Solcades

No temo la mort. D’ençà de la mort del meu millor amic, de l’amic, que tinc la mort molt naturalitzada. Menja fort, caga fort i riu-te’n de la mort. La resta són castanyes.

Sóc valent, tinc coratge i els especialistes de la ment també coincideixen a l’hora de destacar una certa intel•ligència que sempre he reprimit a causa dels meus traumes.

Però res paga la pena si no es viu feliçment, amb naturalitat, des de la centralitat. Em motiven els reptes i tinc un esperit competitiu que procuro transformar en cooperatiu.

Catòlic, marxista, tristoi. Amant de la nit i llop malferit de dia. Solitari, això sobretot. No he tingut una vida planera, alguna penya me l’ha jurada, però sempre -sempre- en surto victoriós. Perquè no sóc covard: no conto mentides.

No passeu pena i tingueu per cert que la sinceritat és l’únic camí que porta a la saviesa. Ací no hi ha dreceres: qui vulgue conèixer l’amor no té més remei que dir la veritat. No aparenteu, tingueu paciència: quan menys t’ho esperes la realitat emergeix, com hi ha Déu.

Perquè hi ha Déu, perquè Jesús t’acaronava l’espatlla quan et pensaves que ja no podies amb tanta ignomínia com la que et va arribar un dia i estaves sol davant d’un món hostil.

Després del teu silenci, agafa aire, omple els pulmons, deixa que les llàgrimes et cobreixin el rostre. T’has salvat tantes vegades que una més no compta. Respira, no temis: és un salt. I després del salt, somriu confiadament. Es diu amor i no n’ets gaire conscient, però t’envolta un camp d’oliveres sota una lluna vella dibuixada amb urgència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!