La “resurrecció” artística de JOSEP ALEMANY

L’obra fotogràfica del blanenc Josep Alemany ens ha arribat amb molt de retard, però el que compta és que hem pogut rescatar-la de l’oblit. Les seves són, a parer meu, imatges d’una qualitat excepcional.

Ara podem admirar un bon tast d’aquesta eclosió de la modernitat que Alemany representa a la barcelonina Sala Dalmau, del carrer del Consell de Cent. Per poc que us vagui, correu-hi, creieu-me: només fins al 10 de maig. 

A casa, les expertes en fotografia són la dona i la filla petita. Disposen dels equips adients i n’obtenen bons resultats. La gran es defensa bé quan li cal, i jo practico poc: només capto imatges amb el mòbil quan alguna visió m’impressiona prou.

Tanmateix, sí que sóc un admirador d’aquest gran art dels segles XIX i XX transmutat digitalment al XXI, i sovint en degusto exposicions. Ara ho he fet a la Sala Dalmau amb les composicions i paisatges dels anys 30 de Josep Alemany, un creatiu formidable que va néixer a Blanes el 1895 i que moriria prematurament a Provincetown (Massachusetts), als Estats Units, el 1951.

Josep Alemany i Bori -fill de Josep Alemany i Borràs, periodista i escriptor- s’havia instal·lat a aquell gran país a partir del 1915, però no va perdre mai el contacte amb Catalunya. També psicòleg i professor de llengües modernes -a més d’home de conviccions antifeixistes-, la seva aportació artística no començaria a ser coneguda i valorada entre nosaltres fins al 2004, a partir d’una retrospectiva presentada a Girona per la Fundació “la Caixa” que també aniria a Madrid.

L’obra d’Alemany -instal·lat sobretot a Pittsburgh, un dels principals nuclis fotogràfics nord-americans- es desenvoluparia molt als anys 20 i 30, en un gran moment de la història de la fotografia. Amb noms com Alfred Stieglitz, Edward Weston, Karl Blossfeldt, Edward Steichen, Man Ray, László Moholy-Nagy… Per no parlar d’una altra gran aventura, la del fotoperiodisme.

El blanenc va sintonitzar amb les contribucions d’aquests i d’altres referents i hi aportà una poètica pròpia capaç de combinar, d’una manera realment suggestiva, abstracció i surrealisme, com podreu veure a la imatge adjunta del 1936 –Chinese lanterns-, a les altres que inclou el web de la galeria [http://www.saladalmau.com/ca/inici] i, sobretot, si us acosteu a la Dalmau.

Allò que us deia: correu-hi -encara hi sou a temps- i ja m’ho sabreu dir…             

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*