Poemes de la Gran Guerra (1)

412HbuQztYL._SX258_BO1,204,203,200_

Les terribles experiències que molts soldats van viure durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) –la Gran Guerra- han quedat reflectides en molts poemes. Si a l’inici hi va haver cants a l’èpica i al patriotisme, ben aviat l’esfereïdora realitat de la vida i de la mort a la trinxera es va imposar. Wilfred Owen i Siegfried Sassoon són els dos principals poetes anglesos de la Gran Guerra. Ja hi arribarem, però de moment començo aquesta selecció amb un poema de Richard Adlington (1892-1962).

Trench Idyll

We sat together in the trench,
He on a lump of frozen earth
Blown in the night before,
I on an unexploded shell;
And smoked and talked, like exiles,
Of how pleasant London was,
Its women, restaurants, night clubs, theatres,
How at that very hour
The taxi-cabs were taking folk to dine…
Then we sat silent for a while
As a machine-gun swept the parapet.

He said:
‘I’ve been here on and off two years
And seen only one man killed’.

‘That’s odd.’

‘The bullet hit him in the throat;
He fell in a heap on the fire-step,
And called out “My God! dead!”

‘Good Lord, how terrible!’

‘Well, as to that, the nastiest job I’ve had
Was last year on this very front
Taking the discs at night from men
Who’d hung for six months on the wire
Just over there.
The worst of all was
They fell to pieces at a touch.
Thank God we couldn’t see their faces;
They had gas helmets on…’

I shivered;
‘It’s rather cold here, sir, suppose we move?’

Sèiem junts a la trinxera, / ell en un tros de terra gelat / bombardejat la nit passada, / jo en un obús que no havia explotat; / fumàvem i parlàvem, com exiliats, / de com era d’agradable Londres / amb les dones, els restaurants, els clubs nocturns, els teatres / i com en aquella mateixa hora / els taxis duien la gent a sopar…

Llavors vam seure una estona en silenci / mentre una metralladora escombrava la barricada.

Ell va dir: / “Fa dos anys que entro i surto d’aquí, / I només he vist matar un home.”

“Que estrany!”

“La bala li va entrar pel coll: / va caure a l’esgraó de la trinxera, / i va cridar “Déu meu, em moro!”

“Que horrible!”

“Pel que fa a això, la feina més desgradable que he fet / va ser l’any passat en aquest front mateix  / recuperant, de nit, les plaques dels homes / atrapats durant sis mesos als filats / just allà baix. / El pitjor de tot era que, / només tocar-los, queien a trossos. / Gràcies a Déu que no els podíem veure les cares; / duien les màscares de gas…”

Vaig tremolar; / “Fa fred aquí, senyor, i si ens movem una mica?”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *