I
Defensa’m del món hostil quan arribe el final de l’estiu, quan les grunetes se’n tornen, quan los dies s’escurcen. Torneu-me a aquella tardor. Aquella tardor enyorada, gairebé tant enyorada com el final d’un agost gris i plujós, a Les Cases.
II
El barri vell de Girona va ser un dels meus refugis quan tenia 20 i 23 anys. Hi vaig viure tres anys i vaig viure unes emocions que no he retrobat des d’ençà.
Vau conèixer la llibreria Geli i la del senyor Cortés? En una altra vida vaig anhelar que els migdies fessin estada a la finestra de la Travessia de l’Auriga amb un cafè fumejant damunt l’escriptori.
Quan arribe l’hora -pensava- hauré d’abandonar esta vida i tornar a la podrida Barcelona. Hauré de fer-me a la idea que hauria d’acabar les assignatures pendents a la universitat.
III
I la roba del terrat? Ara que és estiu s’eixuga en un matí. En un tancar i obrir d’ulls. En el que triga fer-se una truita sucosa de creïlles. La roba del terrat, a l’estiu, és un memorial dels dies d’agost, de l’estiu, de les nits feixugues a causa de la calitja del mar.
IV
La tempesta va ser gran. Jo dormia amb ma iaia Ramoneta i món cosí Ricardito. Ma germana estava al bressol, a la mateixa cambra. Tenia 4 anys. Al matí, en llevar-me, ma iaia bressolava a ma germana al menjador. Encara no s’havien alçat les pisos de dalt. Mai oblidaré la penombra del menjador, aquella imatge amarada de pau i amor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!