AQUÍ SEMPRE HI FA VENT!

Tot s’ho emporta, el malparit… El vent, vols dir el vent, o el temps? Roda que roda i anar fent, fins que dius prou. Fins que algú diu prou. Collonses, collonses, el cony del vent, que infla els. Sí, sí que els infla. Hi ha una dona, ja granadeta, ben maquillada, ben pentinada, que diu que no li agrada estar-se gaires dies aquí dalt, perquè troba que el vent no para mai. I jo penso…

….em penso que a aquesta dona li passa una altra cosa que no vol reconèixer: aquí dalt hi té tots els avantpassats morts. Vull dir que els té aquí enterrats. És això. És aquest el vent que ella nota. És aquesta aixecada de fulles seques, de plàstics, de papallones. No és el vent, són els morts. Si fóssim l’Empordà encara diries que ja se sap, que el palau del vent, que els bunyols de vent. Però no havíem quedat que eren de quaresma? De vent, de l’Empordà, què més té? Bunyols fora de temporada. Perquè aquest any bufa molt el vent. Molts dies. I de nit. Buuuuuum. I si ve de baix, digueu xaloc, deprimeix. Si ve de dalt, del nord dels nords, esvera. No que no estem per esverar-nos, amb els temps que corren pels carrers, places, cantonades. Fulles, mates, paperots. El vent de Déu! El vent de la fam! El vent de ponent! El vent de baix! El de Montserrat! El de Núria! Ai el vent de Núria, tan sa, tan bo pels esperits! I que no vol parar. Que el temps no vol estar quiet. Que jo necessito pau i tranquil.litat i aquí dalt sempre hi bufa aquest maleït passar del temps, que porta records, enyors, pols. No que no em vull posar trist, però aquest vent, aquest incessant rodar d’aspes de molí, aquest oneig dels ordis… Sort que el maig ha anat florint amb els pocs dies que porta. Només un maig podria regalar-nos la calma. Sol lluent i, a mitja tarda, unes gotes de pluja xim, xim, xim, per regar la mica d’hort i les torratxes de les clavellines. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *