I el migdia emblanquinà les parets del terrat. Les torretes dels cactus, les marialluïses i els gessamins també es pintaren d’un blanc immaculat, nou, acabat de filtrar dels núvols espessos i gegants que hi havia allà al cel, allà on els avions i les aus habiten i, si no t’hi fixes, passen desapercebudes. Als terrats
Els senglars han somogut la terra. Quina malesa! Les cols i els enciams i els quatre gira-sols han fet una mala fi. Ves, coses de la nit. Qui ho havia de dir? S’endevinen el musell i la urpada, coses que al pagès fa maleïr. I, tanmateix, pensa, això rai, pitjor fóra la calamarsa! És clar:
Vagaregen los dragons a les parets del mas i els senten los marxicolins, al defora, com s’afarten com uns lladres. Pobres marxicolins, pobres mosques atrapades en la tela d’aranya! De cua d’ull la rabosa passa de llarg. Per ella la nit és llarga i es deixa portar pel cant del xot i el rastre dels
Amable vida. Visc en la màgia del temps. Tardor enyorada.
Mon cosí és més dropo que el dormir, però és bona persona. Avui en dia es relativitza fins i tot l’amor, la mort i a qualsevol malparit. És un dels mals dels nostres dies. Un dels vertebradors, segons el meu parer. Sempre recordaré un professor de Filosofia que vaig tenir a l’ESO. Un gran professor,
Havia perdut el costum de llegir cada nit. Tampoc resava com ho feia al llarg d’aquell penós mes ingressat a l’hospital. Començà a viure d’esquenes a la gent i sentia el plaer de la solitud com un bé suprem que ningú podria llevar-li. I va ser així, sense pensar-s’ho, que la vida se li eixamplà
Que em vence de cara la Tenebra i el neguit del feble m’ablane el ventre. Que la Nit colgue llurs entranyes ben endins de la meua testa i la claror blanca del llamp, com una sobtada concepció, em retorne la força i el coratge per proclamar la joia que esguardo. Que tot esdevingue fèrtil