Club 7 Cinema

Com ve sent habitual, al cap d’una setmana i escaig d’anunciar el gruix de la Selecció Oficial del Festival de Canes, se’n fa saber una ampliació, en els anomenats ‘Complements de Selecció’, amb què es dona per completa la llista de títols que seran al certamen enguany (cosa que, tanmateix, no treu que a darrera hora hi acabin afegint alguna altra pel·lícula, si estem al que ha passat en edicions anteriors). I avui han comunicat els ‘Complements de Selecció’ de la 77a edició del Festival.

Hi ha alguna cosa esperada (l’homenatge al cinema que signa l’imprescindible ‘cannoise’ Arnaud Desplechin; el biopic sobre Maria Schneider, amb el salt a la fama que féu ran de “L’últim tango a París” -amb en Matt Dillon fent de Marlon Brando (!..)-; l’òpera prima de l’actriu Céline Sallette, el documental COVID del xinès Lou Ye…) i hi ha alguna producció que ja ens temíem que hi seria (la nova versió d’ El comte de Montecristo’ a càrrec dels artífexs de la recent revifalla d’ Els tres mosqueters…, evidentment, fora de competició), però també ha sorprès la selecció del nou treball del militant Oliver Stone sobre el president brasiler Lula -en Sessió Especial- , la nova pel·lícula de l’iranià castigat pel règim dels aiatol·làs Mohammad Rasoulof -en Competició!-, la ‘recuperació’ d’un ja no pas jove Gaël Morel, dos films romanesos -un dels quals, documental sobre el tenista Ilie Nastase-, un d’islandès -que inaugurarà (!) la secció Un Certain Regard-. Ah, i en plena campanya mediàtica del Festival en què es reivindica com a difusor del cinema d’animació, dos films del gènere: un en Competició -com no passava fa 16 anys-, de l’Hazanavicius, i un altre a Un Certain Regard.

Competició. Les afegides avui.

De Michel HAZANAVICIUS, “La plus précieuse des marchandises” / “The Most Precious Of Cargoes”. Animació. Guió: Michel Hazanavicius, Jean-Claude Grumberg, adaptat de la novel·la homònima de Jean-Claude Grumberg. Amb les veus de Jean-Louis Trintignant, Dominique Blanc, Denis Podalydès. Nota sinòptica: Drama de la Segona Guerra Mundial, sobre un nen jueu que anava amb la seva família en un tren amb destinació a Auschwitz, el llancen fora i acaba criat per la dona d’un llenyataire, polonesos sense fills. Informació: Michel Hazanavicius, que va debutar a la televisió com a guionista i realitzador d’esquetxos (a Canal+), va realitzar un munt d’espots publicitaris i, al cinema, va començar a ser conegut per les seves paròdies de films d’espies (“OSS 117 : El Caire, niu d’espies” -2006- i “OSS 117 : Perdut a Rio” -2009-) i va fer un salt a la fama mundial -certament, meteòrica…- amb la pel·lícuda muda en banc-i-negre, sobre l’impacte de l’arribada del cinema sonor en una estrella del silent, “The Artist” (2011), en Competició al Festival de Canes -amb premi al seu inseparable Jean Dujardin- i guanyadora de 5 Oscar -entre els quals, el de Millor Pel·lícula i el de Millor Director-. Aquell èxit, però, va ser un miratge previsible, com ho testimonia el fet que Canes li seleccionés fins a tres de les seves pel·lícules següents (“The Search” -2014-, que va entrar en Competició i és el remake d’una obra de Fred Zinnemann; “Mal geni”” -2017-, també en Competició i amb Louis Garrel fent de Jean-Luc Godard, i “Talleu!” -2022-, sobre el rodatge desgavellat d’una de zombis i que es va convertir en una de les més galdoses inauguracions del Festival de Canes, Fora de Competició), amb resultats desastrosos, quan no discrets, anticipant la feble rebuda que obtindrien de públic i (gairebé sempre) de crítica quan es van estrenar. El Festival hi insisteix, amb Hazanavicius, tornant a programar-lo en Competició amb la que és també la seva primera incursió en el cinema d’animació. Pel·lícules d’Hazanavicius disponibles a FilminCat i a Filmin. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. |

D’ Emanuel PÂRVU, “Three Kilometres to the End of the World” / “Trois kilomètres jusqu’à la fin du monde” / “Trei kilometri pana la capatul lumii”. Producció: Romania (FamArt Production). Guió: Emanuel Parvu. Amb Bogdan Dumitrache, Laura Vasiliu, Ciprian Chiujdea, Valeriu Andriuță, Adrian Titieni, Ingrid Micu-Berescu, Richard Bovnoczki, Alina Berzunțeanu, Vlad Brumaru. Nota sinòptica: Ambientat en una comunitat conservadora del delta del Danubi, l’autodescoberta d’un adolescent gai topa amb els valors tradicionals defensats pels seus pares i veïns. Sinopsi: L’Adi és un adolescent de 17 anys d’un poble del delta del Danubi que, gràcies a l’esforç dels seus pares, estudia a Tulcea. Quan els seus pares s’enfronten a una veritat que no poden entendre, l’amor incondicional que n’hauria de rebre desapareix de cop i a l’Adi només li queda una solució. Informació: L’actor (de teatre i cinema) romanès Emanuel Pârvu (que té un doctorat en Dramatúrgia) signa aquí el seu tercer llargmetratge com a director i el següent després de “Marocco” / “Mikado” (2021), projectat a Sant Sebastià i en el qual una noia regala un valuós collaret a un nen malalt a l’hospital on és voluntària; però el seu pare està convençut que ella menteix i, malgrat que la xicota demostra que és innocent, el pare no s’està a raons, amb una reacció virulenta que desencadena una sèrie d’esdeveniments imprevisibles amb conseqüències irreversibles. Va debutar en el llarg amb “Meda o la parte no tan feliz de las cosas” / “Meda sau Partea nu prea fericita a lucrurilor” (2017) -un home sense ofici ni benefici intenta aconseguir la custòdia del fill que va tenir amb la seva dona, morta en el part-. Ha realitzat també diversos curts, entre els quals “Everything is Far Away” (2018), seleccionat a Rotterdam -l‘amor i la devoció són diferents. No pots dir si és amor o no, si evites dir coses als éssers estimats. Si aquestes coses els poden fer mal, i no hi ha res a fer per a canviar-les, potser és amor no dir-ho-. Pel·lícules d’Emanuel Parvu disponibles a FilminCat. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Mohammad RASOULOF, “The Seed of the Sacred Fig“. Producció: Iran. Guió: Mohammad Rasoulof.  Pel·lícules de Mohammad Rasoulof disponibles a Filmin. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. |

Cannes Première. Les afegides avui.

De Gaël MOREL, “Vivre, mourir, renaître“. Producció: França (ARP, Arte). Durada: 1h49. Guió: Gaël Morel, Laurette Polmanss, Gilles Taurand. Amb Victor Belmondo, Lou Lampros, Théo Christine, Noah Deric, Amanda Lear, Stéphane Rideau, Elli Mederiros. Sinopsi: L’Emma (Lou Lampros) estima en Sammy que estima el Cyril que també l’estima. El que podria haver estat una aventura romàntica a finals del segle passat es veurà dinamitat amb l’arribada de la SIDA. Tot i que esperaven el pitjor, el destí de cada personatge farà un gir inesperat. Informació:  Quan et diuen que moriràs i que la medicina finalment et salva, com pots agafar-te aquesta nova vida? És una pròrroga o un nou començament. (..) Gaël Morel filmarà la urgència de la joventut, l’edat adulta que comença de cop, com una promesa, un vol al qual el destí talla les ales, abans que la vida reprengui els seus drets, però ja no com abans. (MédiasInfo). Fascinat pel cinema i les actrius des de ben jovenet, Gaël Morel volia dirigir pel·lícules, però el seu estimat André Téchiné li va oferir un personatge clau a “Les roseaux sauvages” (1994), el d’un adolescent introvertit i turmentat, entre les conseqüències de la guerra d’Algèria i el descobriment de l’homosexualitat, un personatge en el qual el jove Morel va posar molt de si mateix, que va significar l’inici d’una breu carrera com a actor, i un film que, no tan sols el va donar a conèixer, sinó que l’ha influït fortament en la seva posterior trajectòria com a cineasta, en què els seus companys de repartiment (sobretot Stéphane Rideau) i els temes de la joventut i el desig gai estan molt presents (també hi ha col·laborat sovint amb el guionista d’aquella pel·lícula, Gilles Taurand). Als darrers anys, ha obert la seva filmografia a d’altres qüestions, com és el cas de “Prendre le large” (2017), en què el protagonisme recau en tota una Sandrine Bonnaire, en el rol d’una obrera (Gaël Morel ve d’una família obrera) que es troba amb la deslocalització de la seva empresa al Marroc; o el cas del telefilm, thriller, “Constance aux enfers” (2022), adaptació de la novel·la de Jean-Pierre Ferrière, amb Miou-Miou com la solitària propietària d’una botiga d’antiguitats que ajuda un veí amb passat judicial per a tapar-li la mort de la dona i ambdós son objecte de xantatge. Pel·lícules de Gaël Morel com a director disponibles a Filmin.| DF: ARP Sélection. EF: 25.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné,  Sens Critique (fr), MyMovies. |

De Jessica PALUD, “Maria” / “Being Maria”. Guió: Jessica Palud, Laurette Polmanss, basat en el llibre ‘Tu t’appelais Maria Schneider‘, de Vanessa Schneider . Repartiment: Anamaria Vartolomei (Maria Schneider), Yvan Attal (Daniel Gélin), Matt Dillon (Marlon Brando, per “L’últim tango a París“), Céleste Brunnquell (Noor),  Marie Gillain (Marie-Christine), Stanislas Merhar (l’agent), Giuseppe Maggio (Bernardo Bertolucci), Alexis Corso (Nathan). Sinopsi: 1969. Maria és lliure i salvatge. Increïblement bella. Ja no és una nena, encara no és adulta, quan inflama la pel·lícula d’un jove i prometedor director italià, una sessió a porta tancada de sexe i violència, al costat d’una estrella nord-americana. Es fa famosa. No estava preparada per a res, ni per a la glòria ni per a l’escàndol… Informació: La pel·lícula, en part, tracta de la controvertida producció i de les conseqüències tremendes de l’obra mestra de Bernardo Bertolucci de 1972, una fita que va convertir Schneider en una icona mentre la tancava en una imatge sexualitzada de la qual mai va poder escapar (Variety). Jessica Palud va treballar al plató de “The Dreamers” (2003), de B. Bertolucci, i, com a ajudant de direcció, a diversos films, entre els quals, “Marie Antoinette“, de Sofia Coppola. Autora de diversos curtmetratges -entre els quals “Marlon” (2017), multipremiat i nominat als Cesar, sobre una noieta de 14 anys que visita la mare a la presó i segueix creient que és la bona dona de la seva infantesa-, va presentar el seu llarg “Revenir” (2019) a la Mostra de Venècia -premi al Millor Guió de la secció Orizzonti, protagonitzat per Nils Schneider i Adèle Exarchopoulos, parla d’un home d’uns trenta anys que torna a la granja rural de la seva infància i es reincorpora a la lluita familiar per a sortir-se’n. Pel·lícules de Jessica Palud disponibles a FilminCat. |VI: Orange Studio. DF: Haut et Court. EF: 19.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).|

Sessions Especials. Les afegides avui.

D’ Arnaud DESPLECHIN, “Spectateurs !” / “Filmlovers!”. Producció: França (CG Cinema, Arte, Scala Films, Chanel…). Guió: Arnaud Desplechin. Amb Mathieu Amalric, Françoise Lebrun, Micha Lescot, Salif Cissé, Olga Milshtein, Milo Machado Graner. Nota sinòptica: Què és això d’anar al cinema? Per què hi anem des de fa més de 100 anys? Volia celebrar els cines, la seva màgia. A més, vaig seguir el trajecte del jove Paul Dédalus, com el relat iniciàtic d’un espectador. Hem barrejat records, ficció, investigacions… Un torrent d’imatges que se’ns emporta. Informació: Un assaig fílmic d’homenatge al cinema. Per al seu quinzè llargmetratge, Arnaud Desplechin retroba el seu alter ego Paul Dédalus, protagonista del seu treball autobiogràfic iniciat el 1996 amb “Comment je me suis disputé… ma vie sexuelle” (1996) i continuat anys després amb “Trois souvenirs de ma jeunesse”. En aquest projecte, torna a la infantesa del seu personatge llegendari, i explica la història de com es va introduir al cinema: primer com a espectador, després com a cinéfil i finalment com a director. Tanmateix, aquesta nova part adoptarà una inèdita forma híbrida, a mig camí entre la ficció i el documental. Formada en part per arxius (extractes de pel·lícules, fotogrames, etc.) i unes quantes entrevistes a gent que van acompanyar Arnaud Desplechin en el seu viatge com a espectadors, la pel·lícula adoptarà una forma híbrida i atrevida. Des de les superproduccions de Hollywood fins al neorealisme italià, des del cinema primitiu fins a l’avantguarda de l’art contemporani, la pel·lícula ens portarà a un viatge sensible a través de les imatges que van donar forma a la visió d’Arnaud Desplechin i de moltes generacions d’aficionats al cinema –Nota de CG Films (fr) -. Arnaud Desplechin és, amb aquesta, la vuitena vegada que entra a la Competició del Festival de Canes (“Assumptes familiars” / “Frère et soeur” -2022-, “Roubaix, une lumière” / “Oh Merci!”-2019-, “Jimmy P.” -2013-, “Un cuento de Navidad” / “Un conte de Noël” -2008-, “Esther Kahn” -2000-, “Comment je me suis disputé… ma vie sexuelle” -1996-, “La sentinelle” -la seva òpera prima, 1992-), a més d’haver-hi estat seleccionat Fora de Competició, amb “Les fantômes d’Ismaël” -2017-, a Cannes Première amb “Fantasies d’un escriptor” / “Tromperie” / “Deception” -2021- i d’haver participat a Un Certain Regard, amb “En jouant ‘Dans la Compagnie des hommes‘” -2003-: un habitual del certamen, gairebé imprescindible, que tanmateix no hi ha rebut cap premi. A més a més, a la Quinzena dels Realitzadors de 2015 hi va presentar “Tres recuerdos de mi juventud” / “Trois souvenirs de ma jeunesse” / “My Golden Days” -títol pel qual guanyà el César com a Millor Director-. I, de fet, es va donar a conèixer també a Canes, amb el seu migmetratge “La vie des morts” -1991-, seleccionat a la Setmana de la Crítica -que després guanyaria el prestigiós premi Jean Vigo i en el qual ja toca el tema de la família, recurrent a la seva filmografia-. A Venècia, va competir pel Lleó d’Or amb “Reyes y reina” / “Rois et reine” -2004- i va ser a la secció paral·lela Orizzonti amb  “L’aimée” -2007, documental sobre la venda de la seva casa familiar-. Pel·lícules d’Arnaud Desplechin a FilminCat i a Filmin. | VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. |

De Tudor GIURGIU, Cristian PASCARIU, Tudor D. POPESCU,”Nasty“. Producció: Romania (Libra Films). Durada: 1h47. Documental. Amb Ilie Nastase, Ion Tiriac, Bjorn Borg, John McEnroe, Billie Jean King, Jimmy Connors, Rafael Nadal, Boris Becker, Yannick Noah, Nadia Comaneci. Sinopsi: El 1972 va ser un punt d’inflexió en la carrera d’Ilie Nastase: va guanyar el seu primer US Open, alhora que va arribar a la final de Wimbledon i de la Copa Davis. Anant i tornant en el temps i amb imatges d’arxiu sorprenents i entrevistes exclusives amb atletes de primer nivell, el documental explora els alts i baixos de Nastase, les controvèrsies que l’envolten i l’impacte durador que ha tingut en el món del tennis. Simpàtic, encantador i generós, però temperamental, arrogant i obscè, el Sr. Nice’n’Nasty va interrompre l’antiga etiqueta de l’esport als anys 70 i es va convertir en la seva primera estrella de rock rebel. Productor i director cinematogràfic romanès, àmpliament reconegut al seu país, Tudor Giurgiu va presentar al Festival de Berlín la seva òpera prima dramàtica  “Love Sick” (2006) i tornaria al certamen alemany el 2015 amb el thriller dramàtic “Historia de un fiscal” / “Why Me?“. És autor també de la comèdia “Of Snails and Men” (2012), del film romàntic “Parking” (2019) -amb Ariadna Gil i Belén Cuesta, presentat al Festival de Sevilla-, del migmetratge documental “Nunti muzici si casete video” (2008), havent realitzat el 2023 el film “Libertate“, ambientat a la revolució romanesa de 1989, en què el protagonista és testimoni d’un atac violent contra una comissaria de policia que es transforma en enfrontaments armats entre soldats, policies, manifestants i policies secretes. En diuen a Filmin: Tudor Giurgiu es va graduar a l’acadèmia de cinema i teatre de Bucarest el 1995. El seu primer treball va ser com a ajudant de direcció de Pintilie i Radu Mihaileanu. També va ser director creatiu a Atòmica TV entre 1998-1999 i després del seu pas per les millors agències de publicitat i bandes musicals de Romania, va destacar com a director de vídeos pop i anuncis publicitaris. El 2000 va dirigir el documental “Hausmeister”, sobre la comunitat Alemanya que encara viu a Transilvània i va ser premiat en diferents festivals de cinema internacionals. El seu curtmetratge “Popcorn Story“, va ser seleccionat per a la Berlinale 2002. Un altre dels seus treballs va ser com a productor a “El gran atracament al banc comunista“, una coproducció amb Les Films d´Ici, BBC, ZDF, France2, seleccionada al festival IDFA de documentals a 2004. Fundador i president del festival internacional de cinema de Transilvània. Des de Juliol de 2005 [fins el 2007], Tudor Giurgiu és director general de la TV Nacional de Romania (TVR).  Pel·lícules de Tudor Giurgiu disponibles a Filmin.| Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

D’ Oliver STONE, “Lula“. Documental sobre el president brasiler Luiz Inácio Lula da Silva que se centra en “la persecució judicial, què va passar quan era un president admirat i va ser empresonat per corrupció”. Guionista i director, Oliver Stone atresora un bagatge molt gran de ficcions, sovint tenyides d’una posició política esquerranosa i en les quals la política nord-americana dels anys seixanta i setanta i la guerra del Vietnam (que ell va viure en primera persona) i la seva època tenen una presència important. És autor també de diversos documentals: Stone va fer tres documentals sobre Fidel Castro: “Comandante” (2003), “Looking for Fidel” [2004] i “Castro in Winter” (2012). Va realitzar “Persona Non Grata“, un documental sobre les relacions israelo-palestines, entrevistant diverses figures notables d’Israel, com Ehud Barak, Benjamin Netanyahu i Shimon Peres, així com Yasser Arafat, líder de l’Organització per l’Alliberament de Palestina. El 2009, Stone va completar un llargmetratge documental, “South of the Border” , sobre l’ascens dels governs d’esquerres a Amèrica Llatina, amb set presidents: Hugo Chávez de Veneçuela, Evo Morales de Bolívia, Rafael Correa de l’Equador, Raúl Castro de Cuba, els Kirchners d’Argentina, el brasiler Lula da Silva i el paraguaià Fernando Lugo, tots ells crítics amb la política exterior dels Estats Units a Sud-amèrica. Stone esperava que la pel·lícula aconseguís a la resta del món occidental repensar les polítiques socialistes a Sud-amèrica, sobretot quan l’estava aplicant el veneçolà Hugo Chávez. Chávez es va unir a Stone per a l’estrena del documental al Festival Internacional de Cinema de Venècia al setembre de 2009. Stone va defensar la seva decisió de no entrevistar els opositors de Chávez (..). El 2012, la minisèrie documental ‘Oliver Stone’s Untold History of the United States‘ es va estrenar a Showtime, Stone va coescriure, dirigir, produir i narrar la sèrie, després d’haver-hi treballat des del 2008 amb els coguionistes, l’ historiador de la Universitat Americana Peter J. Kuznick i el guionista britànic Matt Graham. (..) El 5 de març de 2014, Stone i teleSUR van estrenar el documental “Mi amigo Hugo” (“El meu amic Hugo”), un documental sobre el difunt president de Veneçuela, Hugo Chávez, un any després de la seva mort. La pel·lícula va ser descrita per Stone com una “resposta espiritual” i un homenatge a Chávez. A finals de 2014, segons una publicació de Facebook , Stone va dir que havia estat a Moscou per entrevistar (l’antic president ucraïnès) Viktor Ianukóvitx, per a un “nou documental en anglès produït per ucraïnesos (WkpCat). Pel·lícules d’Oliver Stone disponibles a Filmin.|Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Lou YE, “An Unfinished Film”. Documental filmat durant el confinament sobre la pandèmia de COVID a la Xina. Informació (extreta d’un apunt anterior d’aquest blog): Al cineasta xinès Lou Ye el vaig seguir amb molt d’interès quan aconseguí entrar a la primera fila dels autors seleccionats pels grans festivals, en particular, pel Festival de Canes, quan (i on) li vaig veure “Purple Butterfly” (2003), “Summer Palace” (2006) i “Nits d’embriaguesa primaveral” / “Spring Fever” (2009). Després, li vaig perdre una mica la pista, en presentar pel·lícules que, si les hi he vistes, ja m’han resultat menys interessants: “Love and Bruises” (2011), “Mystery” (2012). De fet, el seu film que més em va impactar fou l’intricat, caòtic, fascinant, absorbent “Purple Butterfly” (2003), després, la cosa anà baixant, pel·lícula rere pel·lícula, en perdre força d’expressió visual i deixar-se anar pels arguments (inclòs el seu valent treball sobre els fets de la plaça de Tian’anmen). (..) El títol que el va revelar internacionalment fou “El riu Suzhou” / “Suzhou River” / “Suzhou he” (2000). Pel·lícules de Lou Ye disponibles a FilminCat.|Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Fora de Competició. L’afegida avui.

De Matthieu DELAPORTE i Alexandre de la PATELLIÈRE, “Le Comte de Monte-Cristo“. Producció: França (Chapter 2*, Pathé). Guió: Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, nova adaptació de la novel·la ‘El comte de Montecristo‘, d’Alexandre Dumas. Amb Pierre Niney, Pierfrancesco Favino, Anaïs Demoustier, Bastien Bouillon, Anamaria Vartolomei, Laurent Lafitte Patrick Mille, Vassili Schneider, Julien De Saint-Jean. Sinopsi:Víctima d’una conspiració, el jove Edmond Dantès (Pierre Niney) va ser detingut el dia del seu casament per un crim que no havia comès. Després de catorze anys de presó al Château d’If, va aconseguir fugir-ne. Havent-se fet immensament ric, torna sota la identitat del comte de Montecristo per venjar-se dels tres homes que el van trair. Vídeo: Tràiler (VOSA). Informació: Després de signar els guions -i produir- (2023) de “Los tres mosqueteros: D’Artagnan” i “Los tres mosqueteros: Milady“, el duo Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, guionistes també de moltes sèries televisives, segueixen adaptant Alexandre Dumas al cinema, en el que és el seu tercer llargmetratge dirigit conjuntament, després de les comèdies dramàtiques “Le prénom” (2012) -amb cinc nominacions i dos premis als César i en la qual Patrick Bruel és a punt de ser pare i, en una reunió amb amics de la infància, anuncia el nom del seu futur fill, cosa que provoca l’escàndol i encén una discussió que fa sobreeixir qüestions desagradables del passat de la colla- i “Le meilleur reste à venir” (2019) -amb Fabrice Luchini i Patrick Bruel, com a dos amics d’infància que, arran d’un gran malentès i convençuts cadascun que a l’altre només li queden uns mesos de vida, decideixen renunciar a tot per recuperar el temps perdut-. En solitari, però tanmateix escrits amb Alexandre de la Patellière, Matthieu Delaporte ha dirigit “La jungle” (2006) -comedieta en què dos fills de papà, amics des de petits, intenten sobreviure a l’estúpida aposta de com sobreviure 7 dies, 7 nits, amb 7 euros a la selva parisina- i “Un illustre inconnu” (2014) -thriller dramàtic on Mathieu Kassovitz és un hom que sempre ha somiat amb ser un altre, que mai ha tingut imaginació i, per tant, es limita a copiar, observar, seguir i després imitar la gent que coneix, en recorre les seves vides…-. En canvi, De la Patellière, de dirigir, només ho ha fet amb el seu company. Pel·lícules de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière disponibles a Filmin.  | VI: Pathé International. DF: Pathé. EF: 28.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, Cineuropa (fr/ang).|

Un Certain Regard. Les afegides avui.

De Rúnar RÚNARSSON, “When the light breaks“. Producció: Islàndia, EUA, França, Croàcia. Durada: 1h20. Guió: Rúnar Rúnarsson. Amb Elín Hall, Mikael Emil Kaaber, Katla Njaálsdóttir, Baldur Einarsson, Águst Wigum, Gunnar Kristjánsson. Nota sinòptica: Una jove estudiant d’art, l’Una (Elín Hall), veu la seva vida capgirada durant un llarg dia d’estiu a Reykjavík. Sinopsi: Quan clareja (‘when the light breaks’) en un llarg dia d’estiu a Islàndia. D’una posta de sol a l’altra, l’Una, una jove estudiant d’art, que guarda un secret, incapaç d’expressar plenament les seves emocions, es troba amb l’amor, l’amistat, el dolor i la bellesa.  Rúnar Rúnarsson va nàixer a Reykjavík, Islàndia, però va viure 7 anys a Dinamarca, on es va graduar a l’Escola de Cinema Danesa el 2009. A Islàndia va tornar-hi per a rodar el seu primer llargmetratge, “Volcano” / “Eldfjall” (2011), relat iniciàtic… d’un home de 67 anys, història d’amor que tracta sobre les opcions del passat i les dificultats que ens trobem en el present per abraçar el futur, que es va presentar a la Quinzena dels Realitzadors. Anteriorment havia tingut una notable carrera d’autor de curtmetratges: “The Last Farm” / “Síðasti bærinn” (2004) va estar nominat a l’Oscar -en una vall remota i escombrada pel vent d’algun indret dels paisatges accidentats d’Islàndia, una parella d’ancians solitaris es prepara per a l’hivern que ve-; “Two Birds” / “Smáfuglar” (2008) va ser seleccionat a la Competició de Curts del Festival de Canes -en una nit lluminosa d’estiu, una colla d’adolescents passa de la innocència a la dura realitat de l’edat adulta-, i “Anna” (2009) es va projectar a la Quinzena dels Realitzadors -una nena de dotze anys que viu en un petit poble de pescadors és en un punt d’inflexió de la seva vida: El món que l’envolta està canviant, i ella també-. El seu segon llarg, “Sparrows” (2015) -relat iniciàtic sobre un noi de 16 anys, que, després d’haver estat vivint amb la seva mare a Reykjavík, l’envien de tornada a la remota regió dels fiords occidentals per viure amb el seu pare, on haurà de bregar amb la difícil relació que manté amb el pare i troba canviats els seus amics de la infància- va guanyar la Petxina d’Or de Sant Sebastià i el seu tercer, “Echo” (2019) -la vida quotidiana a Islàndia al voltant de l’època nadalenca: 56 vinyetes plenes d’alegria, pena i situacions que ens fan pensar-, va ser seleccionat a la Competició Internacional de Locarno, on s’endugué el Premi de la Joventut.  Pel·lícules de Rúnar Rúnarsson disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: The Party Film Sales. DF: Jour2Fête. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. | Pel·lícula inaugural d’ Un Certain Regard 2024.

De Céline SALLETTE, “Niki“. Producció: França (Cinéfrance Studios, Wild Bunch Production). Guió: Céline Salette, Samuel Doux. Amb Charlotte Le Bon, Damien Bonnard, Marie Zabukovec, Judith Chembla, John Robinson, Quentin Dolmaire. Sinopsi: Biopic. Niki de Saint Phalle té vint-i-tres anys, és model, aspirant a actriu, casada amb Harry, un jove encantador, i mare de Laura, una nena de dos anys. Junts, han fugit a França des d’una Amèrica que s’enfonsa en l’espiral paranoica del macartisme, i els seus pares tenen pressa per fer-los encaixar. París els submergeix en l’entusiasme, però no per molt de temps. Records llunyans i aterridors comencen a sorgir en Niki. La seva vocació serà la seva salvació. Informació: Catherine Marie-Agnès Fal de Saint Phalle, rebatejada Niki per la seva mare als quatre anys, va decidir dedicar-se plenament a l’art l’any 1953. Unint-se al grup dels Nous Realistes –que incloïa l’artista suís Jean Tinguely, amb qui es va casar per segona vegada el 1971 -, Niki de Saint Phalle va produir les seves primeres pintures de Tirs el 1961, va començar a crear les seves famoses escultures feministes Nanas en paper encolat i resina el 1964, abans de treballar a partir dels anys 1970 en projectes d’instal·lacions monumentals com el Jardin des Tarots a Itàlia o la Font Stravinski de París. Va dirigir la pel·lícula experimental Daddy en col·laboració amb el director Peter Whitehead el 1972 (AlloCiné). Òpera prima de l’actriu Céline Sallette. | VI: Pulsar Content. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).|

De Gints ZILBALODIS, “Flow“. Producció: Letònia (Dream Well Studio*), Bèlgica (Take Five), França (Sacrebleu Productions). Durada: 1h15. Film d’animació. Guió: Gints Zilbalodis, Matiss Kaza, Ron Dyens. Nota sinòptica: Un gat, una mica individualista i ansiós davant la pujada de les aigües, es troba amb un lèmur, un labrador, un capibara i un ocell que, davant l’adversitat, no tindran més remei que cooperar. Sinopsi: Un gat obstinadament independent es desperta en un univers envaït per l’aigua on tota vida humana sembla haver desaparegut. Troba refugi en un vaixell amb un grup d’altres animals. Però portar-s’hi bé demostra ser un repte encara més gran per a ell que superar la por a l’aigua i sobreviure a la inundació. Ara tothom haurà d’aprendre a superar les seves diferències i adaptar-se al nou món que se li imposa. Gints Zilbalodis  és un cineasta i animador letó. La seva fascinació pel cinema va començar a una edat primerenca veient pel·lícules clàssiques i fent curts i anuncis publicitaris. Ha realitzat 7 pel·lícules [comptant-hi “Flow”] en diversos formats, com ara animació dibuixada a mà, animació en 3D i acció en viu i sovint barrejant la seva estètica característica (Imdb). Després de dirigir 5 curtmetratges va debutar amb el llarg “Away” (2019), que també en va escriure el guió, gravar la partitura i fer-ne l’animació (amb el programa informàtic Maya) i el va presentar al prestigiós Festival d’Annency -un nen i un ocellet van per una illa estranya intentant de tornar a casa-. | VI: Charades. DF: UFO Distribution. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. |

FOTO DE L’APUNT: “La plus précieuse des marchandises”, de Michel Hazanavicius.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!