McCain i Foster Wallace.

McCain, que disputarà la presidència americana a Obama, volava per damunt Hanoi -suposo que no era un volar gens innocent, corria l’any 67- quan l’avió bombarder on anava va ser tocat, McCain va sortir disparat i va caure en un estany d’un parc d’aquesta ciutat nordvietnamita. Ja us podeu imaginar que aquella pobre gent de Hanoi, quan va veure el soldat allà entre els nenúfars, no va tenir pas gaires manies. Ni pietat…
L’experiència dels quatre o cinc anys passats dins una cel.la, petita com un armari, a la presó de Hanoi, va marcar per sempre més el candidat. L’escriptor David Foster Wallace -que va seguir el Senador d’Arizona per a la revista Rolling Stone durant les primàries del 2000, les que McCain va perdre davant Bush- fa un formidable retrat d’aquest home inclassificable (que es pot llegir en el recull de reportatges de Foster Wallace, traduit al castellà com Hablemos de langostas) i de passada, també retrata una campanya de primàries… l’autocar, la relació del candidat amb els periodistes que el segueixen, el públic que intervé en els mítings, la visió que es té del contrincant, etc…. McCain surt dibuixat com un vertader maverick, un polític independent, heterodox (té idees pròpies sobre les unions homosexuals, sobre el finançament de les campanyes presidencials i sobre molts altres temes). En fi, que Foster Wallace ens explica fil per randa que hi va haver un fenomen McCain abans que el corró Bush el deixés fet una coca. I si ara guanyés -cosa que no sabem i tampoc desitgem especialment- ja sabem que seria el candidat més vell que arriba a la presidència americana
(73 anys), el primer nascut fora dels EEUU (crec que a Coco Solo, Panamà) i l’únic que ha estat tancat quatre anys dins un armari (i que no es malinterpreti). Es veu que allà a Hanoi, quan van saber que el seu pare era un dels grossos de l’exèrcit americà, li van oferir la llibertat (els nordvietnamites pensaven donar un cop d’efecte), però ell es va negar a marxar abans que els soldats americans que havien arribat primer a la presó (la norma diu que els presoners de guerra s’han d’alliberar per ordre d’arribada). S’enganyen, doncs, els que es pensen que McCain és una mena de Bush, perquè, com a mínim, se li ha de suposar la virtut de la paciència i l’experiència directa amb la violència i el dolor i un curiós sentit de l’honor (també un particular sentit moral sobre allò que ell creu que és el bé general). Després de llegir aquest reportatge de Foster Wallace -que recomano- he pensat que davant l’allau de reportatges i propaganda d’Obama, havia sigut molt refrescant llegir alguna cosa sobre McCain. Pel bé de la informació, clar. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *