Cel clar, capvespre a soles. Ei, sortim a passejar en aquesta nit que bressola les angoixes del migdia. Perduts en la boscúria, com dos pardals caiguts del niu, demanem que la terra aculli les nostres esperances i arribats al pic de l’alba, mirarem-nos els ulls i romanguen en silenci fins que el sol del matí
Allà on vaig tu hi ets. Allà on el sol bressola tot allò que neix.
Els ulls del drac que en la foscúria del migdia et fiten de cua d’ull, passada la vespra hauran passat a una altra vida. Aleshores, t’adonaras que la vida és massa curta per fer el mal sense témer a Déu. Al capvespre seran vistes totes les intencions i a mitjanit no hi haurà cap misteri
Los verds arrossars. Després de la tempesta sempre surt lo sol.
En cada vers que escric m’apropo més i més a la mort, escalo marges a quatre grapes, m’adormo a l’ombra de l’albercoquer i quan em desvetllo m’enfilo a les oliveres i de nit, a dos quarts de tres, l’enyor em du el plor. Quan clareja i arran de la terra corre l’aire, em consola saber
Cada onada, cada volta que l’aigua de la mar ve a espetegar a la platja. Cada dia que escolto el teu silenci en l’Eucaristia, em retorna la plenitud de la teua absoluta bondat. Perquè el silenci acull totes les preguntes possibles, l’esperança de totes les llars, tots los anhels de cada vida. Sense tu, moriria