En cada vers que escric m’apropo més i més a la mort, escalo marges a quatre grapes, m’adormo a l’ombra de l’albercoquer i quan em desvetllo m’enfilo a les oliveres i de nit, a dos quarts de tres, l’enyor em du el plor.
Quan clareja i arran de la terra corre l’aire, em consola saber que vius, tens salut i ets feliç. De seguit l’angoixa em posa ales allà on los meus peus s’arrosseguen sobre la junça.
Amb les dents rossego les olives del secall per sentir aproximadament l’olor de la teua pell.
Los pensaments més sincers em neixen del cor, durant lo dia, per la qual cosa puc escriure amb la lletra més clara que dono gràcies a Déu per tanta sort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!