I
Gairebé de sobte -gairebé- una guspira ho encén tot. Tot? Tot! Una guspira té la potència insospitada d’acabar-ho tot i alhora ser l’inici d’un nou dia o una nova era. De la tristesa a l’esperança, només en lo temps que dura un viatge de Girona a Les Cases. D’encetar, de canviar de rumb, de tornar a mare, de començar una història amorosa i calmada alhora, un romanç d’estiu, una sort.
II
La història explica que t’has convertit en una bèstia. Un animal sense costums, però ferit. En llegir l’Evangeli del dia sents que no et pertany res i que en tens prou amb la Paraula per seguir la ruta que tens encaminada i pendent alhora.
Ara ets una bèstia, però al teu cor hi caben tots los silencis. T’has convertit en una bèstia pacificadora. Està venut aquell o aquella que vulgue vore’t presumir d’arrogant davant la potència devastadora d’una Humanitat sense esperances, poruga.
III
El camí a soles es lliura a la felicitat. D’una altra manera, esta existència efímera seria un anar i venir sense l’emoció d’estimar amb el cor en comptes de les mans i el tacte.
Ara mateix es fa de nit. Los bus transcorre a l’altura de Cambrils. Estos minuts de crepuscle els voldria gaudir amb tu, de l’autobús estant, bèstia preciosa, bèstia de l’Emilia Romagna.
IV
L’ocell del diumenge no en treu res d’afligir-me. Ocell del diumenge, un altre dia has tornat a la barana del meu balcó per afligir-me. No veus que sóc, com tu, un ocell errant. Però jo sóc un ocell sense ales, per això m’afligeixes, per enveja i ennyorança. En un altre dia tot serà diferent, i aleshores volarem los dos d’olivera en olivera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!