marginàlies

Pensar costa i quan penses sense llinya et perds per les bardisses dels pensaments. Fer anar el cervell no és costum; és més plaent deixar-lo fer, al cervell; deixar-te dur per la gola d’un callar eloqüent, d’una mirada interessada tan sols en l’impacte sempre lleu d’una altra mirada sense cap expressió on enganxar-te; deixar-te portar per un posat desentès.

Caminant entre gent es fa encara més difícil engegar la pensa. Tot són distraccions: la jove que tecleja al seu mòbil, el cessant que put a misèria que tresca per dins els contenidors, la parella que es dona la mà com si aguantassin una atxa a una processó, el guàrdia urbà que badalla, el jove amb el patinet que se’n fa trons del vial propi i està a punt de fer-te caure… Tot pensat per no pensar.

I entrant a l’estació soterrada de busos l’intent d’enfilar idees es retrau, cerca apressat on arrecerar-se, on protegir-se de la multitud que no diu res, que desafia amb la mirada, que no deixa passar qui ho necessita. L’aire carregat, impur, tampoc no ajuda a trobar un fil de pensament que certifiqui que encara vius i pots pensar pel teu compte. I el temps no deixa empremta.