Cada onada, cada volta que l’aigua de la mar ve a espetegar a la platja. Cada dia que escolto el teu silenci en l’Eucaristia, em retorna la plenitud de la teua absoluta bondat. Perquè el silenci acull totes les preguntes possibles, l’esperança de totes les llars, tots los anhels de cada vida. Sense tu, moriria sense misteri, ni perdó, sense el goig de saber que he arribat a algun indret perquè t’ha plagut que així fos. Tanmateix, si prego, mai ho faig des de la pena, sinó des de l’amor dels qui conec i per la pau allà on el mal assetja els meus germans i germanes i Tu amb ells.
Cada onada em du una aproximació del teu misteri. I aquest és el senyal de l’amor, de la humiltat, de la certesa que allò que tot ho pot és la companyonia i el perdó. Aquest és lo silenci que apropa el pres del lliure o del seu carceller, lo malalt del seu metge i els qui tenen salut, lo desvalgut de la sort de viure, la imatge dibuixada de l’home i la dona que s’estimen sense més fronteres que la dels dies que abandonaran l’amor per anar més enllà, a soles.
Tanmateix, no puc pensar-te des de la meua humanitat, sinó fer-ho des de la meua limitada trascendència, des de la meua manca de coneixement de la teua naturalesa. Lo teu silenci i la teua Humanitat en la lectura dels Evangelis.
Déu, Jesús, Esperit Sant, no soc jo qui et prega, sinó la meua part d’humanitat més terrenal i abocada a la derrota i la victòria en aquesta vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!