I
Ara mateix que plores desconsoladament des de les entranyes més profundes del teu ésser perquè no pots sofrir aquesta vida que et supera, no cerquis en la brossa que t’assetja, sinó en tu mateix, aquest tresor que un dia morirà, però no per l’angoixa i el pànic tant profunds
que sembla que t’haiguen de foradar per dins a causa de l’aire que et manca.
Amic, deixa que siga el temps qui pose remei a la injustícia que t’atenalla, a les circunstàncies que ara et semblen irreversibles. Sàpigues que no ets l’únic qui lliura este combat contra el problema del mal i que encara que se’t faça difícil de creure, hi ha un Déu, Jesús i l’Esperit Sant i un estol de mortals com jo que et volem i et necessitem ben a la vora, siga com siga.
II
Ara mateix, no sentis pena a causa de l’odi i el mal dels altres. Et prometo que ja tenen la seua recompensa, com va dir Jesús.
Que la llum de la teua inevitable nit t’omple les pupil•les de plors i aprengues que tot plegat és un trànsit cap a una joia que ara no pots sospitar. I recorda que hi ha mil maneres de viure i no has de tenir por si aquella que esculls és la més lliure i menys convencional de totes. Que el temps no compta gaire, que no paga la pena aferrar-s’hi. Que el que compta és que sigues feliç allà on estigues, per damunt de qualsevol circustància, bo i sabent que la tristesa du al ventre la felicitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!