i admiració per les coses boniques que troben a les cambres excavades minuciosament a mà (..), hi ha una vena de violència que sobreïx cada cop més, abans que “La Chimera” es desviï cap a les terres altes il·luminades pel sol del seu final oníric. Com en el seu film anterior, Rohrwacher sembla haver escrit la història a partir d’una sèrie de visions personals que desplega com els panells d’algun fresc medieval modern. (..) Aparentment operant per instint de manera encara més marcada que a l’impressionista “Le meraviglie”, Rohrwacher prova diverses tàctiques: els personatges parlen directament a la càmera, un bard que toca [l’instrument] explica la història d’Arthur com un poeta trobador, certes seqüències s’acceleren còmicament, a l’estil ‘Keystone-cops’. Però tan bon punt “La Chimera” perd l’equilibri, torna a posar-se dreta. Filmada amb sensibilitat a la llum natural (i la foscor) per la directora de fotografia de Rohrwacher, Helene Louvart, aquesta és una pel·lícula sobre un món desordenat, on la natura ha estat devastada, els morts profanats, la terra espoliada per guanys trivials a curt termini i comunitats abandonades. Però malgrat tots els nostres fracassos i intents desafortunats d’arreglar les coses, ens recorda que la bellesa persisteix d’alguna manera. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) [la directora de “Lazzaro felice”] hi manté l’atmosfera màgica, esotèrica, d’aquella, aquesta vegada recolzada en la simbologia de la carta del tarot del Penjat, representada en un personatge masculí que sembla deambular pel món en estat de suspensió. (..)  Arthur, com aquell Lazzaro, és un ésser sense temps, sempre vestit amb el mateix trajo, que es debat entre el refugi que li ofereix aquesta comunitat de delinqüents i el futur que podria tenir en una altra comunitat, aquesta vegada femenina, protectora i solidària. És difícil parlar de “La chimera” sense trair-ne l’estrany misteri, que no és altre que el de la recerca de l’amor a les catacumbes de la Història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!