Totxanes, totxos i maons

Estimada Francesca,

Segurament avui, com cada dilluns, la mestra us haurà preguntat que havíeu fet aquest cap de setmana. I és molt possible que hagis explicat, a ella i als companys, que el divendres vàreu tenir sopant a casa teva una colla de vellets catalans que feien una mica de xivarri i que, sobretot, reien. Reien molt. No era una colla petita perquè vàreu haver de preparar el menjador especial per als grups i parar-hi dues taules ben llargues.

Jo, que era un d’aquests vellets, tinc ganes d’explicar-te que rèiem per molts motius, però el més important era perquè a casa teva ens trobàvem molt bé.

Ja feia uns quants dies que corríem per Sardenya i l’Alguer i sabíem que aquell divendres ens esperàveu a l’hora de sopar. Estàvem contents perquè parlaríem amb el teu pare, que ens va acompanyar tot el sopar, amb tu asseguda al seu costat.

De fet, t’he de dir que ja feia uns quants dies que el pare ens feia companyia –aquella companyia tan especial que només et poden oferir els poetes– perquè uns quants havíem llegit algun dels seus llibres. Sobretot aquell que parla de la malaltia del seu pare, aquell avi que tu, per molt poc, no vares arribar a conèixer.

El llibre que tant ens agrada parla de la memòria, que és una de les coses que quan som vellets ens fa més companyia i ens ajuda a tirar endavant.

Per a tu, que ets molt jove i tens el sac de la memòria no gaire ple encara, nosaltres haurem estat un record breu i fugisser. Potser la setmana que ve encara hi pensaràs una mica, però de seguida ens oblidaràs, un fet ben normal perquè a Sa Mandra us visita molta gent.

Si aquella nit haguéssim fet un brindis una mica formal jo m’hauria aixecat, m’hauria acostat a la punta de l’altra taula on éreu el pare i tu i hauria dit –t’hauria dit a tu– més o menys el que acabes de llegir.

I hauria acabat dient-te que nosaltres, en canvi, cada vegada que recordarem aquest dies que hem passat al teu país –i pots estar segura que hi pensarem molt sovint– un dels records més bonics seran aquelles tres hores tan especials i agradables que vàrem gaudir al vostre costat.

Segurament ningú va pensar a fer la fotografia, però la imatge d’aquell cap de taula amb el pare i tu al seu costat la recordaré mentre el sac de la meva memòria em deixi posar-hi coses boniques.

Sigues molt feliç, estimada Francesca.

I mira de tenir sempre que puguis un poeta a prop. Són persones molt especials, creu-me.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!