I Gairebé de sobte -gairebé- una guspira ho encén tot. Tot? Tot! Una guspira té la potència insospitada d’acabar-ho tot i alhora ser l’inici d’un nou dia o una nova era. De la tristesa a l’esperança, només en lo temps que dura un viatge de Girona a Les Cases. D’encetar, de canviar de rumb, de
I M’agrada viatjar en transport públic. Per mal que que sempre he tingut vehicles vells, sé valorar el servei públic sempre i quan no siguen los trens rodalies. Per sort, els he hagut de menester ben poc al llarg de la meua vida. Però viatjar en bus, a banda de barat, m’abelleix. A més, tinc
Ocellet sense nom, t’has aturat a la barana de missa. Ocellet que voles i arribes a tots els racons del poble.
I Defensa’m del món hostil quan arribe el final de l’estiu, quan les grunetes se’n tornen, quan los dies s’escurcen. Torneu-me a aquella tardor. Aquella tardor enyorada, gairebé tant enyorada com el final d’un agost gris i plujós, a Les Cases. II El barri vell de Girona va ser un dels meus refugis quan tenia
Defensa’m del món. He tornat a la Terra. Bufa el vent de dalt.
I Avui hem collit lo primer meló i el segon plegó de tomata. Enguany he plantat bona cosa de melons, síndries, meló de tot l’any i melones. Des de mitjans de juliol i fins el setembre anirem collint allò que he sembrat. I collirem en dissabte, per bé que entre setmana estic excavant neolític a
Obro la porta per a que entre la llima i la mandarina. Cada tarda et veig. Tu sempre passes de llarg. L’aire és qui torna. La tardor espera. La cirereta d’arboç, dolça com la mel. Qui la ballarà? La rotllana està feta. Qui la cantarà? Ets com un àngel que coneix tots
I Sempre parlem d’anar lluny, allà on la fosca és vida, als cors de les balenes i els cors porucs dels humans. Sempre parlem de remar, de viure la nostra fe, d’endinsar-nos als deserts en busca dels oasis, de treballar la terra amb les mans i les arades. El vent, a cau d’orella, em xiuxiueja
Esperava l’arribada tot caminant i l’arribada no en sabia res. Havia passat de llarg.