Solcades

I
A les 7.20 en complia 43. Esta nit he dormit al maset. Me’n passen tantes, darrerament, que ja cerco una altra volta el refugi que mai em fereix. Solitària, com jo, l’aurora no m’ha desvetllat. Embolcallat dins lo sac tèrmic, de nit he escoltat els xots i les òlibes. Així que la claror m’ha despertat, he estat una bona estona contemplant lo Cel.

He esmorzat pa amb oli i sal i he begut bona cosa d’aigua de la cisterna. Fa uns dies vaig omplir els dipòsits i no em fa angúnia beure d’esta aigua que, vulgues o no, no sempre és neta.

Ara escric des del carrer de la Murada de Dalt, davant mateix de ca ma germana, a Ulldecona. Ma mare m’ha fregit peix amb bolets i hem menjat farinoses de crema i xocolata.

No cal dir que estic trist. Esta és la meua condició actual: la tristesa. Per què hauria d’estar alegre en un dia aparentment assenyalat de la meua vida? Però la veritat també és que la tristesa és dolça com una figa o la mel.

Després de dinat volia acabar de netejar i desinfectar les esquelles del ramat que vaig vendre. Esquelles, collars, abeuradors, menjadores, balles… Només em manquen les esquelles, per fer net.

II
També estic dolçament trist perquè avui l’oratge m’ha fet un regal: vent de dalt i cel força cobert d’espesses nuvolades.

No ho he dit, però he passat per l’hort per vore si ja puc començar a plantar els melons i quatre coses més. Fa un mes que vaig sembrar los tomàquets cor de bou en torretes de planter.

Si no fos per la Nerea, hagués retovatat i hagués amollat l’aigua tots los divendres només per a les oliveres arbequines que vaig plantar fa dos abrils.

III
Torno dels Valentins. He vist a Quico. Estos dies estranys m’agrada voltar amb lo cotxe pels camins dels Secans i la Foia. Pels camins ennuvolats.

Avui dormiré a Les Cases.

Lo Montsià porta cella.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!