M’han dit que has mort, vell angelet, amic meu. Voldria tornar-te a saludar i reviure’t i acaronar-te les mans. Amb els dits traço la teua bonhomia, en aquesta nit ploranera i deserta.
Endinsant-nos al bosc, de nit, escoltarem el reclam de les òlibes i endevinarem aviat que el futur pertany als valents, i a aquells que han renunciat a odiar, a aquells que han decidit endinsar-se al bosc per deixar en cada passa un rastre d’amor. Sense adonar-nos-en, farem cap a la mar, car a la mar
Quan lo misteri del mal et vingue a trobar, és ben senzill allò que has de fer: marxar amb la promesa que pel camí no deixaràs que et seduixe amb la seua mirada. Mantingue’t ferm en les teues conviccions i mai enganyes a ningú, ni faigues caure a ningú, ni desitges que ningú ensopegue, perquè
Atzar i cadència. Estes dues paraules m’han vingut al cap mentre escoltava la banda municipal encapçalant la processó. Atzar, cadència: un silenci trencat per la cadència atzarosa d’una música que no invitava al recolliment. La processó va per dins, com se sol dir, i enguany la meua processó va per dins. Per les entranyes, pels
I Ara mateix que plores desconsoladament des de les entranyes més profundes del teu ésser perquè no pots sofrir aquesta vida que et supera, no cerquis en la brossa que t’assetja, sinó en tu mateix, aquest tresor que un dia morirà, però no per l’angoixa i el pànic tant profunds que sembla que t’haiguen de
I És possible que confongue la tristesa amb les ganes de sobreviure, a seguir endavant amb tot. Sí, tinc uns plans que la Nerea m’ha anat traçant, obligant també a fer-los realitat. La Nerea és la persona que esta volta m’ha salvat. A ella li dec més que l’obediència: li dec el respecte incondicional. II
No temo la mort. D’ençà de la mort del meu millor amic, de l’amic, que tinc la mort molt naturalitzada. Menja fort, caga fort i riu-te’n de la mort. La resta són castanyes. Sóc valent, tinc coratge i els especialistes de la ment també coincideixen a l’hora de destacar una certa intel•ligència que sempre he
I A les 7.20 en complia 43. Esta nit he dormit al maset. Me’n passen tantes, darrerament, que ja cerco una altra volta el refugi que mai em fereix. Solitària, com jo, l’aurora no m’ha desvetllat. Embolcallat dins lo sac tèrmic, de nit he escoltat els xots i les òlibes. Així que la claror m’ha