I Fa unes hores no escrivia sobre oliveres, sinó que ho feia sobre practicar l’amor pel país en hores nocturnes. Un país s’estima quan te’l pateges, quan esperes a conèixer la seua gent, la gent de cada poble, quan fent el carajillo pares l’orella per assaborir les expressions, lo llenguatge, fins i tot el tema
Deia abans de dinar que un dels primers records que tinc de ma vida es l’antic molí d’Ulldecona, però jo he tingut la sort de conèixer encara els camps d’oliveres llaurats, i anar a carregar fems del pastor per escampar-los al voltant de les soques de les oliveres. I dic que he tingut la sort
Diuen que per sant Jaume lo sol comença a minvar. A voltes és així. Uns altres diuen que és cosa de la Mare de Déu d’Agost, com enguany. Diuen que ‘a l’agost, a les set ja és fosc’. Si tenim present que això ve dels temps en que no existien los canvis d’hora, podem considerar
Ha canviat lo temps. Mai mos ha importat lo temps. Deixem passar els trens.
Catalunya és un país a mida. Pels qui ens abelleix viatjar de nit, a més, és un país que es deixa escodrinyar, descobrir, perquè us confesso que és un plaer gegant fer ruta de nit, travessar pobles i poblets i parar el carro de matinada. Ja ho sabeu, si sou lectors dels meus poemes, que